Mahler 3a Simfonia, 1er moviment
I.
El Pablo em va trucar ahir per dir-me que li sobrava una entrada per anar a veure la 3a simfonia de Mahler al Carnegie Hall. M’he llevat amb aquest pensament fresc, però tard. Ahir vaig anar a dormir a les tantes, entretingut per un mal humor general i inversemblants articles de remotes pàgines web. He llegit una mica de Peirce al matí, res, uns articles sobre el pragmatisme americà del segle XIX, i també uns capítols del llibre “Lenguages of Art” de Goodman, un teòric de la percepció i la representació en l’art. Venia als Estats Units buscant aquesta mena de filosofia analítica, i puc dir que la serenitat dels arguments lògics em calma. He sortit de casa a saltirons, escoltant Kevin Johansen als meus auriculars nous. Gel al carrer, mans a les butxaques. M’he comprat un plàtan i un suc de poma.
Un cop al vagó de la línia 3, direcció downtown, he canviat la música per escoltar Savall, que és el que menys em distreu de llegir i he continuat “Our Man in La Havana” de Graham Greene. El trobo cruel i divertit alhora, i té un anglès que m’omple el pit d’olors. La batalla est-oest dels espies, el comunisme i l’americanisme, troben el seu ridícul en els culs calents i generosos de Cuba i en les peripècies patètiques dels suposats espies de Sa Majestat. Em va passar el mateix quan vaig llegir “The Secret Agent”, també de Greene, ara farà tres anys. Aleshores, però, la befa era sobre la pedanteria anarquista i el terrorisme de l’acció directa.
El darrer tram fins a la universitat l’he de fer a peu, i hi ha gel carrer: he de caminar a poc a poc per no relliscar i m’he posat Leonard Cohen a les orelles per portar el ritme rogallós dels dies densos. El cel blanquíssim i jo caminant un pèl cap-cot, per veure el terra i els entrebancs. He pensat aleshores que està bé això de poder riure del comunisme i dels jocs d’espies. Tot plegat és una de les ficcions més divertides, sobretot per a nosaltres, que no el vam haver de combatre ni de patir en la pròpia pell. Suposo que Greene devia de ser irreverent quan publicava. Hom es defineix pels gegants als quals s’enfronta de cara al públic. Potser és per això que hi ha qui enyora que els capellans facin missa de cara al Santíssim i no de cara als cada cop més minvants feligresos i a les seves canes cada cop més nombroses.
II
La primera classe bé. “Mirrors of Nature”, la dóna el professor Zed Adams, un home jove, amb barba de Kevin Smith. Sembla ben bé Bob el silenciós, però té un to de veu poderós, perquè és alt, que se sent perfectament des de la darrera fila, que és on jo sec amb l’ordinador encès i 10 pantalles obertes mentre prenc apunts. La qüestió del dia era si la semblança és un requisit suficient i necessari per a què una cosa en representi una altra.
La resposta és no. Perquè no totes les coses que s’assemblen es representen les unes a les altres, perquè les coses que s’assemblen a allò que representen també s’assemblen a d’altres coses que no representen pas, i perquè hi ha incomptables coses que en representen visualment d’altres i que no s’hi assemblen pas. El tema de fons és si el realisme en l’art té a veure amb la proximitat de l’objecte artístic amb l’objecte real que vol representar, o si, més aviat, el realisme és una qüestió mental, psicològica, un seguit de convencions d’un temps i en un lloc en un grup de subjectes particulars. L’art com a experiència individual i incomunicable. O no. Resumint molt.
III
Després, la classe del vell Bernstein. Richard Bernstein, tothom l’anomena “Dick”. És l’antic cap del departament, ex-assistent de Hannah Arendt, i un home que se centra massa sovint en la sornegueria de l’anècdota, en la lluita contra faccions fantasmals que ja no l’ataquen, i en digressions i parèntesis massa llargs per a un com jo, que tendeix a la dispersió. Per com parla de la Hannah Arendt hom diria que van follar. O que a ell li hagués agradat. La classe ha estat bé, tercera ja sobre Peirce, el gran filòsof americà i pare del pragmatisme. Una filosofia de les conseqüències, del “per a què?” més que del “per què?”, una filosofia des de la ciència i una filosofia del dubte real i radical. És argumentable que els EUA s’han construït sobre aquests pilars. Graham Greene se’n riuria, però poc.
En sortir he enfilat cap a la zona del Carnegie, a esperar el Pablo mentre continuava llegint sobre els falsos espies de l’Havana. La ficció dins de la ficció va decantant-se cap a la cruel realitat i no puc parar de somriure davant d’una hamburguesa poc feta i un got d’aigua de l’aixeta. Escolto Savall.
Al galliner del Carnegie Hall el primer moviment de la 3a simfonia ha sonat esplendorós. Diuen els experts i també el programa de mà que és la primera gran creació de Mahler. M’han sonat risibles les seves frases extretes de cartes a algun amic segons les quals ell no creava pas, sinó que la creació venia d’enfora i ell n’era només l’instrument. Aquest és el romanticisme decadent de finals del XIX, ingenu en les formulacions d’un món verge de la massificació de la pedanteria.
La seva biografia diu que va compondre la peça a una cabana espartana, enmig d’un silenci litúrgic, patològic, racional. Pocs aliments i molta obsessió. També jo passo moltes estones en silenci darrerament; callant, més ben dit; però rodejat de tota mena de sorolls i paraules. Potser per aixó és impossible d’escriure res sencer, i el que em cal és la inversió dels termes: quietud exterior i cicló interior.
“Què em diuen les flors”, “Què em diuen els animals”, “Què em diu l’amor”, “Què em diu Déu”, aquestes són les preguntes a les quals responen els moviments de la simfonia més majestuosa que he sentit des que vaig sentir la 5a de Bethoveen al Palau de la Música. No en sé de música, però m’estremeixo com un paper de fumar i se’m clouen els ulls.
El primer moviment, la força dels metalls i de la multitud de músics a l’escenari, i la perversió d’unes notes que auguren una total descomposició del món. Al caire del barranc, equilibris.
El darrer moviment, el teològic, lentíssim, ple de sons cremosos, benevolents, sense sentit de l’humor, però amb el públic ja derrotat, obert de bat a bat, assedegat de qualsevol transcendència. M’he emocionat.
Em passa amb d’altres energies del segle XIX: la indústria i Nietzsche; el nihilisme rus i la poesia romanticosa.
Justament ahir vaig acabar de llegir l’Ecce Homo, de Nietzsche. Feia anys que no en llegia res i em va provocar una onada de gratitud per l’esforç i un gran sentiment de pena. Miro el món d’ara i el veig fred, m’aboco a qualsevol cosa d’aleshores i em torno un sentimental. En el programa de mà expliquen una conclusió a la qual van arribar juntament Mahler i Freud sobre un trauma de la seva infància i la influència que va tenir en la música que composà d’adult. Quina bellesa angèlica del causa-efecte, del cientificisme. M’entren ganes de dur tirants.
Al bell mig de la sinfonia una mezzo-soprano americana ha cantat els famosos versos de l’Així Parlà Zaratrusta de Nietzsche que Mahler va incloure en la partitura. L’home com a producte del desplegament de l’ésser natural. I una lluita de la dissonància per sortir i esclatar.
IV
Els moviments del mig han estat menys emocionants i he aprofitat per prendre-li els prismàtics al Pablo i repassar els músics d’un en un. Al darrere, esperant per el breu moment en el penúltim moviment, els dos cors comptaven els minuts: un de dones vestides de negre, i un de nens amb camises blanques i llacets. Només n’he detectat un d’adormit. Però m’han provocat una gran tristesa. La música hi ha ajudat, esclar, bressolant-me, encantant el cinisme com una fetillera amb escot. Nens de 9 anys amb cara de freaks, monstres de fira, deformats. Els seus cossos semblaven absents i les seves mirades es concentraven en el director d’orquestra: tots teníen el cap tirat endavant. Però no era un gest, era una posició permament, una deformació de la columna. Espatlles caigudes, mans flàccides, galtes terses, ulls sense cap malícia. Fills dels seus pares sobretot, ficats a cantaires sense encara haver pogut pensar què és aquesta tensió que després anomenem vocació.
M’han recordat als nens de la darrera pel·lícula del Haneke, “The White Ribbon” que vam anar a veure la setmana passada amb el Juan i en Matt. Nens protestants de 1914 en un poble semi-feudal del nord d’Alemanya. L’ou de la serp, segons Haneke. Potser només la violència adulta, transvassada als nens en forma de jocs mortals. I arguments massa grans -totals- per a un sol ésser humà, tingui l’edat que tingui.
V
El darrer moviment, el diví, ens ha deixat exhausts i extasiats. Quin gust, tu. El Pablo quasi s’ennuega: “no sabía si algo me estaba subiendo por la garganta, o si había algo que tenia que bajar y se había quedado atrapado, obstruyéndome la respiración”. Poètica científica, i tenia els ulls vidriosos. Però se’n fot d’ell mateix, i això el fa la companyia perfecta. Quan hem marxat m’ha semblat que havia crescut dos centímetres, com a mínim.
Jo volia anar a fer una cervesa, però el Pablo havia d’anar a casa per acabar de preparar la classe sobre Aristòtil que ha de donar demà a quarts de nou del matí a un College a 30 kilòmetres de la seva casa de Brooklyn. Hi va amb un Mercedes deixat, del 1989. Ja té tancament centralitzat i finestres automàtiques. 1989.
Estava a punt de quedar-me insatisfet quan ha dit: “es la mejor interpretación que he oído nunca de esta pieza, de largo”. I amb això he pogut passejar tranquil fins a Times Square -15 carrers i el vent i el gel- a buscar el metro.
VI
La interpretació brillant és deguda al director de l’orquestra, el reconegudíssim Mariss Jansons. Letó, format a Leningrad, Moscou, Viena i Salzburg. Al 1979 va emigrar a Oslo i d’allà cap a una rentable i aplaudida carrera de director. (La Filarmònica de Londres, de Filadèlfia i ara dirigeix la Royal Concertgebow Orchestra, d’Amsterdam, que diu el Pablo que té la millor secció de vents del món).
Aquesta data m’ha quedat marcada al cervell: 1979. 10 anys abans de la caiguda del Mur de Berlín. 1979, fugir. Li he xiuxiuejat al Pablo, abans del concert, mentre els músics afinaven: “el sovietisme va servir per formar genis en el rigor i que després es fessin rics a Nova York”. Al carrer, quan ja ens acomiadàvem amb una esplèndida abraçada ritual, encara ha tingut temps de dir-me: “Rachmaninoff també va venir als EUA, va fer una gira de 40 concerts i va guanyar tants diners que es va comprar una townhouse a l’East River, on va poder passar la resta dels seus dies remugant malhumorat i mirant el riu”.
Està moda això de les generacions. Suposo que és conseqüència de l’augment de l’esperança de vida. Fins a tres i quatre generacions conviuen en un mateix moment, i el traspàs de poder d’una generació a un altre és cada cop més difús i més tard. És argumentable que viure uns mateixos esdeveniments històrics deu configurar una visió del món, o un seguit d’horitzons de referència, o un conjunt d’espectatives. La generació de la posguerra, el pà negre; la generació del 68, l’aburgesament insatisfet i les ànsies de lliberalitat; etcètera.
I la generació de 1979? I la generació de després de la caiguda del mur deu anys més tard, al 1989? He escrit a d’altres bandes que la meva generació es caracteritza per ser la primera que no va ser educada en el franquisme. Pot ser serà rellevant en el futur que una generació ja no hagi tingut cap professor educat en el franquisme. Marcs mentals, tot plegat, nuclis de significació que dibuixen un temps. També soc aquest Nova York decadent post-11 de Setembre. Els feliços anys zero, abans de la crisi, m’han format.
Arribo a Times Square i em deixo embadalir per les llums. Em sento un borinot, voldria encastar-me en una pantalla gegant.
VII
Baixo a l’estació, agafo l’express cap a Harlem i trec el diari de la motxilla. Hi ha un article de Thomas L. Friedman titulat 1977 vs.1979 que parla de la batalla interna de l’Islam. No puc evitar somriure. El número em persegueix. I el tema també. L’any passat vaig dedicar mesos i mesos a entendre l’Islam i les seves faccions. Sense massa èxit.
Al 1977 hi va haver una reacció a l’interior de l’Islam davant de la desfeta continuada contra Israel i l’endarreriment manifest dels països de majoria musulmana. El President d’Egipte l’Anwar Sadat, que va fer un viatge a Israel, promulgava una política de lliberalització, de conciliació amb Occident, de…
Però només dos anys més tard, el 1979, va esdevenir-se la revolució a l’Iran i els fonamentalistes van prendre el control de la Gran Mesquita de la Mecca. Els Wahabites, un cop presa la bastilla, vull dir la Meca, van arrencar a la família reial saudita un compromís per a poder imposar les puríssimes normes socials que encara avui son motiu de terror. L’arribada simultània al poder de l’Ayatolà Khomeini a l’Iran van assentar els dos bàndols, els xiíties- majoria a l’Iran- i els sunites- majoria a l’Aràbia Saudí- com a competidors per a l’hegemonia de la regió. El drama d’Iraq és també aquest drama. Però és que, a més, l’any 1979, l’any en què el director Mariss Jansons marxava de l’URSS, l’exèrcit soviètic va envaïr l’Afghanistan. Els talibans van resistir amb l’ajuda saudita i nord-americana. Osama Bin Laden és fill d’això i de les universitats més prestigioses d’occident, plenes de l’elit de la zona. Nihilisme occidental més nihilisme jihad. Dues decadències xocant a Manhattan. És l’únic que tenen en comú.
Friedman diu que la guerra 1977 vs 1979 a l’interior de l’Islam encara cueja. I que del que es tracta és d’aconseguir que finalment el 1977 guanyi. Un 1977 representat pels joves manifestants iranians, que es juguen la vida contra el règim teocràtic de Khomeini i Ahmadineyad. Joves nascuts aleshores. Joves nascuts després del 1979. Generacions marcades per una espectativa frustrada.
No hi estic d’acord. Com Ortega, penso que les coses que han estat superades una vegada, seran superades tantes vegades com tornin a instaurar-se. El 1979 col·lapsarà amb alguna cosa nova, alguna cosa que no pot ser l’esperança de 1977, quan els joves d’aleshores, avui poderosos o exiliats, encara no estaven tan desencantats amb Occident i la seva política exterior. Amèrica i la seva presència. Europa i la seva absència.
VIII
A mitja tarda, abans d’anar cap al Carnegie m’he trobat amb un company de classe, del qual mai no puc recordar el nom. Vam anar junts al seminari sobre Hobbes. És Iranià, però viu a Holanda des que és un nen. Els seus pares van fugir. És aquí amb una beca per a la inclusió dels estrangers als Paísos Baixos, que procura que els fills de la immigració puguin arribar a les cotes més altes de l’educació universitària. És llest i treballador, i un pèl tarambana. Duia uns cascos Boose connectats al seu Iphone. Van costar-li més de 300 dòlars. Fan el buit. No sents res del carrer, i la música, sobretot els greus, se sent que és un delit.
L’any passat, després d’una classe del Simon Chritchely a la qual jo assistia d’oient, vam anar tots plegats a fer una cervesa a un bar que es diu Spain. Gallecs fugits de l’Espanya del 1960 que van fundar un antro per servir truites de patata i cervesa Estrella. Li vaig preguntar per la seva identitat, i em va dir: “soc Iranià i parlo parsi, però sé que moriré a Amsterdam i sé que seré enterrat a Amsterdam”. El vaig gravar amb una càmera que tenia abans de perdre-la definitivament i tinc a mig muntar un vídeo sobre les drogues a Nova York, en el qual se’l sent repetides vegades dient: “Sé que moriré a Amsterdam i sé que seré enterrat a Amsterdam”.
Sortint del metro, amb els meus ariculars de 139 dòlars (no fan el buit), amb el diari plegat sota el braç, tot a les fosques, m’aturo en un deli que hi ha al costat de la mesquita de la meva illa de cases. Necessito un carregador de mòbil. Al darrera del dependent hi ha una enganxina que diu: “I love the Profet”. El cor ha estat esborrat, però s’endevina el seu rastre en blanc. El vermell, color sagrat de l’Islam: suposo que és la raó de la seva desaparició en l’enganxina. A la ferreteria del costat hi ha un cartell que diu: “aquesta ferreteria col·labora amb el Departament de Policia de NY en l’operació antiterrorista xxxx, informant sobre compres sospitoses”. I al costat hi ha una caixa amb una ranura a la part superior: “Donacions per a la mesquita”.
IX
A casa, el Matt està embadal·lit mirant la pantalla del seu ordinador. Jo l’imito en pocs minuts i em poso a escriure això. La tecnologia, penso, derrotarà el 1979. La tecnologia és de les poques coses provinents d’Occident que l’Islam radical no considera impures. El seu relat teològic i filòsofic diu que la nostra modernitat és una còpia dels seus autors tardo-medievals. Connexions entre Descartes, Leibniz, Kant i pensadors musulmans han estat provades, segons els seus intel·lectuals, fonamentalistes o no. La tecnologia tendeix a donar-te poder. I és individual, cada cop més atomitzada. Un mòbil, un ordinador, uns auriculars que fan el buit i et deixen sol amb la teva música. El poder de la individualitat és la possibilitat de la crítica. No hi ha govern que pugui amb això. La tecnologia expandeix la consciència i els seus gadgeto- braços. Mahler en una cabana espartana buscant silenci. L’impossible comunicació de l’experiència artística que avui explicava Zed Adams a classe. La fi de la metafísica compartida en el pragmatisme de Dick Bernstein. El director Jansons fugint de la massa soviètica gràcies a la seva genialitat. Graham Greene, enfotent-se dels espies fidels a la pàtria.
Alço el cap.
-Ei, Matt, has sopat?
-No. Et faràs alguna cosa?
-És que per mi sol em fa mandra cuinar.
-M’apunto.
Ja són les 12.