La Vanguardia 18 d’Octubre 2014
El problema principal del nou 9-N és que només pot tenir dos efectes: o bé tot continuarà igual o bé tot serà pitjor. Perdoneu l’abundància de condicionals: Si el Govern espanyol prohibeix el N9-N les eleccions referendàries estaran legitimades, així com tota unilateralitat. Quedaria formalment establert que ni en l’ordenament jurídic espanyol ni en la voluntat política no hi ha marge. Com que el Govern català tampoc no desobeiria, la prohibició ens deixa exactament en la situació que estem ara.
Si el Govern espanyol no fa res per prohibir-la, s’obren dues possibilitats: que sigui un èxit o un fracàs. Un èxit voldria dir una participació almenys tan gran com la de les mobilitzacions populars. I l’ideal, una participació històrica i un resultat clar. Aquest context, el president el descriu com una primera volta, i aniríem a eleccions referendàries, aquestes, sí, decisives. Què vol dir decisives? És a dir, l’èxit ens deixa exactament on estem ara. Potser amb més claredat per a tots i més fortalesa política per al president. Aquí la pressió per una llista unitària seria immensa. Però el quid de la unitat no és la llista, és el programa. Si el programa no inclou la unilateralitat, avancem poc.
Si és un fracàs, per baixa participació, per manca de credibilitat, la direcció de CiU té un argument per ajornar les eleccions, arribar a un acord pressupostari amb el PSC, i posar en circulació l’horitzó de referències de la tercera via en un moment convuls de la política espanyola. O pitjor: putairamonetejar. Encara no som prou gent, mai no havíem arribat tan lluny, etcètera. Això podria dur a un cicle guanyador d’ERC a les municipals i estatals –difícil de predir, ara mateix–, que podria desembocar en un nou Parlament el 2016 amb ERC victoriosa, però en minoria. Amb Convergència divergida, ERC podria dir que encara no som prou gent, mai no havíem arribat tan lluny, i etcètera.
Se’m pot retreure que no plantejo l’escenari que proposa el Govern: o bé deixem en evidència extrema la caricatura democràtica que és Espanya, o bé agrupem el sobiranisme en una votació que accelera les coses; en qualsevol cas, anem cap a unes plebiscitàries irrefutables i sensibilitzem la comunitat internacional. Els mateixos efectes que el vell 9-N. És possible. Però posa la càrrega de prova en la mobilització popular, que no necessita demostrar res, i la treu de l’actuació política, que encara no ha demostrat gaire cosa: on són les estructures d’Estat? Només hi ha intensitat en les promeses. Però les promeses han de basar- se en la credibilitat, no la credibilitat en les promeses.
Si se celebra aniré a votar el 9-N –la manca de claredat m’està encarint el bitllet– perquè no em puc permetre renunciar a cap oportunitat d’expressar formalment la meva voluntat política, sobretot si se’m prohibeix. Però el president necessita demostrar que, a cada pas, el seu mètode per fer la independència no deixa la porta de la reculada oberta. I això no depèn de la meva confiança.