Carrer 10, 7a Avinguda. Tres quarts d’hora de metro. És un club petit. No hi deuen poder encabir-s’hi més de 100 persones. Un sòtan allargassat, estret, amb una barra que ocupa gairebé tota la paret lateral, i que aguanta dues o tres columnes de fusta tan gruixuda i fosca com la de la barra. La superfície de les columnes està folrada de caràtules de discos famosos, Chet Baker, Miles Davis, Areta Franklin o Frank Sinatra entre molts d’altres que no conec o que només em sonen; alguns d’ells signats. A la porta hi ha dos homes fent de porters. Un amb una boina de mitja visera assegut sobre un tamboret alt, i l’altre, dret al seu costat, fa més de metre noranta i té els cabells rinxolats i desendreçats.
Quan arribem continuo pensant que és massa pagar 20 dòlars per entrar-hi, i sense copa. Així que per provar, els dic que vinc d’un club de jazz de Barcelona -el Jazz Room- i que m’han dit que aquell és un dels millors clubs de jazz de Manhattan. Em diuen que sí, que les bandes que hi toquen són les millors, i que estan molt contents de tenir algú que ve d’un club de Jazz. Els dic que 20 dòlars em sembla una passada, i es miren la Marta i la Teresa i em diuen que “ok, fem un tracte, pagueu la meitat i llestos”. Tracte fet.
Baixant les escales estretes i amb una penedent més que pronunciada trobem la sala molt fosca, però sense fum, cosa que li dóna una transparència poc estètica. És ple. Gent asseguda a les files de cadires heterogènies que estan col·locades aquí i allí, i gent a la barra, i gent dreta, i gent molestant pertot. Al fons, la banda. Un negre no massa negre rastafari toca el piano de cua, un negre una mica més negre, guapot, que sembla el germà petit de Titi Henry, toca el saxo, un negre negríssim de cap pelat, petit i rodó sobre un cos inflat en forma de pera dirigeix la banda rere el seu saxo, un negre caribeny de setanta anys manipula un contrabaix antic, que sembla un violí del segle XVI gegant, i a qui tota la banda tracta, mira i acompanya amb molt de respecte: és una llegenda. Un negre vestit com els meus veïns de Harlem, una mica despenjat i amb els ulls clucs i el cap tirat enrere, mentre els seus braços fan com que escuren la pell dels tambors. I a la punta un trompetista hispà, amb un punt de barba adolescent desmenjada.
Toquen molt bé. Molt bé. Passen de la bogeria col·lectiva, a la successió ordenada de monòlegs amb un cop de cella del director panxut saxofonista. I intercalen breus balades harmòniques que fan deliciosa la nit per als habituals: és el moment que aprofiten per demanar una copa, dir-se alguna cosa a cau d’orella o fregar-se les cames, entumides de tanta tensió.
Al començament m’he de quedar a la barra, però aviat tinc un lloc al mig de la sala. Sol. Les noies són en un racó, a tocar del piano, i la Teresa, que està mig adormida, fa patir quan comença a fer capcinades: si s’adorm caurà sobre el pianista. Al meu costat tinc dues dones rosses de més de 35 anys. Una, que he sentit que era alemanya, té una cara molt bonica que combina la duresa de faccions teutònica amb una mirada completament angelical. Sota el seu cap mesurat i enmarcat per una cabellera rossa i llisa, hi ha un cos de guerrera, de mare de sis fills: braços llargs, cuixes amples, altíssima. L’altra dona que l’acompanya és encara més rossa, més gran -en edat- i més lletja. També va més borratxa i té una d’aquelles mirades que amaguen alguna cosa, que sospiten sempre d’alguna cosa, i que ensenyen un punt d’orgull d’haver trobat la solució per a encertar-la sempre: pensar malament dels altres. Tot el seu gest és de serp, sibil·lí i amenaçant; però sense l’elegància dels rèptils, ni el xiuxiueig del pàrsel. Més tard, més borratxa, sota l’encès dels ulls i un intent de parlar castellà amb accent de Tenessee, ensenya una remor de trencadissa, una fragilitat constituent. Semblen lesbianes, però no ho sé. A última hora diria que li tiren els trastos a l’Ivan, que és un company de l’acadèmia que ha arribat un xic tard.
“Escolta, Jordi, quan he arribat he dit que anava amb tu, i m’han cobrat l’entrada a meitat de preu”. M’ha dit a l’entrar.
I jo em posa a riure. La Marta em mira: “T’has agradat, eh, a la porta?”.
En alguns llocs estratègics del local hi ha els parroquians asseguts: els que marquen quan cal aplaudir i quan és precepte guardar silenci. A la punta de la barra, davant dels músics. En una cadira al fons de tot de la sala, al mig replà una mica elevat que hi ha en el tombant de l’escala, en el sofà que han col·locat en paral·lel al pati de butaques, recolzat en la paret contrària a la barra, que ofereix una visió panoràmica de tot el local. Després dels monòlegs, aplaudeixen i fan algun sò gutural, com de jugador de tennis. Els altres ens hi afegim, disciplinats.
Les parets estan forrades de fotografies antigues, algunes del propi local. Negres amb trompetes. Negres amb saxos. Negres davant d’un piano. Negres amb contrabaixos. A mida que les fotos es van fent modernes, els músics que hi apareixen van millor vestits, i fins i tot van guanyant estil i coqueteria. El primers tenen cara de pobre-home, i duen jaquetes velles, molt usades, un pèl grans o un pèl petites, i agafen l’instrument amb una certa desídia, com un fuster agafaria un martell. Les més recents mostres una actitud no massa diferent, però mostrada expressament: una certa deixadesa, una certa displicència, dins de robes aparentment inadequades, però molt ben conjuntades, noves, estiloses, boniques. Les d’entremig, anys 50, 60, 70, mostren cares orgulloses, cossos encorbatats, de gala, el pit enfora, mirant a càmara o a l’infinit i l’instrument en primer pla, curull de reconeixement, com si fos una arma de guerra molt sofisticada. Els fronts tenen un punt de lluissor, de focus, de star-system. Són moments de d’urc, de potència, d’autoestima.
El local és petit petit, però respira com una bèstia mitològica. A les cadires -gairebé totes diferents- a les tauletes per sota el genoll, a la barra cansada i soferta, a les parets esgrogeïdes i en la cara de concentració dels parroquians, s’hi veuen les restes d’una tradició natural, acompassada fugaçment per un contrabaix immens, com un violí gegant, que manipula com si ballés una lenta en un embelat de festa major un home amb pinta de caribeny, enamoradíssim encara, de més de setanta anys, a qui tots els objectes acompanyen amb devoció indissimulada, i fan del seu ritme puntejat, l’ordre primer de totes les coses. Jo, amb el peu, faig la meva contribució sincopada.