La Vanguardia 10 de Maig del 2014
Quan el botó amb el número quatre s’il·lumina i s’obre l’ascensor, veiem un seguit de portes metàl·liques, quatre o cinc, pintades de gris pàrquing, més amples que les habituals en una vivenda o un despatx. El passadís és estret, els fluorescents del sostre fan que el conjunt cromàtic sembli el resultat d’una desviació en la percepció ocular fruit de la carència d’hidrats o de la presència d’una droga sintètica caducada. El terra és d’un material plàstic que només hagués pensat de posar-li per decorar un malson amb persecucions sense desenllaç. Ens hem equivocat segur. Devem ser a la part del darrere d’uns magatzems, o a uns trasters. Sobre una de les portes hi diu: 4L. Pesa com un mort.
Sí, és el despatx de l’advocat d’immigració amb qui tenim cita. I sí, és un traster. Dos trasters, per ser precisos com fluorescents. En un dels dos espais, quatre metres de llarg, un parell d’ample, quatre d’alt, cap finestra i una ventilació que ja m’agradaria que els advocats de l’ajuntament hi fessin un cop d’ull, hi ha una taula de conglomerat que recorre tota la paret, tres prestatges del mateix conglomerat que imita fusta clara, potser milers de carpetes de cartolina de colors apagats, una garrafa d’aigua de 20L i dues dones amb ADN del sud-est asiàtic, cara d’alienació màxima, assegudes en dues cadires ergonòmiques teclejant dades en uns ordinadors. Bravo, infern.
Càsting de seductors
A l’altre espai, contigu, separat per un envà amb una finestra de plàstic transparent, mateixa arquitectura, hi ha el simulacre d’un despatx. Taula en forma d’ela, de fusta fosca, cadira de pell, ordinador portàtil i llums indirectes que amoroseixen el to postnuclear del fluorescent. Hi seu un senyor d’aspecte sud-est-asiàtic també, vestit d’executiu en divendres informal, amb uns ulls amables de color musclo, i un gest de mans econòmic, hipnotitzant. Ens explica en un anglès auster, sense adjectius, les opcions legals que tenim per al nou visat, i després, en un to lleuger, assajat, les opcions pseudolegals, paralegals, i metalegals que tenim. M’entren unes irrefrenables ganes de fer-lo plorar. El veig sopant espaguetis i plorant, ennuegat. No el contractem.
Ara imagina l’advocat antípode: el tindrem al davant uns dies més tard. Somriu amb franquesa i obre molt els braços en un acte d’amor noverbal que sembla voler acollir totes les criatures de la terra. Ens parla en el seu perfecte anglès de la costa est, molt expressiu. Ironitza, s’indigna, i trufa el discurs d’expressions espanyoles amb accent sud-americà. M’entren ganes de votar-lo. És blanc, alt, calb, prim, i té una pell saníssima (penso en vitamines i tardes de solàrium pagades per nosaltres). Insisteix fins a tres vegades en la necessitat de seguir la llei fil per randa, no mentir, treballar fuerte, amigo.
Deixar-te ensarronar bé
Només d’arribar-hi ja ens havia semblat tot un altre món, comparat amb el traster claustrofílic. És l’edifici on l’editorial Random House hi té el quarter general. El vestíbul l’emmarquen dues llibreries d’uns sis metres d’alt amb els grans èxits de la casa, perfectament il·luminades amb microbombetes de blanc trencat, que fan ombres sobre la fusta noble i clara de les lleixes cubiculars. Els llibres estan endreçats de manera que no hi ha cap patró detectable, ni tamany, ni color, ni tema, és a dir, que està estudiadíssim per oferir un aspecte natural i subjectiu. Com si algú, amb els anys, els hagués anat acumulant, encuriosit. Com qui acumula el saber i després l’oblida i és només un sediment calidoscòpic, hospitalari, refinat.
Ens apunten els noms, s’obre una barrera, ascensor, setze plantes, rebedor amb plantes i sofàs, recepcionista amb glutis d’acer inoxidable i maquillatge orgànic. Ens fan passar a una sala de reunions amb taula el·líptica i vuit cadires encoixinades. La llum és de color crema, perfecta per dir que sí a tot. La finestra dóna a Broadway, sí.
I tot i que estem convençuts que tot és teatre, que el paio hi té un microdespatx, que comparteix la sala i la recepció amb 15 advocats més, que els honoraris uf, i que quan diu “legal” vol dir “ehem”, ens fa entrar ganes de fer-lo feliç, estimem els bons actors i ja tenim advocat, immigrants que som.