No tots els testos s’assemblen a les olles

13 de setembre de 2014 3

La Vanguardia 13 Setembre 2014

El pare del Sam fa 18 anys que és a la presó per assassinat. Només van poder provar que havia disparat tres homes, però la fiscalia està convençuda que és responsable, almenys, de 17 morts. És un ‘cold shot,’ un lloctinent d’una de les cinc famílies de la màfia italiana de Nova York, (Genovese, Colombo, Bonanno, Luchese i Gambino: em demana que no concreti). És a dir, dóna ordres però no s’espera d’ell que premi el gallet personalment. És molt respectat, el pare del Sam, perquè fa 18 anys, quan el van enxampar, va callar i va entomar la condemna en nom de la família. La família mafiosa, vull dir.

L’altra, la del Sam, l’ignora i el Sam mateix no para de dir que el considera un covard miserable per haver fet patir tant la mare. De nen li enviava dibuixos; ja no. Fa tres o quatre anys va sortir en llibertat condicional i en pocs mesos el van tornar a engarjolar per participar en un tiroteig. “Crec que ja no en sortirà mai més’. Dins de la presó duu una bona vida, ningú no gosa tocar-li ni un pèl i té certs privilegis materials que no m’especifica. Té pedigrí, a més. L’avi del Sam també era soldat de la mateixa família, però no va passar de pistoler. I el besavi va arribar des d’Itàlia en un viatge arranjat des de l’inici per la família en qüestió. El destí del Sam sembla escrit: ha de ser soldat, potser lloctinent, qui sap si cap.

Matar el pare

Li he preguntat si, com es diu, després de l’època de l’alcalde Giuliani com a fiscal, a principis dels 90, la màfia novaiorquesa no estava molt deteriorada. Respon que tothom s’ho pensa, però que no, que només procuren no cridar l’atenció. Els italians i els irlandesos controlen la importació i transport de peix dels mercats de l’oest de la ciutat, i els yakuza, la màfia japonesa, controla l’est. En els grans contenidors de peix hi entren tot l’altre contraband, i viuen del negoci legítim –”store-front”– i de l’il·legítim –”back-store”.  Fa uns mesos el Wall Street Journal publicava un reportatge sobre l’evolució de les cinc famílies que ho confirma. Tot i que s’hi repeteix que tant Giuliani com la posterior pressió del FBI van afeblir-les considerablement, també s’hi diu que, discretament, les cinc continuen funcionant i controlant sindicats i negocis, legals i il·legals, inclòs el contraband de Viagra i el joc online des de paradissos fiscals.

De sobte, m’interromp, i hi torna, lletànic: “No entenc com poden dir que era un gran paio, és un assassí i va fugir de casa i va deixar-nos a ma mare i a mi. És un covard.” Fa una pausa. “Bé, suposo que es pot ser un assassí i també un gran paio per als seus caps, la seva família.”  Entre una frase i una altra li canvia el to de veu. De la queixa infantil, a una gravetat distant, adulta, autoconscient.

Estimar la mare

El Sam treballa en una peixateria i estudia empresarials. La peixateria, per casualitat, té de proveïdors la màfia del pare: “No és tan estrany, ho controlen tot.” Els sequaços l’han reconegut –”you’re Johnny’s boy”– i el reverencien i li fan saber que seria benvingut. Els diu que no i que el pare és un desgraciat. Barreja edípica d’odi i coratge.

Vol ser marine. De primeres, no l’entenia, té cervell per a més. Però ara veig que és una tria moral. La família de la mare són tots militars: el rebesavi a la primera guerra mundial, el besavi a la segona, l’avi a Vietnam, els oncles a Iraq’91 i els cosins a Iraq i Afghanistan. “Vaig a la universitat per anar a l’escola d’oficials; després, si has estat oficial, pots entrar directament a les forces especials de la policia de l’estat de Nova York. És un sou de per vida.” I amb veu greu: “Sóc el primer de la part italiana a trencar la tradició, i ho faré saltant la tanca: del crim a perseguir el crim.”

Li dic que un professor que vaig tenir sempre deia que no hi ha tanta diferència entre les virtuts que calen per ser cap de la màfia i director de la policia. Es corda la xupa, s’alça i des del seu metre vuitanta-cinc em mira un moment amb els seus ulls blaus –ha sortit a la mare. Riu amb una veu destensada, alliberada. Em posa la mà a l’espatlla, en una barreja d’intimitat i intimidació, i diu: “Sí que n’hi ha.”

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca