Ningú no comprèn ningú

06 de desembre de 2014 2

La Vanguardia 6 Desembre 2014

S’acostava el dia d’escriure aquest article i no tenia cap idea. És fàcil entrar en una espiral de pànic. Al capdavall, em deia, la rutina dels dies que surto al carrer és la que és (metro, despatx, classe, despatx, dinar sol, despatx, classe, biblioteca, metro, casa, sopar amb la Sara, dormir). Quants personatges puc descriure un cop ja he pentinat les botigues del barri, el gimnàs, la bugaderia, el vagó, el cementiri, i altres escenaris quotidians sense repetir-me? Quantes coses extraordinàries –exposicions, concerts, obres de teatre, conferències– puc fer en un mes? Quants encontres fortuïts em poden sorprendre en una setmana? Puc parlar dels alumnes? Dels companys del departament? I si se m’acaben els personatges? Pànic.

(Ara que ja he acabat l’article i estic repassant-lo per corregir els errors i polir les frases –menys adjectius! frases més curtes!– ara sí, em vénen tot de candidats al cap: el cambrer greixós del restaurant greixós que em fa la pilota greixosament, el conductor del metro d’ulls alienats, el conserge que no es cansa de ser simpàtic –good morning, Mr. Smith!–, la jubilada que cada matí beu te gelat i llegeix, en kindle, novel·les de la Danielle Steel, la noia que em fa el cafè al Think Coffee cada dia amb una samarreta d’ONG diferent, el captaire que a les 6 del matí es renta les mans amb un desinfectant marca Purell…).. Ara, no?

 

Però nosaltres som nosaltres

 

No pot ser que se m’acabin els personatges en una ciutat així. Presa del pànic, prenc una determinació. Que Manhattan decideixi per mi. Em col·locaré en una cantonada qualsevol, triaré una persona a l’atzar, la seguiré i ho explicaré sense jutjar. Sóc al despatx, a Broadway entre Astor Place i West 4th, un barri bulliciós i ple de gent pintoresca. Què vol dir “pintoresca”? Baixo al vestíbul, surto per la porta. Cap a la dreta o cap a l’esquerra? Astor Place o West 4th? Són aquestes cantonades “una cantonada qualsevol”? No, no ho són. Són les del costat de la feina, i totes les decisions que m’han dut a aconseguir-la (i totes les decisions que han pres durant dècades els responsables de la universitat, els arquitectes, els polítics i tothom involucrat en el fet que aquest edifici aculli els despatxos dels professors) les converteixen, almenys per a mi, en tot menys en cantonades qualssevol.

I què vol dir triar una persona a l’atzar? La primera que passi? La tercera? La cent cinquanta-dos? Però mentre penso això ja n’han passat unes quantes i no les he comptat. A més, si trio la primera, o la tercera, o la cent cinquanta- dos ja hi ha un ordre, una prioritat: estrictament parlant, és atzar? Per acabar-ho d’adobar, he baixat en aquest moment concret perquè és l’estona lliure que tinc, dins d’un horari reglat, entre classes i reunions. Atzar? Comença a ploure.

 

I sabem allò que és bo

 

Tombo a l’esquerra, que fa baixada. Al meu davant, a tres metres, hi ha una persona que camina apressada. Crec que és un home, no n’estic segur. Duu botes de neu: o bé és una dona de peus lleugerament grans o un home de peus lleugerament petits. Els texans són blaus, clàssics, podrien ser uns Levi’s, però no en veig la marca perquè duu un anorac gris que li arriba als genolls, molt gruixut, d’esquiador. I porta la caputxa posada. A mesura que la pluja s’intensifica, allarga les passes i accelera. Sembla un home, pel gest, però no vull ser sexista: potser és una dona enèrgica. En pocs minuts, la distància entre nosaltres és de 8 o 10 metres. He d’esforçar-me a no perdre’l de vista. Col·lisiono amb un venedor de paraigües, i rebo una tirallonga d’insults bellíssims amb accent del Camerun. Em disculpo, atabalat, l’ajudo a recollir els paraigües i li’n compro un: 3 dòlars.Alço el cap just a temps de veure’l girar Houston a la dreta. Corro, corro com si m’hi anés la vida. Esquivo els vianants i les punxes dels paraigües com un jugador d’handbol. I quan arribo a Houston, tothom em sembla igual. He perdut el personatge.

Torno al despatx, abúlic. Repasso les notes per la classe: aquesta setmana els estudiants havien de llegir Gasoline, del Monzó. I no seria més fàcil escriure un homenatge a l’Heribert de la novel·la i deixar- me d’històries? O immolar- me a la bonze.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca