Neonostàlgia

10 de maig de 2014 1

La Vanguardia 9 de Miag del 2014

Puja un noi al vagó directament sortit de finals del segle XIX, i se m’asseu al costat. Fa olor d’espígol. Una barba de mesos, rinxolada i pèl-roja, tirants, samarreta de cotó amb botons, pantalons de llana aspra de color marró, botes de pell gastada. Em fa pensar en un buscador d’or que toca el banjo. Du un got de paper de la cafeteria Oslo, selecta, comerç just, artesanal. De la bossa en treu un ansiolític de la família dels alprazolam (Trankimazin, Xanax), se’l fot a la llengua i el dissol en glops de cafè (!).

La quantitat de literatura que s’ha produït per intentar explicar el protagonisme cultural d’aquest individu és tan inabastable com fútil. La manera més inofensiva de dominar-ne les arestes és descriure’l com ho he fet: per l’estètica. Sembla culpa seva, però el problema és que l’escruto buscant alguna cosa que em permeti d’entendre’l.

I tanmateix aquest addicte al Xanax no vol ser entès. Fins i tot el nom pel qual se’l coneix, hipster, i del qual només és l’última encarnació, és una falsa etiqueta nascuda als anys 40 i 50 per a una altra subcultura. A finals dels 90 va ser refregida irònicament, amb vocació efímera, i s’ho ha menjat tot. La ironia, se’ns diu, n’és el tret principal i més profund: l’afirmació obliqua, el rebuig a dir exactament el que vols dir, el gust per negar-se a ser taxatiu.

El 1986, abans de l’eclosió del hipster, el poeta Lewis Hyde va dir que la ironia “és útil en cas d’emergència. Sostinguda en el temps, és la veu de l’atrapat que ha acabat gaudint de la gàbia.” Sí, sí, però a l’irònic mai no l’acabes d’atrapar. Com que allò que diu mai no és allò que vol dir, i la seva estètica mai no es refereix a ell mateix, sinó a una altra cosa, a un altre temps, a un altre lloc amb els quals manté una relació enginyosa, irònica, al final, per sota de totes les capes, no hi ha res per què pugui ser jutjat, i molt menys condemnat.

Fa unes setmanes, el blog de filosofia del New York Times va publicar un text d’un noi de 25 anys que venia a dir que un cop has estat educat en el respecte i la igualtat de totes les opinions, et passen les ganes d’afirmar res amb contundència. La sinceritat és un acte reaccionari. La superficialitat irònica, la primacia de la barba i l’ansiolític (“té propietats hipnòtiques i sedants”), n’és la sortida.

Tot això ja ha estat dit, i malgrat la impossibilitat d’atrapar els hipsters, és innegable que tota l’estètica que els cuirassa assenyala el passat i no el futur. No van vestits de ciborgs, van vestits de miners del XIX, o de la seva pròpia infantesa.

Aquesta nova nostàlgia, què enyora? Potser un temps menys cínic, més compromès. Però el passat i el compromís, no ens han dut la barbàrie? Potser la ironia dels hipsters no tracta tant d’evitar el risc que les conviccions acabin fracassant, i la depressió consegüent, sinó que acabin triomfant i s’esdevinguin de nou les barbàries. O potser la memòria inventada i l’artesania ja són l’únic que depèn de nosaltres

.

Darrers articles

La confessió

(capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020) Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

  • Cerca