Ahir Solbes va presentar els deu punts bàsics per al nou sistema de finançament. Castells, l’últim mohicà del PSC, va respondre gairebé irat. Fa setmanes que els passadissos de la política catalana veuen passar dues hipòtesis. La primera, Castells va de veres, s’hi juga els prestigi acadèmic, els ideals i el futur polític dins del PSC. A falta d’altre lideratge ell s’hi posa. Donen credibilitat a aquesta hipòtesi les intenses negociacions amb CiU per tal d’aconseguir una postura comuna, les declaracions enèrgiques i els comentaris en privat que fa a polítics i periodistes. Alguns restaurants de Barcelona acullen sobretaules amb aquests comentaris. Castells va de debò. Hi deixarà el càrrec si cal. Etc. La segona hipòtesi diu que tot plegat és un sainet. Que el PSOE no pot plegar-se a les exigències de l’Estatut. Però que alhora el PSC no pot permetre’s ser submís. Solbes hauria fet una proposta poc concreta i gairebé insultant per a negociar-la a l’alça després, i deixar que el PSC s’apunti el tanto d’un finançament mediocre, però amb el maquillatge d’haver arrencat més euros dels que en principi semblaven possibles. Aquesta hipòtesi diu que l’entorn de Montilla té obsessió per poder fer aquest titular: “Hem aconseguit el millor finançament de la història”. Això, ja se sap, s’aconsegueix simplement amb un euro més l’any. Dóna credibilitat a aquesta hipòtesi la negativa de Castells a pactar percentatges o xifres concretes amb l’oposició: per no tenir les mans lligades i donar alhora imatge de consens. Val a dir que aquestes dues hipòtesis no són excloents: Castells pot creure que ha d’anar fins al final, i a Montilla ja li aniria bé per negociar a l’alça. Política ficció.
La realitat és que la proposta de Solbes té, pel cap baix, cinc grans defectes i un acudit.
1.Reserva per a l’estat la definició de què són els serveis públics fonamentals que el nou sistema ha de finançar amb garanties. És a dir, dependència.
2.Fa del criteri de població el punt central de la distribució. És a dir, Andalusia.
3.Concentra el gruix de l’augment en recursos addicionals que pengin de la disponibilitat pressupostària del govern. És a dir: dependència i aritmètica, de nou.
4.Rebaixa els percentatges dels impostos cedits pactats a l’Estatut al Parlament, a les Corts espanyoles i en referèndum, en favor d’un augment generalitzat que li permetrà de guanyar-se les altres autonomies. Que mai no ho havien demanat. Que mai no hi havien somiat. És a dir, cafè per a tothom i incompliment de la llei orgànica de l’Estatut de Catalunya.
5.Ni bilateralitat, ni agència tributària pròpia. És a dir, res.
I l’acudit és el punt que diu que el nou sistema garantirà la lleialtat institucional. Gràcies, wuana. En les properes eleccions, el PSOE què prometrà? Complir la llei?
Si tot acaba així, el Conseller d’Economia de la Generalitat continuarà sent un simple comptable.
I nosaltres, a treballar. Que aquest país no s’ha fet gran gràcies a cap govern.