Novaiorquesos (2): El cavaller fosc

05 de març de 2011 0

(Article publicat a La Vanguardia del dissabte 5 de març del 2011)

Com la majoria dels asiàtics que he conegut, només arribar va canviar-se el nom per un que els americans puguessin pronunciar. Va triar “Chandler”, pel personatge de Friends, del qual assegura que, tot i casar-se amb la Monica, “en realitat és gai”. Chandler Hsu acostuma a parlar dels personatges de les pel·lícules i sèries com si fossin persones reals, i d’ell mateix com si fós un personatge de ficció.

Va arribar de Taiwan a principis del 2008 amb un visat d’estudiant. Al matí anava a classe de redacció en anglès, on el vaig conèixer, i a la tarda passejava tres hores pel centre. Alt i delicat, vestia de colors pastel, combinant amb cura el seu escàs fons d’armari. Acabava la jornada a una cafeteria de Chelsea, mirant passar als “formosos trencacors” de la zona gai, i escrivint detallats informes de què havia vist aquell dia. Després els enviava per email a una vintena d’amics taiwanesos i a mi. Els sus temes preferits són l’avorriment i la bellesa, i escriu coses com “pensa que sóc la classe de persona que pensa que Philip Seymour Hoffman (l’actor de Capote) és terriblement sexi” o “De debó, Britney Spears podria aprendre alguna cosa d’aquesta dona asseguda al meu costat.” De nit prenia la línia L cap al seu apartament al barri humil de Bushwick, el Brooklyn llatí.

Una vegada, a classe, ens van fer descriure un record d’infantesa. Tots vam relatar una escena instrascendent. Menys el Chandler: “L’últim record que tinc del meu pare és de quan jo tenia 11 anys. Érem a la seva casa de la platja. Jo estava furiós perquè els seus guardaespatlles no em deixaven tot sol ni un moment. Vaig agafar el seu rellotge d’or i el vaig llençar per la finestra. El meu pare, en saber-ho, va arrossegar-me a fora i va enmanillar-me a la tanca del jardí, per la part exterior. M’hi va deixar tota la nit. Passades unes hores, vaig veure que del mar en sortia un cavaller negre muntat en un cavall negre, empunyant una espasa negra. La següent imatge que recordo és un llit d’hospital i la meva mare. No vaig veure el meu pare mai més.”

Aquella tarda vaig acompanyar-lo en el seu passeig, i vaig preguntar-li per la seva família: “El meu pare és un lloctinent de la màfia taiwanesa, molt ric, sempre envoltat de guardaespatlles. La família de la meva mare són militars nacionalistes xinesos, fugits de la Xina continental després de la victòria dels comunistes a la guerra civil. La relació era impossible.” Caminava amb presses i gesticulava molt. Quan vam arribar a la cafeteria va demanar un cappuccino i va posar-li sacarina. Es va enretirar els cabells de la cara amb un cop de cap i va baixar la veu: “Als 18 anys vaig allistar-me a l’exèrcit. Vaig estudiar informàtica i em van destinar al servei d’intel·ligència. Però me’n vaig fartar, no fa per mi. El meu somni és…” Un llarg sospir. “El meu somni és ser professor d’anglès en un parvulari”: Avui treballa en una companyia de telecomunicacions a Taiwan i cada mes sens falta envia un email amb el mateix assumpte: “La vida privada d’un ploramiques”.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca