Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat per al Primer d’Octubre. El dia de la Conselleria d’Economia n’és el resum: se’ls va escapar de les mans, la policia no podia controlar-ho, i els propis líders de l’ANC i Òmnium, amb l’acord dels partits, van dispersar la gent —i per això, per haver demostrat que tenien aquest poder de dispersió del tumult, els van engarjolar.
Ningú tenia previst declarar la independència en cap supòsit. Només podien perdre. Però pretenien tensar la corda amb l’Estat per tal d’obligar els seus actors a negociar, i pretenien oferir una competició entre els els tres partits independentistes de cara a la població catalana per poder presentar-se a les eleccions amb un argument de seriositat («veieu com quan les coses les organitza ERC no funcionen?»), de pedigrí («veieu com quan Convergència mana, mai no anem seriosament?»), o de radicalitat («veieu com els partits del sistema mai no el posaran en qüestió ni confiaran en la unitat popular?») Tot i que el pessebre estava mig dirigit pels partits, els va desbordar. Els va desbordar la població molt més que l’Estat, que va fer el previsible. Sembla inconcebible que els agafés per sorpresa, que no sabessin que si tu poses l’autodeterminació al centre de la política catalana, tot saltarà pels aires, perquè és el tema que està al centre de totes les converses de la política catalana des de sempre.
Això explica la desesperació pels indults i per pactar amb l’Estat. Des de la perspectiva d’una part del lideratge, l’Estat és molt més de fiar que la població catalana. Per això la pacificació de la societat catalana no és el preu que han pagat els partits, és el benefici. Qui necessita que la població no es torni a desbordar són els polítics que aspiren a governar la Generalitat.
El problema principal de la política catalana no és Espanya, és aquesta relació tòxica amb els partits catalanistes. Mai com ara l’alliberament nacional havia estat tan possible. No entendre això és el que està posant en perill les possibilitats de progrés i la mateixa existència de la nació. Si pots ser lliure i no ho proves, perquè hauries de poder fer qualsevol altra cosa? El nostres partits viuen de la lleialtat ètnica-nacional. L’elector sospita que si perden els nostres, qui governa no és l’adversari, sinó l’enemic. Que si el PSC post-procés, o el PP, o els Comuns, o VOX, una combinació dels anteriors, tenen el control de la política educativa, la seva obsessió serà destruir la membrana primíssima que aguanta la possibilitat de continuar existint. No és cert que tot depengui d’això, i la sobredimensió de la importància de la Generalitat també forma part d’aquest xantatge, cosa que no vol dir que no sigui important. Les institucions ho són i saber-les fer servir més. Però aquesta dependència fa que el vot a un dels nostres partits sigui només una forma de defensa davant d’aquesta possibilitat que governi l’enemic. N’hi ha prou que els nostres partits no siguin aquells altres, que siguin un 0.00001% millors, n’hi ha prou que existeixin per merèixer el vot. Només presentant-se a les eleccions ja han complert la seva principal funció i la seva principal promesa.
Això provoca que els partits siguin màquines de transformar vocacions en ambicions cíniques. Que l’incentiu sigui mantenir la població atrapada en aquesta tria impossible d’escapar i no pas arriscar-se a fer coses que tant podrien alliberar-la com fer-te perdre les eleccions. No és un càlcul qualsevol per al polític tampoc: el risc, en aquest país, ha portat històricament a fracassos estrepitosos, i costa de vendre’l a l’electorat i costa tenir la mena de fortalesa mental que et pot portar a proposar-ho. Els aventureres de la política són sovint severament castigats. Això explica perquè costa tant que entrin partits nous al sistema. Convèncer l’elector que deixi de votar els partits per arriscar-se a votar una nova opció que pot no entrar i per tant facilitar l’avenç de l’enemic, demana d’un compromís més gran que en un altre país on, si perds, qui governa és un adversari que, almenys, és lleial a la comunitat a la qual pertanys. La tria que el votant catalanocèntric enfronta cada elecció és abismal. Tot el que en aquestes eleccions es diu a Espanya sobre l’ultradreta, tot el que se suposa que Vox posa en perill, és exactament la meitat del que l’elector català pensa a cada elecció que el PSOE i ICV i PP i C’s posen en perill.
(Ja sé que hi ha gent que ara veu posar en perill una darrera fornada de drets personals si guanya Vox. Val a dir que la majoria d’aquests drets i encara uns quants més, són un consens consolidat a la societat catalana. És costum de l’esquerra espanyolista de cooptar aquests consensos, convertir-los en drets estatals, i aleshores fer-te xantatge: si no acceptes la submissió nacional, la dreta dolenta et prendran els drets personals i socials. En realitat, mai no estan disposats a renunciar a res per garantir que els donis suport, sempre esperen que tu renuncïis a la teva existència. En realitat, no és necessari. El PSOE pot fer Feijoo president a canvi de no tocar certs drets personals. Però és el PSOE i Podemos qui ha posat en perill aquests drets per a tu, quan te’ls ha robat per «construir Espanya».)
Aquesta dicotomia plena d’ansietat entre els nostres i els enemics explica també per què ha estat tan fàcil per als partits polítics del 2017 de socialitzar la seva derrota. Perquè la derrota va ser seva. El dia 2 d’octubre l’Estat no sabia què fer i amb raó: 20 mil policies no frenen una autodeterminació i en el cor de la UE subvencionada, l’exèrcit és una opció amb més problemes que solucions. L’Espanya hipercolesterolèmica ja no té la desigualtat ni el fanatisme dels anys 30, que és el lloc on viu permanentment el nostre cap i la nostra política. Va ser una derrota dels nostres polítics. Una derrota de de mala planificació, de no obeir els principis que deien defensar, de pensar més en la seva competició que en el país, de no conèixer la població, de confiar en Espanya, de no saber reaccionar, de no tenir imaginació, de no saber-se arriscar quan calia i de no calcular que el seu retrocés seria un retrocés pel país. Fins i tot perdent, intentar-ho tenia més efectes positius que no pas aquell circ penós. Però com que hi estem lligats de manera irracional, han pogut estendre la derrota en la població i culpar-nos-en: us vau flipar, no som prous, som febles, és impossible, què us heu pensat… Hi ha de fons un odi, un odi a què els malbaratéssim els plans, a què els desbordéssim.
La part més mobilitzada de l’independentisme fa molt de temps que vaga entre la desorientació i la depressió. I van sorgint propostes: abstenir-se, votar nul, votar en blanc, o qualsevol altra cosa. En realitat, qualsevol d’aquestes propostes és igual de bona o de dolenta perquè el problema d’aquestes propostes, quan són estratègiques, no és què hi poses a l’urna, sinó si ho fem tots o no. Per això moltes d’aquestes propostes diuen “massivament” o “si hi ha un milió de vots nuls…”. La política és sobretot coordinació col·lectiva, que és el gran guany dels anys del procés. Cada manifestació, cada performance, era una acció de coordinació col·lectiva, que va culminar en el referèndum. Però aquesta coordinació va acabar revelant-se com una mena de cadena de grillons que ens tenia lligats irracionalment a les decisions desastroses dels nostres partits i amb els anys n’ha quedat només la necessitat de no sentir-se sol.
Aquesta constatació va ser el que em va fer impulsar la idea de primàries. Aprofitar la coordinació sense tenir el lligam de ferro amb els líders ni la dependència psicològica de la companyia.Transametre la idea que amb aquests instruments polítics que tenim, no es pot fer la independència, i que per substituir-los cal un canvi cultural i polític que faci entendre que no és rebaixant les aspiracions nacionals que serem lliures, no és rebaixant la seriositat del conflicte que serem lliures, i no és tractant els catalans lleials a Espanya com si fossin clients d’uns drets socials que ens emanciparem, sinó tot el contrari. Apujant les aspiracions, parlant obertament del conflicte, respectant les lleialtats nacionals de tothom. I introduir diversitat en l’interior de la coordinació, crear vies de substitució dels líders que no obliguessin a desfer la coordinació. No me’n vaig sortir a la primera, ja ho tornarem a intentar d’una altra manera, però aquest no és el tema d’avui. El tema d’avui és que en les darreres municipals es va veure com els partits patien dues derrotes seguides que són al cor de la seva inoperància i que resumeixen el que ha passat i el que pot venir.
La primera és que hi va haver abstenció. No és cert que tota l’abstenció sigui de la part més compromesa del país. Hi ha una part, potser la més gran, que pertany al vagó de cua, a la gent que se suma a un projecte quan creix i que se’n desentén quan baixa. Però és cert que per primer cop hi ha gent que estava relligada a aquesta dependència emocional i política amb els partits que s’ha atrevit a trencar el fil íntim que els unia i que ha entès que mantenir aquesta gent amb els nostres vots és part del problema i no part de la solució. Que és molt arriscat que governin els enemics, però més arriscat és encara que governin i no es noti, que ho facin els nostres en nom nostre però amb els objectius de l’enemic.
Aquest és un fet polític de primer ordre perquè surt dels principis i no de les estratègies. No es tracta de tenir una abstenció massiva o una abstenció d’avantguarda. Es tracta d’entendre que cada individu que no vota els partits, com ara jo, que vaig votar i votaré en blanc, surt d’una llibertat interior que costarà molt de refer amb xantatges emocionals. I xantatges emocionals és l’únic que poden oferir: en aquest cas l’amenaça de Vox. Si no ens voteu vindrà Vox —cosa que no és certa, perquè si el sistema no vol, no hi haurà Vox, i si vol, hi serà encara que no governi, com ara. Però el més important és que si l’únic argument és l’amenaça de Vox és que realment només queda el xantatge i no hi ha res més a oferir per part de ningú. Per això ERC ja defensa desacomplexadament que han venut tot el que tenien a canvi dels indults, com una virtut i no com una vergonya. De fons, ens estan dient que han solucionat el problema que vam causar nosaltres i que no acceptar-ho ens transforma en carcellers.
L’alternativa de Junts no és pas millor, encara que els dolgui sentir-ho, perquè a efectes pràctics fan exactament el mateix que els altres, i de fet aprofiten que la feina bruta la fa ERC, per vendre una retòrica que no té recorregut ni el mínim de seriositat exigible a algú que vol fer la independència. És el mateix folklore d’abans del 2017, passat pel sedàs dels nous vocabularis sobre la ultradreta i l’estat profund. Però en la realitat, hi ha tots els pactes amb el PSC on cal, hi ha la pacificació de la Corporació Catalana de Mitjans públics, hi ha la censura on arriben els seus tentacles, hi ha la supressió de tot el que no sigui la més estricta obediència —sé de què parlo. A la gent esperançada que confia en el lligam nacional se’ls pot enganyar no perquè siguin rucs: l’electorat és molt més intel·ligent del que tothom fa veure. Se’ls pot enganyar perquè no els importa que els enganyin, és a dir, perquè en realitat no els enganyen. Simplement, trien aquests perquè els altres són pitjors. Però si vius a l’interior del budell de la política catalana, no pots acceptar aquests discursos a risc de tornar-te un cínic de tu mateix. Jo crec que això ho entén tothom i per això cadascú ha de fer el paper que els seus principis li dicten.
La segona derrota de les municipals van ser els pactes. No només tot el que es van menjar, no només el poder infinit que li han donat al PSC —tant, que el PSC està preocupat i tot: tenir convergents i republicans sense salaris públics és perillós perquè comencen a tenir idees i es radicalitzen—, sobretot pel que va passar a Barcelona. El pacte anti-Trias és un pacte entre Comuns i PP per evitar tant Junts com Vox, és a dir, per igualar Junts i Vox. Tan se val que Trias sigui l’encarnació perfecta de l’intent de pacificació —i per això la retòrica de Junts no té cap credibilitat—, tan li fa que hagués promés entendre’s amb el PSC: les noves línies vermelles de l’Estat són les que són perquè els partits catalans han demostrat que no saben controlar la població tan bé com diuen. Els van prendre la cartera perquè ni tan sols han entès que amb qui han de pactar és amb nosaltres, el poble, i no amb l’Estat. Però si pacten amb nosaltres anem al conflicte i si pacten amb l’Estat, van al carrer.
Decidir no votar-los és optar per la descoordinació col·lectiva, en comptes de la coordinació. I surt de la necessitat de ser coherent amb els propis principis, no d’una estratègia. Jo tinc ànima de polític i per això penso que és també una oportunitat per tornar a coordinar l’electorat al voltant d’una idea de nació i de llibertat que sigui més sòlida. Però no perquè pensi que cal aprofitar l’abstenció o omplir un espai. Aquestes actituds mai no funcionen i obliguen a contorsionar-te per encaixar en l’espai fins a traïr-te a tu mateix. Sinó perquè penso que són el símptoma que la descoordinació ja hi és. Al centre de la política catalana, al centre de tots els discursos, al centre de tots els electorats, hi manquen les paraules que diguin el que tothom té al cap: que el conflicte és inevitable i que es pot guanyar tant com es pot perdre. És a dir, que val la pena lliurar la batalla a partir de les coses que estan al cor de totes les democràcies, que són les raons que ens fan voler viure junts i anomenar-nos nació. Hi ha un moment que potser estàs sol, i que aquest és el moment exacte que la vida et demana fer el correcte perquè qualsevol altre opció és no només perdre sinó contribuir al teu pròpi anorreament. És aquest moment.
Un amic em va demanar una llista de deu motius breus per no votar aquests partits. La poso aquí al final per si algú li serveixen. Jo votaré en blanc perquè és el que penso: vull votar i no tinc ningú a qui votar —no hi ha cap raonament estratègic concret que sigui decisiu— i no tinc res contra la gent que votarà aquest o aquell partit. No només ho entenc perfectament, sinó que no em sembla que surti de cap cinisme sinó d’una voluntat de ser i de poder que avui no troba cap lloc on aterrar amb garanties. Entenc perfectament la gent que em diu: «en la nostra situació, no votar no és una opció. Els nostres partits són una merda, però no tenim més remei que posar-los allà on hi ha el mal, a parar el cop.» Ho entenc i em persuadeix fins al punt de desitjar que qui pensi així voti amb tot el cor per les opcions que tria a contracor. Però jo no puc, ni vull. Jo em deslligo, per poder-me relligar. Al capdavall, el 52% que tenen aquests partits al Parlament només ha servit per donar-lo temps per recular, per donar-los temps perquè el puguin perdre. El país és més fort que la seva política, sempre ho ha estat, i la nostra supervivència no passa per les institucions, sinó per la xarxa de solidaritats que tota nació encarna. Quan sapiguem unir les dues coses —xarxa i institucions— tot saltarà pels aires. Podem ser més lliures i si podem, vol dir que en tenim l’obligació.
Aquests són els motius:
No us votarem
- Perquè cada cop que us hem votat heu fet servir el vot per protegir-vos en comptes de protegir-nos.
- Perquè feu servir el vot per cedir poder a Espanya en nom de les nostres aspiracions, que són separar-nos-en.
- Perquè quan ocupeu les institucions feu la feina que l’Estat us ha encomanat, que és assimilar-nos a Castella, en comptes de la feina que us hem encomanat, que és separar-nos-en.
- Perquè heu d’entendre que no n’hi ha prou de ser catalans per merèixer els nostres vots, cal també ser políticament catalans.
- Perquè ens cal separar-nos psicològicament i espiritualment dels vostres xantatges que sempre alerten que ve el llop.
- Perquè volem que apareguin formacions polítiques, noves o velles, que trenquin el vostre monopoli i estiguin disposades a fer la independència de Catalunya honestament.
- Perquè votar qui et menteix i et traiex és participar de la mentida i la traïció, i volem preservar la força política dels nostres ideals i ambicions.
- Perquè no volem avalar la rendició que heu protagonitzat. No només no ha funcionat en cap sentit sinó que ens ha posat en la situació de reculada històrica.
- Perquè som forts, som molts, i tenim la possibilitat de ser lliures. Per què hauríem de votar qui ens diu que som febles, que som pocs, i que la llibertat és impossible?
- Perquè no ens representeu. Representeu la nostra desaparició.