(publicat a elsingulardigital.cat, gener del 2013)
La direcció i bona part dels votants del PSC volen continuar a Espanya. Voldríen una Espanya federal, d’acord, però no al cost d’enfrontar-se amb ningú políticament. El procés de caiguda de màscares que estem vivint els suposa un maldecap inaguantable, així que per quadrar el cercle la seva estratègia consisteix a fer veure que estan a favor d’una consulta sempre que aquesta consulta compleixi dos requisits: primer reforma de la consitució i després una consulta que inclogui 3 opcions: estat, autonomia i estat federal. Aquesta opció no la defensen perquè pensin que és la manera d’aconseguir un estat federal, sinó perquè pensen que és una manera de frenar el procés. Calculen que així no es farà, i que si així es fes, els anti-autonomistes es dividirien entre independentistes i federalistes.
Per això penso que la declaració del Parlament fallida de la setmana passada va ser una benedicció. Independentment de quina hagués estat la declaració, el PSC hauria reclamat alguna forma de moderació. Per entendre’ns: si la declaració de la setmana passada no hagués inclòs l’Estat propi, també s’haurien queixat, perquè l’argumentari és previ, i l’estratègia és prèvia. Així que la declaració de la setmana passada ha aconseguit que el PSC defensi una sèrie de coses que no hagués defensat si CiU i ERC no haguessin anat tan enllà.
Tres quarts del mateix es pot dir d’ICV, el PP i C’s. La gràcia del creixement de l’independentisme és aquesta: com que aquests partits trafiquen amb el cinisme, calculen que la moderació consisteix a aigualir una mica qualsevol proposta que es faci. La lliçó fonamental és: aquest procés depèn de la capacitat per mostrar voluntat política de l’independentisme. Hem de treballar amb la hipòtesi que l’independentime ha vingut per quedar-se, que és majoritari i que tard o d’hora ho aconseguirem. En aquest país ja no es pot fer res sense comptar amb l’independentisme. Aquesta és la nostra força, i l’hem d’exercir.
Després hi ha les formes, les estratègies i la intel·ligència, totes tres coses manifestament millorables. Però no perdem els nervis, deixem la psicoanàlisi i posem-nos a treballar. Tu, jo i tothom sabem quin pot ser el nostre lloc en aquesta partida. Segur que coneixes un indecís, o un cínic. Acosta-t’hi, sigues insistent, pregunta-li i respon-li fins a la sacietat totes les coses que has après i que has adquirit i que han passat a informar-te les conviccions. Si tens alguna influència, pública o privada, exerceix-la. Sigues escrupulós, no faltis a la veritat, tingues les dades a mà. Treballa, treballa, treballa. Els polítics, encara que sembli mentida, van a remolc d’aquests petits gestos. Som més lluny que mai, i l’única força que tenim és aquesta: la voluntat, l’amor, la convicció. Com més apretis més lluny arribarem. Al PSC, al PP, a C’s, a una part d’ICV i d’Unió no els convencerem mai fins que la cosa ni sigui al sac i ben lligada, i encara. Però l’única manera d’avançar és continuar tibant, tu fort per aquí, i jo fort per allà, i segur que tomba. No tinguis pressa, ni tinguis pausa. El problema no és que tinguem pressa –la pressa ens la donarà la realitat, que és tossuda i ensenya que així és impossible–, la qüestió és que tenim feina, molta feina. I som els únics que tenim marge per fer-la.
Potser tenim només 1 oportunitat sobre 99, però fins i tot això és una novetat històrica. Alegra’t, tenim, per primer cop, una oportunitat tangible que la feina que hem de fer tingui resultats reals. Si no saps com fer-ho, afilia’t a un partit, o a l’Assemblea Nacional Catalana, o Òmnium, o a qualsevol associació que vegis que fa feina, i ofereix les teves hores lliures. No ens sobra cap neurona, ni cap minut. Després ja veurem com acaba tot plegat, però acabi com acabi, tot depèn de la feina que fem aquests mesos i anys