La Vanguardia 20 de setembre 2014
La democràcia pot ser una meravella. Ara tothom parla dels canvis que s’han de produir al Regne Unit per tal de donar més autonomia a Escòcia. Se’ns diu que la tercera via és la veritable guanyadora del referèndum perquè Cameron es va veure obligat a fer una promesa difusa quan va veure que el sí pujava a les enquestes. I ahir mateix Salmond deia que la cessió de poder al Parlament d’Escòcia l’hauran de defensar tant els unionistes com els independentistes. Se’ns diu tot això i molt més. Se’ns diu: aquesta és també la nostra solució. Entre la involució centralista i la imaginació independentista, just entremig, hi ha la via: aquí, se’ns assenyala, hi ha la solució. Ok.
Però si la democràcia pot ser una meravella és perquè el seu punt de fuga, el punt que ho posa tot a lloc i dóna perspectiva i fa evident la importància de cada cosa no és mai -mai- encertar la solució. La pols brillant de la democràcia, la meravella, és la possibilitat de rectificar. La clau de volta és l’assumpció que tots, d’una manera o altra, estem equivocats. Per aquest motiu i no un altre el deure principal dels demòcrates és defensar a cara descoberta el seu amor concret, el seu error particular, la seva perspectiva intransferible. L’única manera de viure amb la imperfecció, la imperfecció d’Espanya, la de la Catalunya independent, i la de totes les vies intermitges, l’única manera de viure amb la incomoditat de les nostres limitacions és saber que sempre podràs defensar-les i també rectificar.
Però com totes les promeses són buides, cal alguna cosa més. Totes les promeses són l’expressió d’una inseguretat: et prometo això perquè en realitat ni tu ni jo sabem si passarà o no, si ho podré complir o no. Poso al centre una promesa perquè admeto la possibilitat del teu menyspreu si no la sé complir, o no la vull complir, o no la puc complir. Cal alguna cosa més: garanties. I és una cosa tan vulgar com el vot el que fa de garantia de cada promesa. Admeto que és poca cosa, però allà on no hi ha vot, on tot és predicat sobre l’etern i l’immutable, allà creix l’arbitrarietat i l’error és catàstrofe i divisió i decadència.
La lliçó d’Escòcia no és el seu sí o el seu no. La lliçó no és la solució intermèdia. Com totes, aquesta també és un error. La lliçó és la garantia. Aquesta solució només hi és perquè hi ha la garantia que tothom podrà defensar a cara descoberta el seu error, el seu amor. I potser rectificar. Acceptes la derrota perquè queda marge per guanyar.
Cameron va poder oferir més poder, difusament, tramposament, perquè la garantia dels vots era més forta que la seva arbitrarietat, els seus desitjos i la seva vanitat. Se’n voldrà desdir potser, com ahir van fer ja els laboristes, però els vots romandran, amenaça i llavor. Salmond va poder ahir perdonar-se la vida i revindicar-se líder d’una solució que no és la seva perquè la garantia dels vots és més forta que el seu amor i el seu error. Per això pot dimitir també. No hi haurà res per a nosaltres sense aquesta garantia, sense cares descobertes. També Espanya en depèn. El vot fa de garantia. Encara que perdis.