Quedo per fer un cafè amb una monja que acaba de tornar de l’Àfrica, després d’estar-s’hi quinze anys. Du el vel de sempre, una camisa blanca de màniga curta i les seves faldilles per sota el genoll. Feia anys que no la veia i la seva cara ha perdut vitalitat i el color groguenc de les hores de sol africà. No està gaire bé de salut, però no està prou malament per complir el seu desig de morir allí. Caldria cuidar-la massa durant massa anys, i això és una cosa que la seva moral no accepta. Camina amb dificultat i quedem prop de l’escola que la seva congregació té a Barcelona. M’explica notícies del seu poblat i sembla nostàlgica, massa trista. Per canviar de tema, li demano per l’escola on ara viu i em diu que bé, que no és el mateix treballar per als rics que per als pobres, però que els nens són els nens, i que, al capdavall, de pobres d’esperit n’hi ha a tot arreu. “El que més m’ha sorprès -em diu- és la quantitat de noies islàmiques que tenim matriculades”. Els pares, pakistanesos, marroquins, prefereixen dur-les a escoles de monges que a escoles públiques o a d’altres privades. Les monges també duen vel, així que no els prohibeixen dur-ne. Mantenen un cert sentit del pudor i, a banda dels coneixements, ensenyen un cert sentit del sagrat, cristià en aquest cas, que després a casa cada família omple amb la seva fe concreta. “No ens passa només a nosaltres, hi ha d’altres escoles com la nostra que en tenen també”. La barreja d’una educació de qualitat, sentit crític, amb una fe viva i unes conviccions fortes s’ha tornat atractiva per als nous comerciants musulmans. Fidels, però sense dogmatismes.
Publicat al diari AVUI, pàgina 20. Dimecres, 22 d’agost del 2007