Article publicat el Dimecres, 16 de maig del 2007, a l’Avui, que em fa il·lusió conervar aquí.
Darrerament surto a córrer als vespres: vaig fins a l’estació de Sants i torno a casa. Els dies que no puc més m’aturo al parc de l’Espanya Industrial, i veig passar la gent. Hi ha un parell de pistes de bàsquet a l’aire lliure i un gimnàs de pagament. Des del parc es veu un munt de dones de pell lletosa, i amb alguna flacciditat, pedalant sobre bicicletes estàtiques dins del gimnàs. A les pistes de bàsquet sempre hi ha grupets de joves jugant, majoritàriament immigrants sud-americans i asiàtics. Cap jove no té gaire pinta de caucàsic o de mediterrani. He intentat que em convidessin a jugar inútilment, fins que l’altre dia m’hi vaig presentar amb la meva pròpia pilota: una pilota fantàstica que m’he comprat, que brilla en la foscor i que és ideal per jugar a l’hora baixa. A la pista gran s’hi jugaven dos partits: en una cistella un grup de colombians musculats, amb mocadors lligats al cap com si fossin pirates, alguna cadena i molts tatuatges. Tots més alts i forts que jo. A l’altra cistella, vuit xinesos baixets i esquifits, més joves que els colombians, més somrients i menys agressius en el seu joc. Vaig preferir-los, no sóc gaire bo. Tots duen vambes Nike Air Jordan, suposo que fabricades a la Xina.
GAIREBÉ MAI NO ELS HE VIST JUGAR BARREJATS, i, quan ho fan, sempre juguen els xinesos contra els colombians, o les altres seleccions nacionals. Cadascú juga amb els seus amics, i no em fa la impressió que la relació diària que tenen els faci travar sòlides amistats interculturals. De tant en tant passa la Guàrdia Urbana dalt de les seves motos, mirant com si fossin al Far West i els seus ulls poguessin tallar l’aire. Ningú no els fa gaire cas, i, si veuen alguna cosa estranya, s’aturen i fan preguntes, amb gran alegria per part dels jugadors. L’altre dia van haver de desallotjar uns indígenes autòctons, amb gos i flauta, que havien plantat la seva tenda de campanya sobre la gespa davant del llac de l’Espanya Industrial.
LA TEORIA IMPERANT DIU QUE LA COHESIÓ SOCIAL ens ha de dur la cohesió nacional. S’entén que quan el nostre govern es refereix a la cohesió social, o a l’impuls de la cohesió social, es refereix a eixamplar l’estat del benestar perquè els pobres i marginals se sentin econòmicament integrats, materialment acollits, i assumeixin la catalanitat (o l’espanyolitat, o la francesitat) com la millor de les formes de ser al món. Es tracta de fer real la profecia de Pujols i que ser català i tenir-ho tot pagat siguin una mateixa cosa. Que sigui una ganga ser ciutadà de Catalunya. Sinònim de progrés, de prosperitat. Aquesta teoria ja va ser la que es va usar per integrar els espanyols dels anys 60 i 70, i bé, és cert que repartir els recursos ens ha evitat la violència i ha permès que tothom acceptés més o menys la immersió lingüística. Els trenta anys de més prosperitat de la història de la humanitat també hi han ajudat força.
UNA DE LES CARACTERÍSTIQUES DELS PAÏSOS que tenen un gruixut estat del benestar és que tenen una població homogènia. Els països multiètnics, multiculturals i multireligiosos prefereixen aprimar la despesa pública en béns socials i, fora dels mínims, que cadascú es pagui les seves necessitats. Els exemples paradigmàtics serien la Suècia de la postguerra mundial, un país de rossos capquadrats, emmirallats els uns en els altres, amb un potent estat del benestar i molts impostos; i els Estats Units, un país multitot on els blancs no volen pagar l’escola als negres, els musulmans no volen pagar el canvi de sexe als jueus, i els hispans no volen pagar el ginecòleg a les blanques del Detroit marginal.
AIXÒ COMENÇA A PASSAR A CATALUNYA, ara que ja hem rebut un milió d’immigrants en quinze anys. Hi ha qui no entén que es paguin segons quines coses als immigrants, encara que siguin els més pobres. El cost de tenir-los aquí fa ràbia a moltes mares catalanes quan han de fer la declaració de la renda: per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines. Ara que el pobre no s’assembla a tu, no t’agrada pagar-li l’educació i la salut. Als humans ens costa estimar-nos si som diferents, per molta cohesió social que tinguem. I ja hem vist que a d’altres països no ha funcionat, això d’imposar només els valors propis a tots els nouvinguts. De moment, en la nova Espanya Industrial, els immigrants no es barregen en la pista de bàsquet pública, i els catalans es paguen el seu propi gimnàs. Pel que fa a la llengua, quan a dos dels meus companys d’equip els vaig preguntar com es deien, un em va dir: “Llámame Diego“. I l’altre: “A mí, Bob“. I la resta del partit en xinès.