El Teatro Círculo de l’East Village havia prorrogat Way to Haeven, un text de Juan Mayorga. Va ser qüestió de sort que trobéssim entrades pel darrer dia de representació. És un teatre petit, on hi s’hi poden encabir uns cinquanta espectadors a banda i banda d’un camí estret, encatifat de fulles seques.
El tema és l’holocaust. Un tema suat, a hores d’ara, però admirablement reprès pel dramaturg madrileny. Potser el tema és la banalitat del mal, potser és, en realitat, una esmena a la concepció fal·laciosa que es té de l’holocaust, i del nazisme, fruït de la hipocresia del món occidental. És una visió la de Mayorga que entronca amb la de Eichman a Jersalem Hannah Arendt, i que s’harmonitza amb les recentíssimes visions que ens n’ofereixen, per posar dos exemples, Les Beningnes de Jonathan Littell, i La Batalla de Walter Stamp Melcior Comes. La tesi de fons d’aquest corrent és ben senzilla: si creiem que els nazis eren monstres, és perquè provem així de presentar-los com a no-humans, fora de l’espècie, i així nosaltres, humans corrrents, posmoderns i panxacontents, restem al marge del mal radical. En resum: nosaltres mai serem tan a prop del mal, mai serem tan dolents, mai caurem en una immoralitat tan acusada.
Tant la famosa frase sobre la banalitat del mal de Arendt, com els textos de Mayorga, Littell i Comes vénen a despertar-nos d’aquest somni tan dolç i beatífic. No, els nazis no eren pas monstres. Eren homes i dones, com vos, com un servidor, al servei de petites ambicions i amb una moralitat filla de les nostres circumstàncies i coherent amb la nostra fragilitat.
L’acció recull un cas especial en l’univers de perversió dels camps de concentració. Davant la imminent visita d’un representant de la Creu Roja, el govern del Tercer Reich, orquestra una ficció. Cal recrear un camp ideal que “desmenteixi els rumors que corren” sobre morts en massa, maltractament dels jueus, desnutrició i destrucció de tota dignitat.
El comandant del camp fa cridar el líder espiritual del seus presoners, un jueu atrapat entre la necessitat de salvar els seus i la conveniència de jugar el joc del seu comandant, per explicar-li la situació: cal crear una obra de teatre en la qual els jueus del camp actuin com si tots fos normal, decent. Cal crear petites escenes quotidianes, habitades per jueus feliços, empesos per les rutines d’escola, enamorament, oci i amistat. Cal crear un recorregut per al representant de la Creu Roja, que el faci creure en un camp ideal, ple de l’avorrida superficialitat del dia a dia.
El text es divideix en 4 parts. La primera, un monòleg de 35 minuts de l’home de la Creu Roja, anys després, consumit per la culpa, en la que prova d’explicar per què va ser incapaç de veure quina era la realitat i com d’encartronada era la ficció que va contemplar.
La segona, la imponent entrada del comandant, que assaja el seu text, la seva intervenció davant del representant. El comandant és una home culte, amb una bilblioteca hiponiana, feta dels 100 llibres essencials de la cultura occidental. Un home amb un posat babau, que diu somiar amb una Europa unida, filla de la unió de les seves cultures. El seu és un monòleg encantador, encisador, amabilíssim que empatitza amb el públic. Ens mira, ens somriu, manega els llibres, busca una cita d’Spinoza, riu amb franquesa, ens abraça amb el seu discurs.
La tercera, el procés d’escriptura del guió amb el líder jueu i els assajos dels presoners. Un seguit d’escenes esfereïdores, on els presoners repeteixen discussions domèstiques, i passejos amb un ram de globus a les mans. El moment àlgid és quan, en una escena concreta, el comandant al·lega que hi sobren figurants. El jueu sosté un criteri de supervivència: com més actors, més supervivents. El comandant, un criteri artístic: per a l’escena, sobren actors. L’argument d’autoritat és la Poètica d’Aristòtil. La criba és feta.
La quarta és la conversa final entre el comandant i el jueu, un cop el representant de la Creu Roja ha marxat. “Per un moment -diu el comandant- he desitjat que ho engeguessis tot a rodar, dient-li la veritat”. Efectivament, artísticament la cosa hagués estat impactant. De fons, el soroll dels trens que duen més humans a la crema.