NYC 7: Vicky Cristina Barcelona i John Adams

07 de setembre de 2008 5

Tot el matí passejant pel Soho i Little Italy. Llarguíssimes incursions per carrers farcits de botigues, restaurantets i paradetes de joies, mocadors, baratel·les. Gambades lentes, parsimonioses. Records fulgurants que s’encenien només un moment: “jo conec aquest carrer! jo vaig ser aquí una vegada!”, em va dient la Marta mentre ubica la quadrícula en la seva memòria.

Entrem en una botiga de sabons, cremes i d’altres productes cosmètics naturals que la Marta coneix. D’aquests que guanyen en preu i en qualitat per la seva rusticitat. Pots de vidre gruixut, etiquetes senzilles, cal·ligrafies antigues, de mestra d’escola victoriana. Prestatgeries de fusta noble plenes de colors mats: roses, blaus, verds i ocres amb una capa d’oli del gruix d’un dit, surant per sobre de les sals i els altres minerals. Al bell mig de la botiga, una aigüera de roca, alta fins la cintura, rodona com un pou, amb quatre aixetes de coure corvat al centre. Tot molt rural i xic.

La intenció en entrar-hi és que ens permetin de rentar-nos les mans amb una de les mostres que tenen preparades per a tals escomeses. Així que ens fem els despitats entre pots i flors assecades en gerros translúcids. Passats dos minuts, una dependenta jove, de trets asiàtics un poc diluïts, ens ofereix el servei de tast dels sabons. Ens fem els sorpresos.

L’aigua rajant és accionada per una palanca petita sota el pou, i tenim fins a 4 mostres diferents per triar. Les olorem, cauts. Jo en trio un molt floral, i la Marta un que em fa l’efecte de cera cremada dolcíssima. La textura és rugosa, exfoliant, com fregar-se les mans amb la terra humida d’un bassal. Ens les aclarem sota les aixetes i descobrim una nova suavitat al dors de les mans. La dependenta ens ofereix una punta de crema hidratant i les mans són ara oloroses i aristocràtiques. Ens fem els remolons per la botiga uns minuts més i estem a punt de comprar algun dels sabons o de les cremes -a 30 dòlars el pot- però decidim guardar els luxes per a altres parts del cos: la llengua i l’estómac, per exemple.

A quarts de quatre se’ns obre una gana ferotge, tremolosa, i ens encaminem cap a Little Italy a la recerca d’un plat de pasta. Un parell de dies enrere, buscant lloc per sopar, vam passejar per algus d’aquests carrers, i tenim l’esperança d’ensopegar amb algun restaurant tan bo com el d’aquell dia, però més econòmic. El Boom, que és on vem anar a sopar aquella primera nit de la Marta a NY, va resultar ser perfecte, amb una petita banda de jazz melòdic tocant, taules amples i uns raviolis de riccota estratosfèrics, sobretot per mi, que duia massa dies menjant fruita i amanides. Però el lloc era modern i de moda, i va resultar un pèl excessiu per a les nostres targetes de crèdit. Era a Spring Street i jo havia llegit a internet que la pizzeria Genaro’s Lombardi’s era en aquell mateix carrer; però no l’havíem sabut trobar.

Lombardi’s és una pizzeria que em fa de model. Quan vaig ser a NY als 14 anys, els meus oncles m’hi van dur, i ha estat l’únic cop a la vida que he tastat unes pizzes a l’altura de les que feia el meu pare. D’estil completament oposat, les recordava immenses, de pasta esponjosa i amb uns tomàquets tallats a rondanxes més dolços que la síndria. Sempre hi havia volgut tornar, i vaig enviar un correu al meu oncle per saber si en recordava l’adreça. La vam trobar i tenia la determinació absoluta d’anar-hi un dia a posar-me les botes. Però no és pas el que busquem.

Ens deixem dur per les banderoles amb els colors italians i les botigues d’antipasti i pasta fresca, petits colmados com els que surten al El Padrino quan Don Vito és un nen que treballa i fa encàrrecs.

Fem alguna incursió per Xina-town, però la gana barrejada amb l’olor del menjar exposat al carrer -peix i verdura sobretot- és massa per la nostra gana. Reculem, giravoltem, refent camins, i de cop ensopeguem amb Lombardi’s. En menys de trenta segons som asseguts en una tauleta petita, mantell de quadres blancs i vermells, i envoltats de fotos de celebritats o excentricitats. Dos exemples: Jack Nicholson menjant-se una margarita, i un home ros, alt, amb el cap estirat i un front d’un pam entregant-li una pizza a una noia morena, baixeta i pigada amb un conjunt de talls de carn en forma de “Will you marry me?”. Crec que l’interrogant era de peperoni.

Demanem una amanida de búffala, pebrot escalibat i tomàquet i una pizza de meatballs, mandonguilletes de vedella i porc. L’amanida gustosa i la pizza, bé, la pizza no era tan bona com la del meu record, la nostàlgia sempre fa més bona olor que el present, però era, malgrat el realisme de la situació, memorable, de pasta molsosa i amb un formatge tendríssim, ple de gust sense enganxifades. Les mandonguilletes duien un pèl de juliverd, i impactaven a la llengua amb un gust potent, una mica especiat, al punt just de cocció. Gran primea pizza a Nova York. En sortir, a la porta, veiem una placa metàl·lica que explica que Lombardi’s Genaro’s és la primera pizzeria que hi va haver a Nova York, al 1905, i que la seva tradició de pizzes fetes al caliu del foc de llenya, és la inspiració d’algunes de les millors de la ciutat.

En fi, quan la pizza ja ha desaparegut dels nostres estómacs, i hem passejat fins a la zona zero, completament tapiada, decidim que és un bon dia per anar al cinema a veure Vicky, Cristina, Barcelona. Carrer 42, entre la 7a i la 8a avingudes. Un cinema immens, estès en vertical. Fins a quatre pisos pugem a cavall d’unes escales mecàniques amb unes pendents no aptes per a malalts de vertigen. L’aire fa olor de mantega de crispeta i el finestral que corre paral·lel a les escales ensenya el carrer bullint de gent, cotxes, llums i policies.

La sala és molt ampla i la pantalla grandiosa, exagerada. Les butaques, de pelfa vermella, tenen un mecanisme ergonòmic que les adapta al pes i la postura de l’espectador. Tot al servei del meu plaer. No hi ha massa gent, i en les murmuracions de fons que se senten venir de les fileres del davant, s’endevinen paraules en espanyol iberoamericà.

No explicaré massa coses de la pel·lícula, per no xafar-la. Però si en diré alguna de les virtuts i els defectes que han anat publicant detractors i fans de la cosa. El meu recent amic Miquel (www.lallumenera.com) i també l’amic Melcior Comes han escrit que la pel·lícula és dolenta perquè els personatges són tòpics, la ciutat surt retratada com de postal i del país no se’n diu gaire cosa. El meu company de pis Xavi i les crítiques dels diaris americans han dit que la pel·lícula és extraordinària i la qualifiquen de “Woody Allen Vintage”. Algú ha arribat a escriure que des d’Annie Hall que Woody Allen no en feia una de tan bona. Bé. Em va agradar, vaig riure i vaig comprendre algunes coses sense massa dramatismes. Penso que la Barcelona que hi surt és tan turística com la Nova York de Manhattan. Hi ha dies que surto al carrer i encara busco aquella llum. I m’ha reconfortat veure la ciutat d’ulls d’un estrany. El personatge del Bardem -un latin lover pintor despreocupat i descarat- i el que fa la Penélope Cruz -una boja llatina i genial- són tan tòpics com el jueu neuròtic i desgraciat de vàries pel·lícules de Woody Allen o el Hamphry Bogart de Somnis d’un seductor. Això és el que fa Woody Allen: agafa un escenari preciós, el cuida, l’estima i hi posa uns ninots tòpics, com de comèdia de l’art, i els fa bellugar sota el seu ull cínic, escèptic i delirant. I funciona. Vaig sortir del cinema contentíssim d’haver-la vist i profundament agraït el Sr. Allen per haver-me regalat la imatge de l’Scarlett Johanson besant la Penélope Cruz. De tot cor, gràcies. Pel que fa al país, doncs el que ensenya és incomplet, però no és un tractat, i és cert que el que hi surt, tant pel que fa a l’idioma com al tipus de persones que hi pul·lulen, hi és. Jo he vist aquesta Barcelona. I sí, jo no hi surto, la meva manera de veure el món no hi surt, però no esperava pas de Woody Allen que retratrés res més que les seves obsessions i estereotips frustrats. Ara: Manhattan i Annie Hall m’agraden més. Fins i tot molt més.

Sortim del cinema i passagem per Times Square, meravellats per les llumetes, com borinots d’estiu. Entrem a Vírgin, a ensumar discos, pel·lícules i sèries, i cada prestatgeria, cada lleixa, provoca un tema de conversa. Al final comprem els Soprano -que ja tocava- un documental sobre la presidència de Kennedy i una sèrie de sis capítols “John Adams” que té tots els ingreduents per a què jo sigui feliç: argument històric, segle XVIII, pistoles, trames polítiques i una bona producció d’exteriors, vestuari, caracterització, etc. Sempre m’ha obsessionat saber com vivien exactament, al detall, les generacions passades. Allò de la intrahistòria. Sóc addicte als best sellers i a les novel·les històriques i a les pel·lícules d’espases, de l’edat mitjana o de l’eclosió moderna.

“John Adams”, però, és millor que no em pensava. És el relat d’un dels protagonistes de la independència dels EUA, el delegat de Massachussetts, on tot va començar. Si Jed Bartlet, el president de The West Wing, és el nom del primer sotasignant de la declaració d’independència perquè el seu estat, New Hamshire, era el primer en ordre geogràfic, John Adams és l’instigador mateix de la declaració. El seu viatge de l’amor a les lleis, a la pau social i la prudència de la Gran Bretanya, fins a convertir-se en un atiador dels delegats del congrés de Filadèlfia, és un viatge que vist fer a molta gent aquests anys.

Hi apareixen Benjamin Franklin, un cíninc bon vivant, diplomàtic i visionari (una frase del personatge: “el peix i els convidats, a partir del tercer dia fan pudor”); Thomas Jefferson (un psicòpata silenciós, amb una ploma concisa i eficaç, el redactor de la declaració “himself”), Georges Washington (un líder natural, humil, carismàtic i intel·ligent; i altíssim). I també grangers, botiguers i un fantàstic judici, que m’ha permès de veure com es feia la litúrgia.

No puc evitar sentir-me a prop dels discursos independentistes dels personatges, tant com de les seves pors i prudències. Després que de les 13 colònies, 12 votin a favor de la independència i una -Nova York- s’abstingui, a la sala on hi ha reunits els delegats es fa un silenci molt estrident i emotiu, que m’ha encès la pell i les parpelles. Visc una èpica a través d’aquesta èpica filmada, i no puc evitar que un regust de cendra em quedi a la gola quan penso en mi, en nosaltres, i en les condicions, les possibilitats i els sacrificis que existeixen. L’Amèrica verge s’assembla ben poc a al meu país adúlter. Però com xalo.

Acabat el segon capítol, hem anat a dormir, covats per les cames cansades i bressolats per les imatges d’un temps de somnis, tòpics i païssatges de postal.

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca