Tinc un diumenge d’ermità en perspectiva. Llevar-me d’hora, anar a córrer, esmorzar fruita. Llegir. Escriure correus pendents, altres feines i encàrrecs. Dinar pollastre a la panxa amb arròs: que em ve tan de gust. A la tarda, investigar sobre un professor de lògica i metafísica de la U. de Columbia. Demà tinc una entrevista amb ell, vull anar-hi preparat. I escriure més.
No em llevo tan aviat com volia, i una mandra existencial s’apodera de la meva voluntat. El meu cos fa voltes d’extrem a extrem del matalàs. Finalment, m’alço, llàtzer. I enlloc d’anar a córrer de seguida, volto per la xarxa, m’hi gronxo.
De fons, sento una música que algú ha posat molt alta. Els caps de setmana és normal sentir la música dels veïns. Alguns d’ells tiren cables des de les seves finestres al carrer davant de casa, els connecten a altaveus d’un metre d’alt, al bell mig del la vorera, i fan sonar la seva tensió, mentre familiars, amics, conguts passen el dia del Senyor asseguts en cadires plegables, i jugant al dòmino sobre taules de cartró. Altres, fins i tot, endollen els seus reproductors d’alt voltatge a la xarxa elèctrica que alimenta els fanals. El carrer és ple de gent que surt de les parròquies i camions petits que venen gelats i llaminadures als nens i als adults, vestits de trajo, joies, guants. De cada illa de cases surt la veu dels cants espirituals, temperada per la distància. Es barregen els cants a la calçada, més neta de cotxes que de costum. Les iaies, pobretes, reposades sobre cadires de rodetes, amb les carns a vessar, vestides de missa, miren el món amb ulls de granota. Passejar per Harlem en diumenge. Però avui el so és més alt que no recordava. La meva habitació acull la reverberació, hi ha una tremolor rítmica sobre les parets.
La premsa catalana em duu el pols d’un país enfadat amb sí mateix, però des d’aquí sona com un eco distant, dolorós com un exili. Gens quotidià. Parlo amb alguns amics per l’Skype. La tecnologia m’allunya de l’entotsolament: caldrà veure si això és bo. De moment, és plaent i també plàcid.
Ara sí, a córrer.
Al portal hi ha la gent de sempre, però tots són drets i miren cap a l’avinguda on desemboca el meu carrer. La música m’aixeca els pèls del braç. M’afanyo a mirar i veig un munt de gent, centenars, drets, formant un passadís gegant per Adam Clayton Powel Jr. Bulevard. Pel mig hi passen carrosses amb grans altaveus, al damunt de les quals hi ha disc-jòqueys. Al darrere, bandes de joves músics, tota mena de vents, trompetes, trombons, saxofons; i percusió: timbals de tota mida. Al seu davant, noies vestides de majorets dansen i fan espetegar les mans del públic, i tot són crits, i globus i paradetes de menjar. M’acosto a un home molt corpulent d’uns trenta cinc anys, amb una samarreta d’un equip de bàsquet immensa, i una gorra amb la visera del revés. “Què passa avui?” “És la African-american parade, man!” I em somriu i m’ensenya unes dents folrades d’or.
A tocar de la tanca que limita l’espai del públic hi ha un home vell amb cadira de rodes, el nas amplíssim i els rínxols completament blancs, que s’ha alçat un moment de la seva invalidesa, aguantat amb les mans als laterals de la cadira, i que va dient: “Thank you, ladies!” I udola. Són les majorets d’una escola del barri, vestides de groc, verd i negre: botes blanques, faldilles curtes i volades, samarretes cenyides. Duen o bé el cabell molt ben allisat, de recent perruqueria, o bé infinitud de trenetes que semblen la costura d’una trepanació. No tenen més de catroze o quinze anys, però la seva coreografia és molt sensual. Mouen la cintura, la pelvis, aixequen les cames, es deixen caure lentament, i van llençant mirades al públic pròpies d’un documental sobre rituals d’aparellament. La gent atia la seva dansa amb crits, frases d’ànim, ohs! ahs!, i aplaudiments. La sincronia és perfecta, i tot plegat fa una impressió de càlcul i improvització endimoniada molt efectiva. Els músics són de la mateixa edat, escolars, i van vestits de banda militar, amb barrets de copa alta i guerreres amb botons daurats. Nois i noies. El ritme, l’harmonia, l’afinació, tot encaixa. No vull ni imaginar quantes hores d’assaig ha implicat el show. Els americans sempre semblen molt participatius, si més no pel que he vist.
Després de les majorets púbers, ve una associació de musulmans. Les seves ballarines duen un vestit de cos sencer, negre, de tela elàstica, que s’arrapa al seu cos. Sembla que vagin despullades. Aquí i allí, duen mocadors vermells, grocs i verds lligats, que fan un efecte prou alegre. N’hi ha de totes les edats i tamanys. Fins i tot, una noia rossa de pell escandinava. Al seu davant, unes senyores digníssimes transporten pancartes en suport d’Alà, i n’hi ha una que es deixa la veu rere un megàfon, exortant la turba a la conversió.
M’acosto a un home ancià, de posat seriós. “Per què és avui l’arfican-american parade?”. “ “Per què”, dius?” “Sí, per què: és un dia històric o es celebra alguna cosa?”. “Ah”. I comença a respondre en un argot indesxifrable per a mi. S’adona de la meva incomprensió, i diu: “you know Martin Luther King?”. I jo: “Sí”. “Doncs per això”. I deixa de mirar-me, concentrat en la carrossa d’un centre parroquial.
Ho provo amb un policia, blanc, ros, amb cara d’indigestió. “No idea”, em diu. Quasi no hi ha policies negres, avui. No sé què passa. El carrer n’és ple, d’uniformats; però tots són caucàsics, indis, hispans. Cap negre. Normalment és a la inversa.
Tres noies adolescents, vestides com per sortir de nit, caminen davant meu dient-se coses i rient a cor què vols. Es creuen amb uns nois de la seva edat, vestits de skaters. Es diuen coses provocatives, amb to de menyspreu i ulls de complicitat. I un dels nois diu: “Anem a beure cervesa”. I elles, que ja han continuat caminant es giren, burletes. La més alta i guapa crida: “Tu? Cervesa? Però quants anys tens, xaval!?”. I les tres riuen, avergonyides, i acceleren el pas.
Aleshores veig un grup d’homes esperant per desfilar. Van encorbatats i de la cintura els penja una mena de davantal amb uns signes que són netament maçònics. I el nom d’una escola. Quan veuen que m’acosto, es giren cap a mi, em somriuen àmpliament i “et poden ajudar en alguna cosa”. Els explico els meus dubtes. “Oh, avui és com el dia del treball per als negres de Harlem. El dia del treball, l’1 de setembre, nosaltres no fem festa, així que la fem avui, però no té cap explicació històrica.”. Marxo cap al parc pensant que avui és diumenge, i que de festa se’n fa igualment.
Les paradetes de menjar són tendals desmuntables, governats per marasses de cul faraònic. Barbacoes, fogons a gas, fregidores elèctriques connectades a l’enllumenat públic. El menú: arròs amb espècies, empanadons de carn, cuixes i retalls de pollastre rebossats, espècies desconegudes per mi de fabes, mongetes i frijols cuinats entre una salsa espessa i olorosa. Gent pertot menjant en plats de plàstic, ajaguts a terra. Nens corrent amb gelats a les mans i parelles agafades de les mans. Pocs turistes, flipats.
A la cua de la processó ja hi ha preparada la desfilada del departament de policia de Nova York, amb la seva banda de música, tota composada per agents de raça blanca, una pancarta que exalta el compromís de la policia amb la gent del barri, i dos-cents agents negres, amb uniforme de gala. Alguns de rang molt alt, són francament pomposos, i duen caminars fatxendes. Quan ja sóc a tocar del parc, veig una agent de trànsit african-american. “No és per cap motiu històric. Fa quinze o vint anys que se celebra avui: igual que els irlandesos, els italians o els indis tenen el seu dia, nosaltres celebrem avui que som african-americans”.
Molt bé, ja m’he convençut. A dins del parc, al damunt de l’herba soleiada, no hi ha espai per ningú més. Noies guapíssimes, amb cossos d’escultura italiana, llueixen biquini sobre tovalloletes minúscules, famílies hispanes mengen de tupers i beuen d’ampolles de refresc de plàstic, homes joves en samarreta llegeixen el diari, parelles de ciclistes comenten la jugada recolzats sobre un arbre i esbocinen herbotes amb els dits, i grups de dones de mitjana edat la fan petar entre capses de dònuts. Jo faig la meva via, i em deixo suar i rumiar com una vaca.
La resta del dia, a casa, treballant, és una constant successió de sons, músiques i converses llunyanes. Ara mateix, que són quarts d’onze de la nit, la música ja no hi és, però persisteix el so de converses entre borratxos, discussions, cridòria i el so metàlic de llaunes de cervesa xutades contra les parets de les façanes. També hi ha un parell gossos que es diuen coses en la distància.