La Vanguardia 3 de gener del 2014
L’avió que m’ha dut a casa després de passar uns dies amb la família havia d’aterrar a l’aeroport de Newark (Nova Jersey) a les 23.59 del 31 de desembre del 2013. L’últim minut de l’any, hora local. Tenia l’esperança que arribés amb un pèl de retard, passar el canvi d’any volant i així tenir una metàfora per a recordar cada cop que en un dia absurd del 2014 em senti tocant massa de peus a terra.
Però l’avió no va arribar tard. De fet, va aterrar d’hora, a tres quarts de dotze. Vam arrossegar els peus a través d’una zona comercial amb totes les persianes abaixades i els llums tancats: un decorat de pel·lícula de zombies. I vam arribar al vestíbul de les maletes al cap d’uns set o vuit minuts. Totes les cintes giratòries estaven aturades –potser els operaris esperaven l’any nou?– i només un parell de vols apareixien anunciats a les pantalles que indiquen quina cinta en vomitarà l’equipatge.
Tant la dona com jo teníem els telèfons sense bateria i cap altre rellotge a la vista. Quins canvis indiquen que és any nou? Al nostre voltant tothom mira el mòbil. Un pare i tres fills de dotze, deu i vuit anys aproximadament fan una rotllana com la d’un equip de bàsquet en temps mort, el mòbil al mig. Dos cubans fan broma: un té ganes d’anar al lavabo i l’altre li diu que canviar d’any pixant no pot ser bo; riuen i l’incontinent marxa al galop cap al senyal que diu Restrooms.
Un jove d’uns vint-i-cinc anys, ros, alt i prim, tot vestit de negre i cenyit, s’agafa a una noia d’uns vint-i-cinc anys, rossa, alta i prima, que duu uns pantalons cenyits amb un estrip just sota la natja esquerra i un barret d’ala ampla. S’aboquen al telèfon, connectat a algun canal de televisió. Al costat, una altra parella igualment jove. Ell també duu un barret d’ala ampla, jaqueta i pantalons negres, i una camisa blanca per sota de la qual sobresurten uns serrells. Són els tsitsiot del tal·lit katan propi de jueus observants. Ella duu els cabells tapats amb un mocador floral i una faldilla llarga. No miren cap rellotge: segons el calendari hebreu som al 5774 des de setembre.
Els nens comencen a comptar, 30, 29, 28…, el cubà arriba corrent i s’abraona sobre el seu company, la parella s’agafa més fort i ajunta més els caps i els jueus observants fan el suec convencional. Passen uns segons, es fa un silenci. Tic, tac, la terminal s’omple de petons i abraçades. És el senyal: han canviat els dígits als mòbils. Ens abracem i besem amb passió. Alguns passatgers trenquen el cercle íntim dels seus i miren cap a desconeguts i fan gestos amb el cap i la cara, ara alçant la barbeta i les celles, ara abaixant el front i les parpelles. Somriures. Passen quatre o cinc minuts i s’engega la cinta de les maletes i s’acaba la treva. Torna la velocitat, el soroll. A fora, els taxis esperen amb el comptador a zero. Travessem el Hudson cap a Nova York, plena de borratxos buscant taxi. Arribem a casa passada la primera hora de l’any. I ens fiquem al llit, esgotats ja
.