La Vanguardia 29 Agost 2014
És el backstage del concert per la llibertat de l’any passat al Camp Nou. Peret és assegut amb la guitarra a les cuixes. Està seriós, les celles arrufades, l’esquena recta, mira amunt, cap al cel. Escalfa els dits a les cordes, amb una melodia que no arribo a sentir. No la rasca, la punteja ràpidament amb les ungles, una vegada i una altra. Em sembla que la canta amb la boca tancada: “mmm/ mmmm/ mm.” Al seu voltant, Paco Ibáñez parla amb un grup de gent, i més enllà, a les grades, hi ha Lluís Llach, qui més tard em concedirà una entrevista per al programa en directe que Xavi Bundó està fent a Rac1.
Vull parlar amb Peret també, però no aconsegueixo creuar-m’hi la mirada i el veig tan seriós, tan concentrat, que no m’atreveixo a interrompre’l. Deixa de tocar un moment, mira nerviosament a banda i banda, veu tota la gent que ronda pel backstage, i torna a pedre’s cel enllà, i torna a començar: “mmm/ mmmm/ mm.” Sembla nerviós, s’ha encallat en un acord gitanot que els meus coneixements musicals no reconèixen. El repeteix tres o quatre vegades i torna a començar: “mmm/ mmmm/ mm.”
S’atura, mira dissimuladament si algú l’observa, (no em veu), i fica el dit índex de la mà esquerra a la butxaca de la camisa. Més que ficar-lo, el suca diverses vegades. El treu i es toca el nas a gran velocitat. No aconsegueixo veure exactament què fa perquè un tècnic em passa pel davant just en aquell moment: “mmm/ mmmm/ mm.”
Un parell de minuts després surt a l’escenari, tot sol, tot de negre, només amb la guitarra. S’asseu i somriu. Des de dins, veig com molt lentament mira el Camp Nou, ple a vessar, en un gest llarg del coll, d’esquerra a dreta, que capta l’atenció de cent mil persones com no he vist mai ningú captar l’atenció de cent mil persones simplement callant. La gent fa l’onada, ell repica el polze contra la guitarra, la gent aplaudeix seguint-li el ritme, diu “bueno, bueno” i riu. “Bona tarda, bona tarda. Bona Tarda. Avui és un dia històric i avui és un dia feliç. No l’oblidarem mai aquest dia, és meravillós, disfrutem-lo.” Es fa el silenci, el silenci de Peret. I comença a cantar l’Emigrant a capel·la (això assajava!). Quan la tornada diu “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor,” ho fa a ritme de rumba, somrient a cor què vols, mirant el cel.
La contradicció entre el drama de la lletra i la rumba de Peret és el moment àlgid del concert. Hi penso molt sovint, en aquest moment. Tot: els nervis, l’assaig obsessiu, el dit que suca, el silenci i finalment l’explosió d’alegria. Peret va saber viure. Diu Nietzsche a Més enllà del bé i del mal que ‘la maduresa de l’home adult significa haver retrobat la seriositat que tenia de nen quan jugava.’ L’alegria és el lloc de resistència de Peret. Quan et vulguin violentar, treballa molt, riu més. La llibertat és una estrella de la rumba.