Per a la Revista VIA (Valors, Idees i Actituds) del CEJP (Centre d’Estudis Jordi Pujol).
Reflexions a partir de Maquiavel en democràcia. d’Edouard Balladur.
L’any 1531, Enric VIII d’Anglaterra es proclama cap de l’església anglicana. El desmembrament de la unitat de la fe en l’església catòlica és ja irreversible. La dialèctica de les diverses esglésies cristianes, així com la necessitat de reformar les relacions dels nous individus europeus amb la religió es torna inhexorable, és a dir, inaccessible als precs. De fet, el mateix any, a la batalla de Kappel, les tropes catòliques dels cantons suïssos derroten als protestants de Zúrich, en un exemple del que serà la vida quitidiana en gran part d’Europa: llevar-se catòlic sota domini catòlic, i anar-se’n a dormir protestant, sota domini protestant. No són anys fàcils, i són anys de revolució d’idees i d’engendrament de les ciències modernes. El 1531 també veurà com un terratrèmol destruirà part de Lisboa, causant centenars de morts. Un terratrèmol de Lisboa serà el fil conductor, dos segles després, de la novel.la “Càndid” de Voltaire: una al·legat contra l’optimisme històric, contra l’estoïcisme cristià que ve a dir “tot és per a bé, visc en el millor dels móns possibles”. Una autèntica satirització del pensament de Leibniz, i de les seves implicacions resignades. Assistim al naixement de la voluntat individual, i al final de la unitat de doctrina. El 1531 es funda Puebla, a Mèxic, i s’inicia la conquesta espanyola del Perú, que donarà lloc a l’expressió, “eres es un potosí”, en referència a la immensa mina de plata trobada a Potosí, i que engreixarà l’obsoleta aristocràcia catellana, la incompetència de la qual farà que els recursos indians acabin en els bancs protestants d’Anglaterra i Holanda, a punt per finançar la imminent primera revolució industrial. Mentre la meseta es queda en estepa. Apareix l’atomització del pensament, i es comença a gestar l’estat modern, i, en conseqüència, la política autònoma.
Diu el filòsof alemany Reinhart Kosseleck, que és el període de les guerres de religió quan el paper dels prínceps, dels caps dels petits estats, comença a ser similar al que acabaran exercint els polítics contemporanis. Els segles anteriors havíen vist com les pugnes entre el poder temporal dels imperis i els poder atemporal de l’església marcaven les relacions entre estats, entre corones, i entre els súbdits i els governants. La fragmentació del poder religiós, i la seva incapacitat per mantenir l’estabilitat de l’”ordo”, donarà als prínceps, als polítics, la millor oportunitat per ser els líders de la nova època. I és així que els governants exerciran el paper de mediadors, de neutrals. És a dir: de seculars. La secularització serà ja imparable, i conquerirà l’individu oferint-li autonomia, i els pobles, oferint-los la política. D’aquí a la democràcia i a les derives de la raó, hi ha brevíssims passos mentals. El domini, l’opressió, el control mudaran amb els temps. Els fins i els mitjans, tot es veurà desballestat i tornat a reconstruir. La religió perdrà l’hegemonia, i com Hansel i Gretel, anirà deixant, amb els anys, un regueró d’engrunes, encara útils per a trobar algun viarany cap a casa; però deixarà de ser, de mica en mica, la fonamentació de la naturalesa de les coses. Incapaç de lluitar contra la temptació de la casa de les llaminadures de la raó i el progrés.
L’any 1531 es va publicar El príncep de Maquiavel. Ha passat a l’imaginari popular amb una frase que no hi és: “El fi justifica els mitjans”. Gairebé tothom la nega en públic i gairebé tothom la practica en privat, també els polítics. Cosa que demostra que és certa: Maquiavel mai no va tenir la intenció de proposar un text sobre moral, sinó sobre com es feien les coses realment. La política sempre ha estat maquiavèl·lica; ho fou amb Pèricles, amb Neró, amb els papes medievals, amb els prínceps renaixentistes, amb els reis absoluts, amb els primers parlamentaris, amb els presidents de repúbliques, dictadors, secretaris generals de partits regionalistes i amb el president de l’escala. El que és nou des del 1531 és fer-ne una ciència.
474 anys més tard (ara en fa dos), Édouard Balladur, que va ser primer ministre francès del 93 al 95, va publicar a França Maquiavel en democràcia. Fa tot just unes setmanes L’Arquer (del Grup 62) acaba de treure’n la traducció al català. És una obra recomanable en tots els sentits, com El príncep, per a tots aquells a qui els interessi saber com fan i desfan els polítics les teranyines del poder, què els fa por, què odien i fins on estan disposats a arribar. Algú podria criticar que generalitzi, i no tindria raó: l’estructura pròpia del poder fa indispensable una dosi de malvolença en els mitjans, si és que es vol arribar a algun fi. Hi ha polítics millors i pitjors, però no dubtin que tot aquell que és a dalt ha hagut de lluitar contra la seva moral i contra els seus adversaris descarnadament, i ha guanyat. La set del poble ho exigeix. Sempre ho ha fet.
El capítol XV d’”El príncep, conté aquest paràgraf: “Un home que vulgui fer professió de bondat a tot arreu és segur que s’arruïnarà entre tants que no són bons. Per tant, es fa necessari que un príncep, si es vol mantenir, aprengui a ser no bo, i a utilitzar-ho segons les seves necessitats”. I Balladur, al pròleg del seu llibre es pregunta: “Però, si els mètodes del combat polític tenen res de menyspreable, per evitar haver de recórrer-hi, ¿cal mantenir-se’n al marge i esperar els grans canvis que faran reals els somnis? Per a què una puresa inútil, que no serveix per a res ni per a ningú?”. Ningú no ignora que és aquesta la realitat del poder, i que, si els polítics ho troben necessari, i poden ocultar-ho, faran el que calgui per assolir els seus objectius, o perdran la batalla.
És clar, doncs, que hi ha una línea de continuïtat entre Maquiavel i Balladur, una línea que Balladur vol fer explícita; però que té a veure amb el període que s’inaugurà a Europa, a l’entorn de l’època de Maquiavel. El polític treballa amb la tensió entre pluralitat i homogeneïtat dels pobles, amb la identitat i amb la diferència. El que vol dir, també, amb el desig d’assossegament social i amb la violència. Les formulacions de Hobbes, i la seva violència institucional, o els escrits polítics de Kant, que descriuen la sociable insociabilitat dels individus autònoms són nuclis de significació que dibuixen el pas del temps fins a la nostra època post tot. La contingència del poder, de la història i de la vida posa a prova les immanència de les ètiques, i la transcendència dels bons sentiments. Maquiavel significa l’escissió teòrica entre ètica i política (la pràctica ja feia temps que s’havia produït, com el lent avançar de les plaques tectòniques continentals. Així com el segle XVI fou el de la conquesta del Nou Món, així es descobriren les llargues rutes marítimes, sinuoses i sense marcar, que separen l’ètica de la política). El llibre de Maquiavel és un manual per a navegants, com ho és el llibre de Balladur.
En aquests 474 anys, però, ha canviat la política, i el llibre de Balladur n’és un testimoni. Al marge que els mètodes concrets són diferents, hi ha un factor que el llibre de Balladur tracta amb què Maquiavel no es va haver d’enfrontar. La democràcia. Els mitjans de comunicació, el mutu control dels diferents poders de l’Estat, la necessitat d’aconseguir els afectes dels ciutadans, l’economia, la demagògia. El llibre mostra clarament que tan amorals són els polítics com ho són els periodistes, els intel·lectuals i, sobretot, els electors, capaços d’acceptar i perdonar mentides, traïcions i ganivetades sempre que es guardin les aparences i s’assoleixin els èxits promesos. Però cal destacar una diferència cabdal entre ambdues obres. El príncep és una novetat, un canvi de paradigma, una innovació que és una baula en l’encadenat d’aconteixements de la seva època. “Maquiavel en democràcia” és una exploració pràctica del mateix paradigma polític, adaptat a les noves circumstàncies de l’exercici del poder. No esmena, en cap cas, la naturalesa del poder que establí implícitament Maquivel; n’actualitza el material i prou.
El llibre de Balladur només ensenya com esquivar les bales, manipular la premsa i els intel·lectuals, convèncer els electors i perseverar. La qüestió, doncs, sempre ha estat interior, no del sistema. Són fets diferencials entre Maquiavel i Balladur l’esfondrament de la moral única i compartida, la fragmentació dels fonaments de la societat, el final de la metafísica. El darrer camí recorregut pel pluralisme i l’autonomia individual és el relativisme. Hem passat de la hipocresia de la moral oficial al realisme dels cínics; bé, és un avenç. El procés començà a l’època de Maquiavel com una conquesta de la llibertat i avui és ja la renúncia a alçar-se. Començà com un secularisme indispensable, i ha acabat en la buidor i en l’angoixa. Ara ja no cal que el polític s’hi refereixi: l’intercanvi és merament material, o bé té a veure amb la vanitat, però això no és res que no sapiguem. El polític no sembla tenir cap proposta per redreçar la situació, per proposar una manera d’entendre’ns que superi la mesquinesa com a mètode. Ningú no li ho demana. O això creu. Potser per això es diu que el sistema està en crisi. Potser per això cada cop hi ha menys gent disposada a participar.
Diu Balladur en el seu llibre: “Maquiavel té raó i s’equivoca. La política no és només una tècnica de conquesta i possessió del poder, ja que el poder no n’és l’única finalitat; és també una utopia que inspira l’acció. Sense això només seria cinisme i egoisme”. I Balladur té raó i s’equivoca. Té raó si vol parlar d’”El Príncep”, s’equivoca si té present l’altra gran obra de Maquiavel: “Els discursos sobre la primera dècada de Titus Livi”, on edifica, defensa i eleva la seva proposta republicana. Esbossos de les idees de ciutadà, de participació, de pau social i de progrés. Esbossos de justícia política. Pensaments sobre el contingut del poder, i no només sobre la forma de la dominació. És cert que Balladur també té la seva obra, la seva acció, que ha estat plena de contingut polític. I és cert que el poder té les seves finalitats pròpies. Que Balladur ho esmenti així, com un referent vague, sembla només l’aplicació de les teories cíniques que apareixen al llibre. Sens dubte, el llibre de Balladur vol ser, a l’hora, un desocultament pornogràfic de la relitat, i una reivindicació de l’amor espiritual dels ideals. La qüestió que queda per resoldre, cinc segles després de l’inici de la nova geografia del poder, és si és possible un contingut que modifiqui la forma. O sia: si hi ha un fi que sigui capaç de justificar els mitjans, de fer-los justos, més enllà de l’evidència que diu que els mitjans condicionen els fins. Els polítics d’avui no s’adonen d’un fet tan inexhorable com ho fou la modernitat: l’esgotament de les categories metafísiques compartides augura el final de les categories polítiques compartides. El concepte de “representació política” sobre el que es fonamenta la política i els seus enganys, i els seus encerts, i la seva força, ha vist com es trencava el lleugeríssim fil que unia governants i governats, fos la por o l’esperança el que els mantenia units. Aquest fil era metafòric, convencional, però era comprensible en la mesura que els ciutadans entenien i manegaven els horitzons de la metafísica: l’ésser, el destí de la història, el progrés i la representació. La raó ja no aspira a comprendre’ls, se sap insuficient, i després de la devastació que portà l’època inaugurada als voltants del 1531, es fa difícil trobar nous mecanismes de comprensió i de trobada. No és insignificant que el llibre de Balladur parli tant de l’impacte de les imatges: és la psicologia l’únic que perviu per explicar l’absurd i la fe. Això sí, amb grans dificultats per diferenciar-ho de les patologies.
L’única moral que es després del llibre és la mateixa que la del món: com que no creiem en res, més val ser astut i coratjós a l’hora de justificar-se. Com diu Balladur: “És veritat que referir-se a conviccions morals fa somriure els cínics”.