(article publicat a La Vanguardia del dissabte 28 d’abril del 2012)
És el 651 de Fulton Street, a Brooklyn. No puc descriure’n la façana perquè sempre hi arribo corrents, i encabat marxo amb pressa per arribar al Lafayette, un restaurant minúscul que hi ha a quatre carrers. Les sis taules del Lafayette són tan cobejades pels habituals del Harvey que la passejada entre el teatre i els musclos amb patates fregides, les crepes d’espinacs o la tonyina a la planxa que hi serveixen es converteix en una grotesca marxa atlètica, protagonitzada per gent molt ben educada mirant d’assolir la velocitat punta del vianant sense perdre el posat i els gestos comedits de l’intel·lectual compromès ni aturar la conversa indolent sobre l’espectacle que acaben de veure.
‘Què bo que és el text, però.” Crec que aquesta sentència la sento cada vegada que trepitjo el Harvey. És una frase que condensa tota mena de virtuts. Sobretot perquè és certa. La direcció del Harvey programa grans textos de l’olimp dramàtic –Shakespeare, Ibsen, Pinter–, interpretats per companyies internacionals de primera, d’aquestes que tenen la decència d’oferir un discurs estètic elaborat, cosa que afavoreix les discussions a la cua del restaurant. I per grans estrelles: aquest any Kevin Spacey hi ha fet Ricard III, l’excusa perfecta per parlar de famosos fent veure que parles de Shakespeare. La frase és també un armistici: “què bo que és el text, però’, és com dir ‘davant del sublim, què són les nostres discussions banals?’, i encalçar l’últim musclo.
Aquest dijous va ser un Txèjov, les Tres Germanes. Vaig trobar entrades de pura xamba, a la darrera filera del pis de d’alt, per només 20 dòlars. Les eternes escales del Harvey: comences confiat –si les senyores vuitcentistes poden, tu també; a mitja escala t’adones que tenir cos és una de les grans desgràcies de la vida humana, i que la joventut és sempre inferior a l’experiència: les senyores del Harvey tenen abonament i mentalitat de Tourmalet. Un cop a d’alt, esbufegant, la vista del teatre: el to majestuós de l’Amèrica de principis del XX, i el pas del temps, respectat com si fos un tresor, que desgasta les arestes i vesteix l’espai d’un romanticisme foteta. No saps si és un teatre en ruïnes o en obres. Però què hi ha millor que la contemplació del cost i el benefici del pas del temps real per apreciar el temps de ficció? En realitat, l’aspecte envellit i provisional és fruit d’una restauració, és el decorat que envolta l’escenografia.
L’espectacle és en rus, subtitulat. Passo, per tant, tres hores llegint Txèjov en anglès en una pantalla, assegut en un tamboret incòmode, i veient com guapíssimes actrius russes es mouen desenfocades en la perifèria de la meva visió. No m’emociono, però el meu cervell registra aquest pensament extret del text: l’avorriment i una vida sense sentit són la mateixa decadència i la mateixa lucidesa. Alço els ulls. Sospiro. Musclos.