La Vanguardia 20 desembre 2014
Quan hi arribo, ja fa estona que dura. La Cinquena Avinguda, tallada al trànsit, deserta, fa impressió. Veig la cua de la manifestació que se m’allunya, avinguda avall. Les últimes remors vénen del carrer 14, just al davant del nou edifici de la New School, angulós i metàl·lic, paradigma progre del disseny.
Deixo la Cinquena caminant cap a l’oest. M’aturo a la cantonada de la Sisena Avinguda amb el carrer 16, i veig la gentada com puja. M’imagino que la marxa deu baixar fins a Washington Square, allí tomba a mà dreta i enfila Sisena Avinguda amunt. Una marxa en forma de U. Ho trobo còmode, si vius al centre de Manhattan: surts de casa, t’hi poses, i quan acabes de manifestar-te, tornes a ser a casa. I és d’una gran lucidesa: la manifestació no va enlloc, primer avança i després recula.
Calculo que un de cada tres manifestants duu un cartell. N’hi ha amb pal i planxa de fusta, i també sense pal, una mera cartolina o un tros de roba. N’hi ha que són casolans, escrits a corre-cuita, amb retolador, amb pinzell; o fets amb cura, folrats, emmarcats, amb tipografia uniforme, impresos. I n’hi ha de produïts en massa: alguns amb logotip (universitats, casals, sindicats), d’altres sense res, només el lema. Sempre m’emociona imaginar-me la gent a casa, preparant els cartells, pensant els lemes: la premeditació, la fredor abans de la indignació.
Eric Garner (1970-2014)
El meu preferit és “Jesus was brown”, que vol dir “Jesús era marró” però que en el nostre context cultural, per assenyalar el prejudici contra un grup humà, suposo que hauria de ser “Jesús era moro” o “Jesús era mulato”. O millor: “Jesús era jueu”. El veig moltes vegades, però sempre escrit a mà. Qui el va pensar primer? Com s’ha estès?
Un grup de dones camina rere una pancarta que val per totes les manis: “Treballadores Domèstiques Unides. La nostra feina fa possible totes les altres feines”. I cartells petits individuals: “No al racisme”. I l’omnipresent: “No puc respirar”, l’última frase del difunt Eric Garner, escanyat per un policia que no han imputat. Una dona porta les últimes frases de sis morts més: “Per què em segueixes?”; “Mare, vaig a la uni”; “M’has disparat”; “Sisplau, no em deixis morir”; “Vull anar-me’n a casa”; “No és real”.
Una noia negra de menys de 20 anys té plans de futur: “Em manifesto pel meu futur fill negre”. Els lemes més comuns són “No justice, no peace” (Sense justícia no hi ha pau), i “Black lives matter” (les vides dels negres importen). No tinc espai aquí, però això d’importar o no importar em sembla que dóna per a una tesi doctoral: ser bo avui vol dir que alguna cosa t’importi, perquè l’estat natural és l’abúlia, i el tema del nostre temps l’avorriment. Aquí es combat amb el vell truc de la humanitat: germanor i càntics.
Akai Gurley (1986-2014)
“Hey, hey!; ho, ho! / These racist cops / have got to go!” (Els polis racistes / se n’han d’anar!) és l’estrofa més cantada i la que més s’enganxa. Hi ha una parella d’agents de la policia que sembla que tinguin la temptació de seguir-ne el ritme amb el peu, però són molt disciplinats. Hi ha un cant a dos veus: “Què volem?” diu un, “Justícia!” diuen tots. “Quant la volem?”. I tots: “Ara!”. Que són preguntes, sobretot la segona, amb poc misteri. Què han de dir, “la setmana que ve!”? També hi ha un grup d’estudiants que duen un cartell amb el logotip de la facultat de Dret de la Universitat de Columbia i canten: “En, uai, ci, el, es!”, (en anglès: N, Y, C, L, S, les sigles de New York Columbia Law School), seguit de: “We want justice!”, I no saps si és irònic o redundant.
Passen centenars de milers de persones, cosa estranya. Aquí les manifestacions són menys massives. També hi ha molts negres, àrabs, indis i hispans, a banda de blancs i les sempre combatives old lefties (les velles esquerranoses), com les anomena la Mary Ann Newman, que és al meu costat i confirma que mai no havia vist tanta diversitat manifestant-se.
A última hora, els carrers buits, veiem pujar una dona sola, negra, amb un cartell (“I can’t breath”), cantant: “Aquesta és la pinta / que fa la democràcia!” Uns metres més enllà, un home que deu ser el marit arrossega un nen petit que protesta.