article de elsingular
El ministre Solbes, amb el seu ull esquerre tancat, la seva papada sobreeixint de la filereta de pèls que li fa una mitja barba, i que deu servir per endevinar l’antiga forma d’un crani, sota un llençol de carn. El seu posat de pingüí, i el pes dels seus gestos; com si tot basculés sobre una bassa d’oli, i calgués, aquí sí, economitzar els canvis, els moviments, les tendències.
Solbes fa la impressió d’haver-ho pensat tot diverses vegades abans de fer-ho; però també d’haver arribat a la conclusió, després pensar-s’ho tot diverses vegades, que res no té massa importància, i que tot és força avorrit, tan se val a què et dediquis. Solbes és d’aquests homes que donen l’autoritat per descomptada. Fa tants anys que fa de ministre, o de qualsevol equivalent, que ja no sap què és dir “llum” i que el dia no sigui. Duu gràfics impresos a color, amb les idees favorables remarcades, amb enginyoses banderetes de països per a fer-los reconeixibles a ulls de la càmera. Planyo el cap de gabinet, o el becari.
El candidat Pizarro, en canvi, sempre ha hagut de demostrar que és més alt que no sembla. El seu crani allargassat, com si de nen s’hagués quedat atrapat entre els ferros del capçal del llit, i l’haguessin tibat dels peus. Enlloc de fer-lo alt, el van deixar amb el cap estirat, com un personatge de el Greco. Imagino una truculenta escena terolenca. Pizarro està sempre a l’aguait, tens com un animal de caça, amb les celles arrufades sobre els ulls i la mirada fixa en l’adversari. Amb l’expressió impertorbable. Més exactament: amb una seriosíssima cara de no voler pertorbar-se.
I malgrat tot nerviós, mogut, a punt per fer anar els ressorts més directes, més ràpids, més populistes. I amb aquestes dues pales al capdavant de la dentadura, grosses, desubicades, molt visibles; que el fan semblar de la família d’alguna variant d’esquirol salvatge. Ha vingut a menjar-se Solbes, i duu a sobre el posat d’home de negocis, resolutiu, que sap de què va la vida i l’economia de veritat, davant dels ideòlegs, buròcrates i funcionaris. Barreja les dades amb receptes econòmiques de tota la vida. Vol ser un home del poble, s’esforça per semblar natural, penjim penjam, con un par i amb corbata loewe. Cita Acosta: “despensa i esculea” per a dir “empleo i futuro”, un intent fallit d’emular el “Sant Pancràs, salut i feina” de Pujol, o estratègies similars. Ser polític, li diu Solbes amb la mirada, no és tan fàcil, amic. La seva pell estirada, tacada i seca; el seu cabell fi, discret, endreçat. El trajo vulgar, i les notes en targetetes rectangulars, fetes a mà.
El debat se sustenta en dos pols: el personal i el polític. La crònica personal parla de l’efecte Pizarro. D’un home fet a sí mateix, líder de l’Espanya més tradicional, escalador empresarial, fuet de diputats i empresaris gasistes catalans, d’aquests que sovint es pensen que la frase de Pujols (“ho tindrem tot pagat”) és certa. La que sí que és certa és la que diu que Roma no paga traïdors. I Pizarro és Roma.
Els fòrums digitals favorables als populars fa dies que són grades plenes de hooligans i bassals entollats de baba pixelada a l’espera de la gran massacra que Pizarro ha de practicar sobre les propostes i els resultats de Solbes. L’efecte Pizarro. L’avalador de les crisis i la solució dels problemes. El símbol de l’Espanya moderna, de les empreses amb un lloc al món, del nou liberalisme econòmic espanyol, que té els seus yupies i els seus fanatisme; i que ni és liberal ni ens surt econòmic. És un d’aquests liberals espanyols que quan han de defensar Espanya, diuen bajanades sobre la unitat de mercat i l’Estatut. Que demostren, per poca economia que se sàpiga, que abans són espanyols que liberals. I per això agraden tant. De liberals, a Espanya, n’hi ha tres, i són de nacionalitat andorrana.
Per tant, érem davant l’efecte Pizarro contra el vell Solbes, el ministre a punt d’inaugurar de nou la decadència econòmica típica dels socialistes. L’home que comença a semblar un crupier, disposat a amagar les cartes per a què no hi hagi pànic, un home que té fama de sever i rigorós, però que li riu les gràcies socials a Zapatero, encara que siguin una bajanada com la dels 400 euros. L’home que duu anys i anys en el sector públic, i que ho fa valer (i això que en d’altres països és un defecte), com la virtut de l’expert.
I com que d’expert en política n’és, fa dies parla bé del seu adversari, fa declaracions, diu no voler guanyar-lo, i el sobrevalora, parlant de la seva intel•ligència, de la seva capacitat argumentativa, dels seus coneixements. Inflar l’efecte Pizarro. Si aconsegueix convertir-lo en un ídol, n’hi haurà prou amb què Pizarro obri la boca per a rebatre’s a sí mateix. Pizarro, en canvi, fa dies que assaja el seu Sarkozy, la seva determinació, l’aplicació de la primera premissa de tot manual d’autoajuda empresarial: confia en què guanyaràs.
I és aquesta parauleta “confiança” la que vertebrarà el discurs de Pizarro. El pol polític del debat es basarà en una disputa molt senzilla, quasi tribal. Pizarro diu: hi ha crisi perquè no hi ha confiança; doneu-me confiança i us trauré de la crisi. I Solbes diu: deixeu estar la fe, no hi ha cap crisi: mireu al vostre voltant, i mireu també les boniques gràfiques del ministeri d’economia. Després una batalla absurda de dades que molta gent no comprèn i que els que comprenen veuen de seguida que són parcials i plenes de trampes. Cada cop que Solbes treu una dada, Pizarro la discuteix amb una estadística sobre la confiança: “ningú no creu les teves dades”. I cada cop, Solbes es fa el decebut i li diu: “Pensava que vostè sabria que…” i l’etziba un matís flegmàtic que l’anul•la. En un moment, fins i tot li diu:”li podrien haver passat tals i tals dades, a més de les que ja té, que són les fàcils”. Li va faltar un: “esperava més de vostè”. De fons, la remor però és la de la batalla entre el sector públic i el sector privat. Vostè serà un bon empresari, però jo soc un bon ministre. Les dades, el to, la seguretat de Solbes i el ministeri semblen ser superiors a la pressa, les tragetetes i el posat tensionat de Pizarroi el seu sector privat.
El debat, però, quincalla. Algun moment decisiu quan Solbes diu que Pizarro vol privatitzar les pensions, i Pizarro ho nega categòricament. Hi ha qui diu que l’any 93 González va guanyar les eleccions perquè va fer creure a la gent, ajudat per l’ambigüitat d’Aznar, que el PP volia privatitzar les pensions. Solbes, que deu pensar-ho també, ahir ho va provar; i Pizarro, nerviós, va negar que les declaracions de l’any 99 recollides per El Mundo, citades per Solbes, fossin certes. El gest semblava impropi de Solbes, política de partit; coses que un bon euroburòcrata no ha de fer. El cuc, però, ja ha estat inoculat entre els votants més grans i més vulnerables de tot el sistema econòmic.
Solbes és l’economia tranqui-la. Sembla un aristòcrata que sap que continuarà sent de la casta dirigent passi el que passi; perquè té raó, perquè en economia el que ell diu és inevitable. Així es planta al plató, així mira la càmera amb el seu ull malalt i el seu posat despreocupat. Ell és el pájaro en mano, i sap explicar molt bé el gust que té l’ocellot un cop cuinat al seu ministeri. Solbes manipula, però té bon gust i tranquil•litza.
Pizarro és el broker. És el risc, l’audàcia, la velocitat. Pizarro és el llest, el que domina la vida política del món econòmic, el que té una bona cintura i sap driblar. Pizarro és a qui deixes els diners de més, però no els estalvis. És a qui confiaries una inversió, però no les pensions. Pizarro demana fe per a negar els fets de Solbes. Demana fe per a superar la crisi que descriu. I es queixa de Solbes perquè la gent no té fe. Pizarro va demostrar, això sí, que derrotar-lo no és tan difícil. Cosa que deixa els nostres diputats com uns inútils.
Per a Pizarro l’economia és Déu, i ell el seu profeta.
Per a Solbes l’economia és Solbes, i Pizarro un bon noi, amb coses per aprendre.
Després hi va haver una mica d’Espanya, de demagògia sobre el terrorisme, Catalunya, la llengua; però només, només, quan Solbes semblava tan content d’avorrir el personal, que Pizarro va decidir, com a mínim, que els seus no li diguessin que no defensava Espanya. “En tiempos de crisis –va dir- hace falta unidad i confianza”. Ciento volando.