És diumenge i quedo amb l’Isidre per fer un brunch. Em cita a l’avinguda d’Amsterdam amb el carrer 80. Hi vaig a peu: 45 minuts. El lloc es diu Sarabeth’s i quan hi arribo hi ha cua per entrar. Dono el meu nom, i com que encara resten 10 minuts per a l’hora convinguda amb l’Isidre, compro el New York Times i començo a llegir-lo recolzat en una paperera.
L’Isidre és un català de 28 anys que conec de fa 8 mesos. Però no l’he vist mai en persona. Me’l va presentar l’Eva, la meva cunyada, quan vaig començar amb les gestions per a ser admès en una universitat americana. Fa uns deu anys que viu als Estats Units. Va estudiar la carrera a Chicago, va treballar uns anys a Nova York i ara estudia un màster a Harvard. L’Eva ens va enviar un correu a tots dos, presentant-nos, i explicant-li a ell les meves intencions. De seguida va respondre: em felicitava per haver decidit fer un doctorat aquí i m’oferia tota l’ajuda que necessités. En aquests processos, em va dir, és fàcil sentir-se sol, i els que som aquí cal que ajudem els que sou allà, com ens van ajudar a nosaltres. Em costa resumir millor la seva manera de veure la vida. L’Isidre és una de les persones més generoses i entusiastes que conec.
Durant aquests 8 mesos m’ha acompanyat, m’ha calmat, m’ha ajudat amb tota la paperassa, amb els textos en anglès i, sobretot, ha contribuït com ningú a que em fes les preguntes correctes, i me les respongués sincerament i amb eficàcia. Als amics de Barcelona els dic que és el meu àngel de la guarda. A més, i ja que en faig l’elogi, és extraordinàriament intel·ligent, ambiciós i treballador. Si hi hagués més catalans com ell, el país seria una locomotora d’Europa.
Un parell de vegades vam parlar per l’Skype i per telèfon: en moments de baixa moral o de nervis, i sempre va trobar la manera d’animar-me o de calmar-me. De mica en mica, les converses van anar tombant cap a nosaltres, què fem, què volem, d’on venim. I els dos guardàvem una gens dissimulada il·lusió per veure’ns i parlar llargament. Quan arriba, m’hi acosto i l’abraço. “El meu àngel de la guarda”, li dic. I es posa a riure.
Entrem al Sarabeth’s i demanem, jo una truita i unes torrades, i ell uns ous benedict classics. Comencem a xerrar, com si haguessim deixat la conversa el dia anterior, i de seguida ens abstreiem del soroll del restaurant, i ens aboquem a les notícies de la vida de l’un i de l’altre. La cambrera ha oblidat passar la comanda a la cuina i només ens n’adonem quan ja ha passat una hora, i tenim la gola seca de tant parlar.
Enllestits, sortim del restaurant. L’Isidre ha passat la nit a casa d’uns amics, i aquesta mateixa tarda ja torna a Boston, però encara té unes hores, i com que té curiositat i ganes de comprar-se’n un, li dic que vingui a casa a veure el meu Mac. Hi anem a peu, i la brasa solar de les 4 de la tarda ens amara les samarretes i el front amb una suada alegre, bastant soferta. Pel camí, m’explica coses de la ciutat, i jo vaig prenent notes mentals. “Tu sembles jueu”, em diu. I somric, mentre penso que no és la millor imatge per a un habitant de Harlem.
A casa, a banda de l’ordinador, li ensenyo un parell de discos del Roger Mas i un de Mazoni que em va gravar l’Eli abans de marxar de Barcelona. Ell va deixar la Catalunya de Lax’n’Busto, i agraeix els nous sons dels músics catalans. Li’n deixo els discs. Parlem de literatura, mirem poemes d’amics meus per internet, xerrem de política, americana i catalana, i deixem córrer les hores fins a les 8. Les idees, les paraules, les ganes de mostrar-nos afecte s’amunteguen com en una caravana.
Quan falta un quart d’hora per a què ell marxi cap a Xina-town a buscar l’autobús cap a Boston (és el mètode més econòmic i famós per a viatjar de ciutat en ciutat, de Xina-town en Xina-town), ens cau un got d’aigua sobre el teclat de l’ordinador. Hi ha 8 tecles que no funcionen: la “s”, la “x”, la “w” i el “2”, són les que més m’emprenyaran els propers dies. Ell insisteix en què ha estat culpa i seva, i jo, que no. Al final, pactem que de camí a l’autobús, en taxi, em deixarà a la botiga Apple de la 5a avinguda amb el carrer 59. No em deixa pagar ni un cèntim del que marca el taxímetre quan arribem, surt del cotxe, m’abraça i em promet que aviat ens tornarem a veure.
La botiga és un immens cub de vidre, al bell mig d’una plaça, davant de l’Hotel Plaza, just on s’acaba el Central Park. Del centre del cub cau un ascensor cilíndric, també de vidre transparent, envoltat per una bufanda de graons, també de vidre. La sala principal de la botiga no té cap mur, i és plena de taules amb ordinadors i altres ginys, sobretot i-phones, per a potinejar. És ple de gent fent cua per pagar, per preguntar, per tocar. M’acosto al servei tècnic i explico el problema. “Això és de hardware, hauràs de demanar una cita”, i m’assenyala un ordinador on puc tancar-la. La primer cita disponible és passats dos dies, a les 2:20 de la matinada. La botiga i el servei tècnic són oberts les 24 hores del dia. M’hi apunto. I m’enduc la màquina capada cap a casa. Els següents dos dies són una tortura: no puc escriure “www”, ni l’@, que és al “2”, ni paraules amb “s” o “x”, que són constants. Al final opto per fer una llista amb aquests caracters, copiada de documents diversos, i vaig fent “copy-paste” cada vegada. O bé escric correus amb “z” enlloc de “s” i “ch” enlloc de “x”. Les respostes dels destinataris són força humiliants, i les meves frases de papissot, rídicules.
El dia de la cita, a les 10 de la nit, em cauen les parpelles. Decideixo dormir fins a 3 quarts de 2, i després baixar en metro cap allí. Em desperto a les 3. I passo els 10 minuts següents dret, amb els ulls inflats, decidint si val la pena d’anar-hi. Fins a 3 cops surto per la porta i torno a entrar a casa. Al final, decideixo anar-hi, però en taxi. Surto al carrer i, evidentment, no n’hi ha cap al carrer 115, ni a Adam C. Powel Jr Bulevard, que és com es diu la 7a avinguda a l’alçada de casa meva. Caguncony. Camino lentament cap al metro, i a la cantonada de la 111 tres gypsi-taxis conflueixen. Un que ve del nord, un que ve de l’est i un que ve del sud. Els tres toquen el clàxon per cridar la meva atenció. I penso: “aquesta és la meva, la competència farà baixar el preu del trajecte”. M’acosto despreocupadament cap a un dels conductors, que baixa la finestreta, i li dic on vull anar, i a quin preu. Fa mala cara. Alço el cap i miro cap els altres taxis, que encara esperen en els seus semàfors. “D’acord”, em diu. Encabat li dono propina.
La botiga Apple a les 3:30 de la matinada està quasi deserta. Quatre empleats netegen el terra amb polidores automàtiques i un parell més freguen els vidres de l’ascensor i dels graons a mà. Els venedors de guàrdia estan reunits en un racó, fent-la petar i rient a cor què vols. Al mostrador del servei tècnic hi ha un parell de noctàmbuls amb cara d’angoixats, i un home vestit com un homeless, magrejant el seu ordinador model de fa sis anys, mentre rossega les restes d’una poma. M’acosto al tècnic de guàrdia i li explico el cas. Em diu que passats 20 minuts de la cita perdo el torn. “Tens dues opcions, tancar una nova cita o esperar-te aquí a que algú quedi lliure. En tens per 1 hora i mitja”. La meva cara de desfeta militar no li fa cap efecte. Li dic que és el segon cop que vinc, i que només vull deixar l’ordinador, que ja sé que és un problema de Hardware i que serà un moment. I s’apiada i em fa passar juntament amb un home francès, d’uns quaranta anys, mitja meleneta, camisa, armilla, sabates de punta i barba de tres dies, a qui li ha petat el disc dur del seu portàtil. Fa cara d’orfe.
El xino-americà que ens atén és decididament amable, sobretot tenint present l’hora i les nostres cares. Primer fa cas al francès i jo escolto les indicacions. Quan em toca a mi li pregunto de quina estimació de preu considera que debem estar parlant. 750 dòlars, em diu. Li miro la samarreta, és corporativa, blau cel, de teixit senzillot. Tots els empleats en duen una, de colors diferents depenent de les funcions que exerceixen a la botiga, i amb la pometa a l’esquena, just a sota del clatell. A la part del davant totes les samarretes duen una frase escrita. Hi ha sis o set models de frase, i hi ha diverses versions per a cada color. El noi que m’ha atès primer hi duia escrit “I know people”, i el tècnic que ara m’atén amb gran suavitat hi duu escrit: “no tots els herois porten capa”. Un gran lema per un tècnic d’ordinadors que treballa a quarts de 4 de la matinada.
Decideixo comprar un ordinador nou, que ja fa temps que el meu anava coix, i fa temps també que cobdicio un model millor. Li ho dic, em mira, mira el meu ordinador vell, ratllat, amb la polleguera de la pantalla trencada i algunes tecles brillants de tant pitjar-les, somriu i diu: “crec que has près una bona decisió”. Què ha de dir, si no.
L’endemà hi torno, el trio, el pago, demano que m’hi instal·lin un teclat amb “ç” i “ñ” i en l’ordre amb el que estic acostumat, i dos dies després escric aquest post per inaugurar-lo.
He passat la tarda traslladant arxius del vell al nou, revisant músiques que fa temps que no escoltava i endreçant articles, treballs i poemes. He mirat el vell Macbook negre amb una tendresa que mai no hagués pensat que sentiria per una màquina, i he recordat no sense un cert alleugiment, les hores i els esforços que he posat en cada text, en cada coma, en cada decisió. M’hi he jugat la vida en aquest teclat. He obert la carpeta on guardo tots els documents de les admissions universitàries, i he contemplat, astorat, l’estona que el nou ordinador trigava a guardar els textos que vam preparar amb l’Isidre. Des que conec l’Isidre, cada cop que parlo amb ell, cada cop que sembla que una cosa és a punt de trencar-se, acabo prenent una decisió que fa temps que hauria d’haver près, i tenint alguna cosa millor: sóc aquí també gràcies a ell.
No tots els herois porten capa.