Les mosques. (versió bilingüe)

23 de setembre de 2007 0

Quan arribo a la presó de Quatre Camins, ja fa una hora que a la ràdio diuen que José Rodríguez Salvador ha estat excarcerat; però no en diuen l’hora, ni sembla que ningú l’hagi vist. Hi ha dues càmeres de televisió, quatre fotògrafs i dues reporteres d’informatius de televisió. De la porta metàl.lica en surten una cinquantena de familiars de presos, després de les visites. La fan petar força animadament sota un sol de tardor que escalfa però no crema. Un home d’uns cinquanta anys, amb tots dos braços tatuats, polo blau esquitxat de pintura blanca i pantalons curts, riu quan ens passa pel costat, i ens diu a un fotògraf d’El País i a mi: “aguantad, aguantad, no os creáis nada, yo lo acabo de ver, está ahí dentro”. Les dones que l’acompanyen fan que sí amb el cap. L’aturem, l’interroguem.“Lo acabo de ver hace seis minutos. Ahí, con Don Manolo en la zona de ingresos. Yo he venido a ver a mis hijos, están los dos aquí dentro; pero a él lo conozco de la otra vez que lo cogieron. Hace 20 años que lo conozco.” El fotògraf va a buscar la resta de periodistes i els dos operadors de càmera venen de seguida, amb les seves reporteres. No vol fer declaracions i hi torna: “Hace diez minutos que lo he visto”, i etc. Quan li demanen si pot fer un retrat del personatge diu: “Ese tío es un fenómeno. Ha hecho de todo: ha estudiado no sé cuantas cosas, ha hecho cursillos y se ha portado bien, respetando las normas, para poder salir antes, y lo ha conseguido, es un fenómeno, muy listo. Lo que pasa es que fuera es un cabronazo que viola mujeres. Pero es muy buena persona”. Una periodista l’interromp i li diu: Un santo, ¿no?”. I ell que no, que no, que és un fill de puta, que menja apartat i que tothom l’escup, i que té una cel.la per ell sol. Però que compleix les normes de la presó. El periodistes truquen a les seves redaccions. La guàrdia, diuen, es pot allargar més del que es pensaven. Hi ha un munt de mosques que no paren d’emprenyar i el sol pica més. Ens traslladem a l’ombra que fan una mena de matolls artificials lligats a la reixa del pàrquing i les mosques ens segueixen. Al cap d’una mitja hora, surt un home amb camisa blanca y pantalons foscos i ens diu que és el gerent de centre penitenciari, que ha vingut per una incidència i que li sap greu veure’ns allà, que marxem, que no el veurem, que ja fa estona que ha sortit. I s’espolsa una mosca de la cara. Els periodistes li fan notar que no hi ha confirmació oficial i li pregunten si el podem filmar: ell diu que no, que ens ho diu per fer-nos un favor. De dalt d’un balcó de la façana cinc o sis mossos que estan fumant es miren l’escena amb els colzes recolzats ala barana. Cap periodista es rendeix: podria ser una trampa. Més visites, unes gitanes ens criden: “Vienen a ver al gilipollas ese violador, ¡será posible!” Arriba una reportera del programa de l’Ana Rosa Quintana amb un càmera d’una productora que treballa normalment per TV3. Certa expectació: els de TV3 deuen saber que surt ara. El fotògraf i jo anem cap l’aparcament. Pel camí una dona que ronda la seixantena, amb cara de tros de pa ens diu que és voluntària de la presó i que el pres va ser traslladat fa dos dies per excarcerar-lo des d’un altre lloc, i ens somriu com si fos la nostra mare. La de l’Ana Rosa, que acaba d’arribar de Madrid, li diu al càmera: “ahora tendré que inventarme algo”. I venta l’aire amb la mà, per allunyar les mosques. Els altres fan les últimes fotos i trucades a redacció, enregistren dos o tres minuts de la porta, les visites, els mossos. Res. Ens fem fotos entre nosaltres: la presència de mitjans és l’única notícia contrastable. I marxem.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca