L’Espanya del PSOE

04 de novembre de 2012 0

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 4 de novembre del 2012)

El problema dels socialistes és la realitat. El PSOE era l’únic partit que podia oferir una alternativa, encarnar alguna cosa a mig camí entre l’Espanya del nacionalisme conservador i la dissolució de l’Estat. El nacionalisme conservador espanyol ja sabíem tots plegats que era inviable, perquè prioritza la unitat espiritual abans que el progrés material. I la dissolució de l’Estat, per al PSOE, és la definició d’inviabilitat.

Però el PSOE dels anys vuitanta va preferir el reformisme: l’instint els va dur primer a crear estructures d’Estat social. Per poder manar i fer avançar l’agenda socialdemòcrata, els socialistes espanyols van pactar amb els poders existents, sense qüestionar l’equilibri de forces que es teixeix a Madrid des de fa segles. Era l’única opció prudent, sobretot al principi. La història d’Espanya ensenya que hi ha forces molt poderoses: imaginaris ideològics que articulen una jerarquia, i una jerarquia que al seu torn alimenta aquests imaginaris. Enfrontar-s’hi, diu l’experiència, és mortal. I obre tots els inferns.

Territorialment, aquest pacte del PSOE amb la història d’Espanya s’expressa en el caciquisme. L’autonomisme socialista ha reproduït els esquemes de control que abans exercien els cacics locals. L’autonomia s’encarrega de la prestació dels serveis socials troncals –sanitat i educació– i té discrecionalitat en les subvencions, cosa que permet hormonar els votants i dominar mercats sencers per la via dels contractes, concerts i ajudes públiques. Com que no són responsables dels impostos, els patricis autonòmics no paguen cap preu polític si els comptes no acaben de quadrar.Terra fèrtil per a la corrupció i la ineficàcia. En la necessitat, resulta molt més fàcil aconseguir i mantenir la solidaritat territorial que la millora de l’economia. I es tanca el cercle: la cantarella de la solidaritat harmonitza perfectament amb els imaginaris espirituals del nacionalisme conservador. El pacte.

Les conseqüències del fracàs d’aquest model són devastadores, i no és estrany que la crisi social i la crisi territorial coincideixin en el temps. Justament, la viabilitat del discurs nacional espanyol se sustentava en aquesta disfunció econòmica. Per aquesta raó, no ha importat que les Balears tinguin un dèficit fiscal del 14%, Catalunya del 8,5% i el País Valencià del 6,4%.

Fa deu anys tot això ja es veia, i el PSOE, i només el PSOE, podia arreglarho. Però vivien atrapats en 25 anys de relat i ni els seus barons territorials ni el nacionalisme conservador podien permetre cap reforma substancial. No en van saber, o no van voler, o no van poder. Tant se val. Avui, descomptant raons culturals, els interessos dels votants del PSC són oposats tant als dels votants del Partit Socialista d’Andalusia com als del Partit Socialista d’Euskadi. Això ho ha aconseguit el PSOE tot sol. De tots els símptomes del fracàs de l’Estat espanyol, el de l’enfonsament dels seus autors és el menys dolorós.

 

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca