NYC 10: Llibres

15 de setembre de 2008 8

Seguint els consells de diversos coneguts, m’encamino cap a l’Strand, la llibreria que hi ha a Broadway, a uns vint metres d’Union Square. He vist cartells que l’anuncien en diversos llocs, i crec que algunes paradetes de la cinquena avinguda, a l’alçada del Metropolitan Museum per exemple, són franquícies seves. Son paradetes de fusta, plegables, farcides de llibres d’art caríssims i llaminers. Els lleparies. He vist estudiants de la New York University a Washington Square menjant amanides en carmanyoles de plàstic, vestits amb samarretes de l’Strand, i alguna dona que li vessa la trentena amb una bossa de roba, d’un blanc trencat, amb el logotip i l’eslògan de la llibreria: “8 milles de llibres”.

La frase en qüestió no em meravella massa. Que tinguin molts llibres no garanteix gran cosa, excepte que costarà trobar els meus i que tindré grans temptacions d’arruinar-me. Però malgrat tot, me n’hi vaig en peregrinatge. Fa dies que busco una història dels EUA, no massa extensa, que em permeti de fer-me una idea general dels períodes i de com els enfoquen. Tinc temptacions de compar-me un llibre escolar, que són els que ensenyen millor què pensa un país de si mateix.

Hi arribo en metro, llegint “The Bourne Betrayal”, la quarta part de la saga, escrita per un autor diferent al de les tres entregues anteriors, i que té un primer capítol que em desconcerta. El protagonista pateix regressions de memòria que ell mateix no sap ubicar ni en un espai ni en un temps. Li sobrevénen de cop, i si ja costa el metro, les olors, l’anglès, no passar-me de parada i les batzegades, les regressions espontànies trufades de comentaris d’un psiquiatre no són de gran ajuda a la comprensió, ni al trajecte.

Quan creuo la porta de fusta i vidre és a mi a qui sobrevé la síndrome Boada. El professor Boada, un dia, a classe, amb el peu tancat dins d’un embenatge i recolzat en una cadira a causa d’una operació, amb la mirada ancorada en algun somni va dir: “entrar a la Central és una experiència de finitud”. El professor Boada té la virtut de dir les coses més sublims amb el posat més humil. I tenia raó. Llegir i escriure pot semblar inútil des d’un punt de vista teòric, però contemplar 8 milles de llibres provoca un lleugera sensació física de dessassossec molt més intensa que les frases boniques que es diuen com qui balanceja un copa de vi.

Em quedo aturat, badoc. Envoltat d’una bombolla de silenci. Pel darrere, altres clients m’empenyen i em demanen pas, i el sò marítim de les converses i transaccions que hi ha dins de la botiga torna a mi de cop, com una bufetada. Decideixo enretirar-me una mica, renunciar a la visió general de l’espai, i concentrar-me en els llibres concrets que m’envolten. Malgrat el núvol que tinc a la memòria d’aquell primer instant, conservo la imatge d’unes prestatgeries altes, al capdamunt de les quals només s’hi pot arribar amb una escala i de la cua de gent que hi ha les set caixes de la sortida.

El primer que enfoco és el conjunt de cinc o sis volums que formen les memòries de la segona guerra mundial de Sir Winston Churchill, en una edició de segona mà dels anys seixanta, amb les cobertes blaves i les lletres daurades. Cal dir que l’Strand està especialitzada en llibres usats, malgrat que també ven novetats, material de papereria per a víctimes de l’estètica, alguns discos de Jazz i merxandantge. És evident que el públic potencial és, a més de culte, amic de demostrar-ho. M’encantaria comprar-me les memòries, però els diners i el pes són ara arguments incontestables per a mi. Al capdavall és pur fetitxisme: ja he llegit la versió abreujada en dos volums que va editar en català la FCO. A tocar del darrer volum, hi ha una biografia de Roosvelt i una edició de la correspondència de Reagan i de Jefferson. Em deixo lliscar cap a un altre mostrador i ensopego amb una novetat: un llibre d’un exassessor de Bush sobre la guerra d’Iraq que sembla demanar perdó.

M’acosto a un empleat. N’hi ha pertot. Són joves i duen samarretes corporatives. Li explico què estic buscant, i m’acompanya a una taula plena de llibres nous, a la punta de la qual hi ha una història dels EUA en còmic, de la mida d’un atlas. Li dic: “em sembla que no ens hem entès”. I després de buscar plegats una estona, infructuosament, li demano que m’inidiqui la secció d’història, i que ja m’espabilo.

Tres o quatre grups de lleixes en són plens. Però no trobo una història global abreujada. Trobo petits fragments: períodes curts, interrogants del passat, biografies, històries per sectors de l’economia, per ètnies, religions, orígens nacionals. Si la nostra història des de la fundació dels EUA estigués tan ben estudiada, i tan compartimentada, penso que tots plegats tindriem algunes idees més. Finalment, m’acabo comprant una història “of the people of the USA from de revolution to the civil war”, una biografia de George Washington, les “Deliberate Prose” d’Allan Ginsberg (els poemes no els entenc, encara), i “Democràcia a Amèrica” de Tocqueville en anglès. Camí de la caixa cau una moleskine amb el mapa de metros, i de carrers de NY i un disc doble de Ray Charles.

Els llibres són molt econòmics, menys de 9 dòlars cadascun, i marxo a casa content i ansiós per començar a llegir-los. Dino sol, escoltant Ray Charles, i passo la tarda buscant paraules al diccionari.

Fa dies que he començat el de Tocqueville, que és ple de subratllats, signes d’exclamació i comentaris al marge fets per l’antic propietari. No sempre estic d’acord amb ell, però m’agrada la seva manera de pensar.

De Tocqueville en deixo aquí un fragment de la introducció que he traduït lliurement, perquè em posa de bon humor:

“La poesia, l’eloquència, la memòria, les gràcies de la ment, els focs de la imaginació i de la profunditat del pensament, totes aquestes coses esteses arreu pel Cel, fóren de profit per a la democràcia, i fins i tot quan fóren els adversaris de la democràcia els que posseïren aquestes coses, encara feren servei a la seva causa, alliberant la grandesa natural dels homes”. No sé si és cert, però envejo l’optimisme històric de l’època i dels seus herois literaris. Avui, és més encertat ser un cínic. Un escèptic.

La biografia de Washington la faig servir per anar a dormir. A dins hi vaig trobar dos retalls de diaris de mitjans dels 90, que em fan de punt, tots dos del New York Times. Un, sobre el parell de mesos que el primer president dels EUA va ser a les Barbados quan tenia 19 anys; i l’altre sobre les descendents d’una esclava del segle XVIII, que diuen ser, també, descendents del General Washington.

L’amor amb el que està cuidat, i els retalls amorosament plegats, em fan pensar que qui el posseïa abans que jo és mort, i que aquest deu ser un dels molts llibres de la seva col·lecció particular que es devien vendre a pes quan li van buidar el pis. 8 milles de llibres. És per això que mai no el trec de casa i el tracto amb reverència. Quan els llegeixo, tinc la vivíssima impressió d’estar continuant una cadena, i alhora, de ser una mena de taxidermista. Però no fan olor de formol, sinó de naftalina, i el groc de les pàgines i la tinta desvestida dels comentaris al marge em fan sobrevenir, de cop, sense poder ubicar-ho ni en un espai, ni en un temps, ni en un rostre concret, la remor d’altres finituds.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca