Té defectes i virtuts. En destaco tres.
Defectes. No és clar que la llista formada per intel·lectuals, professionals i polítics de divers signe obtingui més vots que quatre llistes separades: una de CiU, una d’ERC i ex-PSC, una de la CUP i una de SI. Diuen les enquestes que la suma CiU-ERC pot deixar fora qui, per raons d’esquerra-dreta, mai no votaria una llista on hi hagués CiU o ERC, i que aquests vots podrien anar a Construïm, a Podem o a ICV. Amb sort, a la CUP. Però com que la llista sense partits és una novetat, en realitat no sabem si suma o resta.
El segon defecte és que redueix la rivalitat entre Junqueras i Mas. La rivalitat pot ser un problema de politiqueria i ambició, però la competència també millora tothom, i força a ser imaginatiu i generós davant les càmeres. ¿Podem prescindir-ne?
El tercer és que no sabem quina flexibilitat tindrien els diputats unitaris davant d’un atzucac. Els partits poden reunir les bases i tenen mecanismes de presa de decisions, però els diputats unitaris, ¿com prenen les decisions? ¿Què passa si no hi ha acord amb l’Estat? ¿Què passa si l’Estat intensifica l’ofensiva econòmica contra la Generalitat? ¿Què passa si uns diputats pensen que ha arribat el moment de la unilateralitat i els altres no? Quan els partits prenen una decisió, els diputats queden lligats. ¿Qui lliga els diputats unitaris?
La principal virtut de la llista unitària és que esdevé la manera més clara de fer unes eleccions referendàries. No hi ha cap dubte que estàs votant independència. Amb llistes separades també es poden comptar vots independentistes, però hi pot haver dubtes sobre exactament què s’està votant, amb quines condicions, amb quin horitzó d’acords. De cara al món és més directa i indiscutible: articula l’objectiu sense peròs. I així se separen la decisió i el moment constituent. Les eleccions constituents, 18 mesos després, han de ser necessàriament partidistes: jo vull una constitució liberal i tu una de socialista. Hem de discrepar.
Segona, deixa els dirigents polítics sense autoritat per recular i l’Estat sense marge per la coacció. Si desconfies del pacte entre CiU i les elits, amb la llista unitària saps que aquest suposat pacte no lliga els diputats. De la mateixa manera, si els negociadors de l’Estat proven de coaccionar els diputats, aquests en són immunes perquè han renunciat d’entrada a tornar-se a presentar. No tenen cap altre incentiu que complir amb la independència i per tant es distancien del sectarisme endèmic.
I per últim, guanyem credibilitat. Per votar la independència has d’estar segur que els diputats seran capaços de fer el que han promès. L’audàcia de la llista en garanteix el compromís. I el calendari curt permet avaluar si es fan els deures: estructures d’Estat i vots en seu parlamentària.
Comptat i debatut, en sóc partidari perquè les virtuts són indispensables i els defectes subsanables. Però si no hi és no és la fi del món.