Neonostàlgia (2)

23 de maig de 2014 1

La Vanguardia 23 de Maig del 2014

És a la carta d’un restaurant: “Honorem la natura; és el que ens fa únics, és la font del nostre benestar, del nostre futur. Fem la promesa d’escollir els ingredients que han estat cultivats amb respecte pel seu estat primitiu. Ens arriben com han arribat a la terra: ja del tot perfectes. Siusplau, gaudeix-ne amb confiança.”

Fent abstracció de la farsa, proposo parar atenció a les següents paraules: natura, benestar, futur, primitiu, perfecte, confiança. L’argument de venda és un futur en el qual s’hi està bé, i tranquil, perquè s’assembla a un estat primitiu, que vol dir natural, on les coses són millors.

La ideologia és el bon salvatge de Rousseau, però degradat fins a la caricatura: en l’origen, tot perfecte; després, tot decadència. ‘Already perfect,’ diu l’original en anglès. ‘Already’ és un adverbi de temps que es tradueix per ‘ja’ i que prové de la suma de ‘all’ (tot) ‘ready’ (a punt). Perfecte, en un sentit original, també vol dir acabat, complet. És a dir, allò primitiu és ja del tot a punt, acabat, complet. Fora d’allò primitiu ve la corrupció d’aquesta perfecta natura.

No he dit que el restaurant és a Bedford Av., l’artèria principal de Williamsburg, el barri més artificiós i sofisticat de Brooklyn. La capital de l’epítome hipster, on la gent fa tanta ironia de la ironia que les converses ja no signifiquen res. Però segur que a Catalunya també n’hi deu haver, de cartes rousseaunianes. I el restaurant es diu “Hivernacle salvatge.” No m’ho invento. Ganes d’apujar-me a una cadira i cridar: o és un hivernacle o és salvatge!

Per entendre què està passant exactament en l’Hivernacle salvatge, i amb tots els paleotòpics que es multipliquen en la nostra cultura, val la pena contraposar-ho a aquella guingueta que un amic va trobar a Tailàndia, el cartell de la qual hi deia: “productes 100% químics,” o amb l’avi lituà d’una amiga de Baltimore, que només menja en llauna perquè no es refia del menjar fresc, o amb el colmado de davant de casa meva, que l’adorna un cartell dels 60, amb aquella tipografia de lletres intercanviables de cinema de doble sessió -patrocinat per la Coca-cola- on hi posa: “queviures, viandes congelades.” El vell progrés és contra la natura.

L’Hivernacle salvatge respon, potser, a noves urgències. La primera és la necessitat de sentir que tu tens el control. Controlar el menjar des de l’origen fins que t’entra a la boca. Saber que entremig no hi ha hagut cap injustícia o cap adulteració de les quals te n’hagis de fer responsable, i que facin del teu plaer natural un pecat industrial.

L’altra és la contrària: separar-se de la brutalitat de la natura. Viure com si el fet d’alimentar-te no tingués cap relació amb la dominació de la violència natural. Torna a ser l’enyor d’una innocència que no ha existit mai. Un artefacte cultural destinat a poder viure sense haver de fer-se càrrec de res que no sigui l’amor propi, tan primitiu, tan natural, tan perfecte ja.

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca