article benzina
Qualsevol persona de bé que hagi visitat últimament una aula universitària se n’haurà adonat que proliferen els jubilats. Sobretot a la tarda. Sobretot a les universitats privades. Sobretot a les llicenciatures d’humanitats, història, història de l’art, literatura o filosofia. Sobretot dones. Cap universitat amaga que, davant de la fi del baby boom, és un nou mercat pel que cal lluitar. Les darreres inversions publicitàries en llocs poc freqüentats per batxillers ho demostren, i totes més o menys ho camuflen, més o menys sincerament, amb discursos que lloen la formació continuada, el cultiu de l’esperit o la responsabilitat cultural en democràcia. Ara: les preguntes, actituds, resultats, textos d’aquests nous vells alumnes ensenyen alguna característica de la nostra època prou ilustrativa.
Primer, els quaranta anys de franquisme van donar lloc a generacions poc formades, amb uns horitzons culturals tancats per la censura i poc avessats a actituds crítiques. Les classes són en gran mesura la via d’escapament d’aquestes limitacions, i els permet el gaudi de la nova i vibrant pedagogia democràctia. Seuen a primera fila. Alcen la mà més que ningú. Cap ridícul els frena de ser crítics amb el que diu el professor.
Segon, el que podien fer les dones fa trenta, quaranta o cinquanta anys és ben diferent, com sap tothom. Moltes de les dones són mestresses de casa, sense cap formació humanística, acostumades a la vida pràctica; que han vist com la seva vellesa els ha canviat la condemna de passar el rosari, pel Tractatus de Wittgenstein. Aquestes dones, quan parlen als seminaris de la seva experiència, sempre fan aparèixer imatges quotidianes, força descarnades, i un total menyspreu pels homes que les han deixat vídues o que les han maltractades física o emocionalment durant dècades.
Tercer, la qualitat mental amb la que arriben a la tercera edat els permet ser força especulatius. Si els The Police poden fer un concert i córrer amunt i avall de l’escenari, ells poden analitzar la Poètica d’Aristòtil o The Secret Agent de Conrad, per primera vegada a la vida, sense cap pudor, com l’Sting o el Mike Jagger. No estan perfectes, és cert, i, per als alumnes joves, són una evidència diària de la degradació neuronal que va arribant amb l’edat; però ho compensen amb una immensa capacitat de treball i cap dosi de marihuana.
Quart, hi ha un tant per cent d’ells que són professionals retirats: advocats, enginyers, metges, comercials. Gran intel.ligència, milers d’hores de treball a l’esquena, diners, família col.locada, la jubilació resolta, països visitats i problemes resolts. I que no n’han tingut prou, i que no són ni feliços ni desgraciats, i que busquen en la cultura distracció i respostes, proves i èxits, reconeixement i profunditat. Molts competeixen amb els seus nets, i treuen millors notes.
Però el que es fa estrany és veure com per primer cop en la història els mestres són quinze, vint o trenta anys més joves que els alumnes. Els joves eduquen els grans. Els professors han perdut l’autoritat de l’experiència. Ja no poden apel.lar ni a la maduresa, ni a la lentitud de la reflexió adulta, ni al desajustament hormonal. Els professors, sobretot els més joves, que es queden amb les pitjors classes, de tarda, amb ells, els vells, són rates de biblioteca, estudiosos disciplinats, doctorats precoços, que enfronten les hores de lectura amb les dècades de vida dels seus alumnes. Sacrificis de joventut, contra l’escepticisme de la vellesa. És l’expertesa contra l’experiència. Aquí sí, l’alumne de vint anys pot comprovar si davant dels grans interrogants que ha tractat la cultura, l’art o la història, val més la pena l’esforç de l’estudi, o la lluita per la vida. Si la cultura té sacrificis que deformen, o si la vida és una cadena indestructible. Afortunadament, d’això només se n’adonen els professors, que veuen com les hores de biblioteca els han confinat a distreure i donar alguna resposta als jubilats. Per als que sí que aprovar al juny pot ser cosa de vida o mort. Esperar l’Hades analitzant Baudelaire, amb una mitja rialla, quin somni més civilitzat.