Després de sortir a sopar i a fer una copa amb uns amics catalans de visita, a punt per agafar un taxi de tornada cap a casa, amb l’alegria aquella de les nits que han estat rodones, exultants, sense peròs, col·loco el peu sobre un d’aquests petits esvorancs que hi ha pertot Manhattan, i ai, una petita, ràpida i dolorosa torcedura del turmell. Pujo al taxi amb una certa cara de malestar, pensant que la contusió em durarà unes hores, i que quina manera d’espatllar la nit.
Arribat a casa no tinc son, i surto a passejar mitja horeta pel barri, deixant que l’aire fresquet de les primeres hores de la matinada em toqui la cara i m’eixampli els pulmons. I m’adormo. L’endemà, quan poso el peu a terra, milers d’astelles se’m claven en un punt minúscul del peu. Un nus nerviós escridassant-me. Me’l miro i hi ha una petita inflor. Decideixo anar al metge, truco al Racc, em fan la gestió, i al cap de poc, l’asseguradora americana que hi té conveni em truca per dir-me quin hospital és més a prop de casa.
North General Hospital. Carrer 121, Harlem. Quan hi arribo, tinc la impressió de ser en la mateixa sala d’espera que vaig ocupar a l’hospital de les monges de Ebibeyín, a Guinea Equatorial, quan vaig enganxar la malària. Les parets velles i malpintades de colors tristos, tot de gent esperant torn amb una fortor antropològica, racial, barrejada amb els alès de malaltia, higiene discutible i vellesa. Una dona té un forat al front, de carn viva, i el duu destapat. Sóc l’únic blanc, a excepció d’un guarda de seguretat que mandreja per les cantonades i fa anar el walki talqui per discutir-se amb un altre guarda, un jove negre que duu l’uniforme -senzillot, una mica de fireta- com si fos coronel de la marina. Bec un Gatorade de llima. Com que em dic Jordi Graupera i Garcia-Milà, pensen que el meu cognom és un segon nom, i em criden: “Jordi Garcia!”, i de seguida sóc el llatí de la sala, tothom s’esforça a parlar-me castellà. També tots els cartells són bilingües. I també són cartells vells i descolorits, cosa que palesa que fa anys que el castellà és llengua franca, o si més no, indispensable.
Tothom és extraordinàriament amable, com ho foren a Guinea fa ja sis anys, i els estris de la consulta, els llits, les bàscules, les cadires de rodes, són quasi tan precaris com aquells. De tant en tant, una màquina fabulosa, d’última generació, o una cadira de rodes moderna amb una placa que explicita quina fundació ha fet la donació a l’Hospital. Hi ha una certa brutícia en alguns racons, impròpia d’un hospital, i els guardes seuen en grupets de tres, fent passar l’avorriment, xafardejant i rient davant de les consultes. Tants guardes -una prioritat en la despesa- fan pensar que l’hospital no deu ser pas una bassa d’oli. Els mini-candaus que hi ha agafats a cada pantalla d’ordinador indiquen que pot passar de tot.
M’atenen bé, parsimoniosa i servicialment, un metge blanc de 45 anys i la seva estudiant hispana de menys de 30 que em parla en castellà tota l’estona. Señor Garcia per amunt i per avall. Radiografia. Tinc una fractura d’un osset petit del peu, quasi res en termes de quantitat, però sis setmanes de no poder recolzar el peu a terra, crosses, mig enguixat des dels dits fins a un pam sobre el turmell, i cap a casa.
He de reconèixer que m’esforço, de camí a un sopar que tinc amb el Lluís Recoder i el Sala-i-Martín, a pensar què té de positiu aquest episodi: podré aprofitar la baixa de l’acadèmia per treballar més hores, i avançar feina, podré preparar millor les sol·licituds de les universitats americanes i etcètera. Però el meu cervell només m’ofereix les imatges de les escales abismals per entrar a l’estació de metro més propera a casa, el tros que he de caminar per fer transbordament de Times Square a Grand Central cada dia, i els cinc o sis carrers que hi ha des d’allí a l’escola, quan se m’acabi la baixa. I no poder passejar, i no ser autònom del tot, i la dutxa, i com dur la roba a la laundry, i com anar al súper, i no poder anar a córrer. Sis setmanes. Quasi fins Nadal. De sobte, tinc ganes d’anar a Barcelona, a passar-les al meu sofà de sempre. Què hi farem. La meva mare sempre em deia que qui no té memòria ha de tenir cames. Ja aleshores no sabia ben bé si m’ho deia perquè sóc despistat o maldestre. “Sempre igual” és la frase que més dic quan ensopoego. Ahir a la nit, vaig fer la darrera passejada per Harlem, mig coix, endevinant l’hivern en l’aire fred de la nit; avui Jordi Garcia no sap on fotre el mal humor. Parada obligatòria, que em curi l’escriure.