No hi ha cap mal a Catalunya que no pugui ser curat amb allò que està bé a Catalunya. Em perdonaran la grandiloqüència d’aquesta primera frase: és un plagi. Després de sentir el discurs que Bill Clinton va donar a la convenció demòcrata, un dels millors que he sentit, porto un parell de dies llegint antigues arengues del vell president saxofonista. La frase, canviant la paraula Catalunya per ‘Amèrica’, la va pronunciar en la inauguració del seu primer mandat, el gener de 1993. Funciona perquè sense ocultar la por a la decadència, posa l’èmfasi en les pròpies forces i no en la sort, el caràcter o el destí.
No funciona a tot arreu: els mals de Grècia, per exemple, no poden ser curats només amb allò que està bé a Grècia. Aquí tampoc. La crisi actual ens ha ensenyat fins a quin extrem els dimonis d’Espanya són més forts que els seus àngels. I això inclou els catalans. Entre tots, hem estat incapaços de fer valer les forces d’Espanya. Les nacions potser són obra de la història, però els estats són obra dels homes, i estan íntimament lligats a la llibertat. A cada moment històric hi ha un límit per fer coses noves i bones, més enllà del qual només hi ha violència i caos. És feina de tots eixamplar aquests límits. Els darrers tres segles, des d’aquell Onze de Setembre de 1714, a Espanya l’horitzó ha estat molt estret, i l’única llibertat disponible ha arribat i s’ha acomiadat violentament. Tots els fracassos d’Espanya són obra de la por a la llibertat, i totes les seves conquestes són excepcions temporals filles d’un moment caòtic, impulsiu, caïnita.
Els catalans no som les víctimes d’aquest relat. Encara que haguem estat el boc expiatori, també en som responsables. En els moments decisius, hem preferit pactar abans que sacrificar-nos per trencar els límits vigents. Hem participat del caos quan el caos ha vingut, sí, però ens hem fet els estoics quan Espanya sucumbia a la temptació despòtica, esperant temps millors. Hi ha hagut traïdors i traïts, esclar, però als traïts els hem tractat com leprosos de seguida. Per això la millor notícia dels darrers temps no és l’auge de l’independentisme, sinó que gran part de la població ha deixat d’esperar res de la història. Això pot ser dramàtic si ningú no ho lidera. Existeix la temptació d’usar aquest moment cínicament, per aconseguir un pacte de poder, es digui més finançament, més influència o més control sobre un mercat, el nostre, que viu un moment de gran debilitat, però que té molt a oferir perquè té història i art i gent educada, que són els béns més preuats del turisme i l’empresa global. La manifestació de dimarts no ens salvarà de res, però pot ser útil si identifica clarament els nostres mals, i tothom marxa a casa assumint que la feina està per fer, i que n’hi ha per tothom: evitar l’engany sistemàtic, principalment. Al govern i a l’oposició li cal prendre nota, però cal dictar-la entre tots. Que baixi Bill Clinton i ho vegi.