(article publicat a La Vanguardia del dissabte 8 de juliol del 2011)
A finals dels 70 principis dels 80, Nova York era una ciutat molt més violenta que ara. El final de la presidència de Carter va veure créixer el consum de cocaïna i l’aparició del crack a la ciutat. Provenia de països comunistes (o enmig de pseudo-revolucions pseudo-comunistes), contra els quals, denunciava el candidat Reagan, el govern era massa tou. A NY, mentrestant, florien els locals propietat de joves mafiosos. D’amagat dels seus caps, havien començat a trencar la vella norma de no participar del negoci de la droga. Destacava John Gotti, dels Gambino, una de les cinc grans famílies de NY. Gotti construia la seva carrera com a narcotraficant i com a estrella de l’escena mafiosa sense que el seu padrí, Paul Castellano, en sabés res.
Al 1981, Reagan va guanyar les eleccions i va nomenar Rudolph Giuliani número dos del departament de justícia. La mà dura contra el crim organitzat era una prioritat. Al 1983, Giuliani va renunciar al càrrec per ocupar-ne un altre menor, fiscal del districte sud de NY, des d’on perseguiria incansablement la mafia. El cop més sonat el va donar el 1985, en el judici contra les cinc famílies de NY, que va suposar la detenció de tots els padrins. Castellano, però, no va arribar a ser jutjat. Gotti, el seu subordinat, en va ordenar l’assassinat abans. La investigació de l’FBI revel·lava les activitats en els clubs nocturns i el tràfic de drogues de la jove camada, i abans que el vell Castellano els matés, Gotti va decidir ocupar el seu lloc. Amb tot, el judici va ser un èxit per Giuliani. El futur alcalde de Nova York va aconseguir condemnes per tots els acusats menys un.
L’únic que no va ser condemnat era una subaltern, representat per un jove advocat que no va cobrar pel servei. No en diners, si més no: la fama que va obtenir del cas el va fer prosperar. D’una família jueva de Brooklyn, fill de supervivents de l’holocaust, estudiant mediocre, brillant orador, Benjamin Bafran va fer el seu camí en escoles nocturnes, universitats menors, amb casos que ningú més volia i una ambició total. L’home que va derrotar Giuliani, es va convertir en l’especialista en guanyar casos que tothom considerava perduts, gràcies a la seva capacitat per qüestionar els procediments policials dubtosos i els testimonis sense credibilitat. Els nous capos van fer-lo ric: John Gotti, Sammy Grevano i molts d’altres van contractar-lo durant els 80 i 90.
Dels narcotraficants, però, Bafran va passar a representar-ne els clients: rapers i estrelles de l’esport amb problemes de drogues, armes i violència; i els més atrapats ludòpates de Wall-Street. Havia pujat un graó en respectabilitat. Ho guanyava tot. Quan Michael Jackson el va contractar el 2004 per un cas d’abús de menors ja era una estrella internacional. Què més podia desitjar a la vida? Quan es va saber que Strauss-Kahn seria jutjat a NY, el seu advocat a Washington, Bill Taylor, va decidir contractar un advocat local. Qui millor que Benjamin Bafran?