1. Mètode:
El president dels Estats Units d’Amèrica és escollit mitjançant el famós “Col·legi Electoral”. Es tracta d’un sistema democràtic indirecte. Cada estat de la Unió (n’hi ha 50), escull uns delegats que -literalment- es desplacen a Washington per tal de triar el nou president. Quan els americans van a votar, troben una papereta amb el nom del canididat a President i el candidat a Vicepresident a sobre del nom del delegat que anirà a Washington. És a dir, voten per al delegat triat pel partit demòcrata o per al delegat del partit republicà o de ves a saber quin altre partit minoritari. Per llei, però, el delegat no té l’obligació de votar el candidat del partit que representa. Ha passat comptades vegades a la història, però alguna vegada un delegat ha canviat el seu vot en el període que va entre les eleccions generals i les eleccions dins del col·legi electoral. Passa poc, perquè aquests delegats són triats pels partits, entre els seus més fervorosos o implicats militants, donants o organitzadors. Cada estat té un número determinat de delegats, depenent de la seva població. Amb algun ajust per compensar estats molt poc poblats, i també a favor d’alguns estats del sud, que duran la redacció de la constitució havíen de ser acontentats. Així, hi ha estats molt cobejats i estats força ignorats. O a l’hora de contemplar un mapa de resultats, pot semblar que ha guanyat un partit perquè hi ha molts estats d’un determinat color, quan en realitat ha guanyat l’altre perquè té els estats més poblats i, en conseqüència, més vots al col·legi.
L’altra gran norma que configura la carrera presidencial és la no proporcionalitat del sistema. Si un partit o candidat guanya un estat, ni que sigui per un 1% de diferència, s’endú tots els delegats d’aquell estat. Podria passar que un partit tingués el 49% del vot de tots els estats i malgrat això, no tingués ni un sol vot al col·legi electoral. Aquest sistema s’aplica a 48 estats, n’hi ha 2 que tenen un sistema mixt: Nebraska i Maine. I provoca que alguns estats, malgrat que tinguin molts delegats al col·legi electoral, no siguin camp de batalla de les eleccions, perquè un partit ja té assegurat, com a mínim, el 50% del vot. Si ets l’altre partit i tens un 30% del vot no val la pena de gastar-hi una muntanya de diners per augmentar un 5 o 10 % del vot, a tot estirar, quan és evident que perdràs. Per exemple: Califòrnia és demòcrata, i Texas republicà. Batallar per aquests estats, avui dia, és una estupidesa. El mateix passa amb l’estat de Nova York. La part del nord, la rural, és profundament republicana, però la ciutat, amb els seus milions d’habitants, és radicalment demòcrata. Combatre en aquest estat no té sentit. Així que de campanya n’hem vist poqueta, aquí. En l’altre extrem hi ha els “swing states”, els estats que estan disputats i tan aviat poden votar per un candidat com per un altre. Dels “swing states”, n’hi ha que tenen molts delegats al col·legi electoral, és aquí on l’elecció es juga: Florida, Ohio, sobretot, aquest any.
Però a les eleccions del proper dia 4, no només s’escull el president del govern federal. També els governadors d’11 estats, tota la cambra dels representants i un terç del senat. El sistema polític nord-americà vol ser el paradigma del contrapès de poders, així que té tres grans centres que l’exerceixen. La Presidència, les dues cambres i el Tribunal Suprem. De les dues cambres, una -el congrés- atorga a cada estat un número determinat de representants depenent de la població: la ciutat de NY té més representants que l’estat de Wyoming, per exemple. L’altre cambra és el Senat. 2 senadors per a cada estat, 100 senadors. El congrés es renova sencer cada 2 anys. Ara toca. I a l’altre càmera, cada senador té un mandat de 6 anys, però hi ha eleccions també cada dos anys, per a escollir només un terç de la cambra. Així que el dia 4 es tria president, tots els congressistes, un terç dels senadors i 11 governadors. No és una cosa menor, no només perquè són els legisladors, sinó perquè, a més, un president és més fort o més dèbil depenent de les majories que hi ha a les cambres. A la cambra dels representants els demòcrates tenen majoria des de fa 2 anys, i la mantindran. Tenir majoria a la cambra vol dir tenir tot el poder de la cambra. Al senat és diferent. Al senat hi ha una llei interna “Filibuster rule”, que estipula que si un senador pot continuar parlant indefinidament, no se’l pot fer callar, i no hi ha votació. El “filibuster” en aquest cas pot frenar una llei durant dies si és prou fort i hàbil, i pot centrar l’atenció del país en un procés legislatiu que considrei negatiu. Però contra això també hi ha una solució: si el 60% dels senadors -és a dir, 60- voten que cal votar la llei immediatament el filibuster ha de callar. Les enquestes, ara per ara, diuen que el partit de l’Obama, a banda de mantenir la majoria a la cambra dels representants, podria obtenir la “filibuster-proof majority”. És a dir, una majoria que permetés al partit demòcrata passar gairebé totes les propostes sense massa entebancs -o sense cap entrebanc.
Aquest fet, si guanya Obama, planteja dos dubtes i un rumor. El primer dubte és sobre el Tribunal Suprem. L’altre pota del poder americà, molt i molt potent, que amb les seves sentències, fa llei. Els jutges del tribunal suprem tenen el càrrec de manera vitalícia, i són, per tant, molt poderosos. Quan un jutge es retira o mor, el President en proposa un altre, i el Congrés i el Senat l’han d’aprovar. Quan el president és d’un partit, i les càmeres d’un altre, l’elecció del jutge és una mica més centrada, per a què tothom el pugui acceptar. Però si passa que tots són del mateix color, la cosa es radicalitza. Atesa l’edat dels jutges que hi ha actualment al Tribunal Suprem, hi ha la possibilitat que en els propers 4 anys, el president dels EUA, pugui anomenar un mínim de 2 o fins i tot 4 jutges per al Tribunal. Això marcaria el país per a vàries dècades. Resistirà la temptació Obama -si guanya- d’imposar jutges molt esbiaixats cap a la seva banda de la ideologia? Parlem d’avortament, d’armes, de matrimonis gais i d’infinitud de coses menys cèlebres sobre com s’apliquen les lleis. Aquesta pregunta explica les suspicàcies d’alguns votants centristes.
El segon dubte és si Obama resistirà les pressions de les càmeres demòcrates. Una de les més importants atribucions del president és la potestat de vetar lleis si considera que no són adequades. El congrés i el senat, quan són d’un sol color, tenen tendència a fer lleis extremistes, per acontentar els votants dels seus llocs d’origen, que són pocs i que tenenobjectius concrets. El president, normalment, té uns interessos més centristes, sobretot en els primers 4 anys de mandat. Atès que Obama és un home de partit, que mai o gairebé mai s’hi ha enfrontat, i que té una certa dependència de l’establishment dels demòcrates, especialment d’Illinois, per bé que no de l’establishment dels Clinton, la pregunta que molts es fan és si en aquests temps de tempesta econòmica, el president Obama tindrà la fortalesa suficient per dir que no, o per moderar, les intencions de les dues càmeres, que pressionaran per a prendre decisions econòmicament favorables en sentit electoral, però perjudicials per a l’interès general i per a la reelecció del president.
El rumor: corre el rumor que Obama podria proposar Hillary Clinton per a jutgessa del Tribunal Suprem. Si fos així, es confirmarien els pitjors auguris de tots dos dubtes.
El que és admirable d’aquest mètode és que funciona gairebé com a antídot contra la dictadura. Entre ens locals, assemblees estatals, governadors, congressistes dels comtats, senadors dels estats, tribunals i president, el balanç de poder, sustentat sobre la desconfiança en la naturalesa humana, ratlla la perfecció. Només un enorme, gegantí consens, pot fer girar les coses de manera radical. Aquest cop podria tractar-se d’això, i exactament per aquesta raó, n’hi ha que dubten d’Obama, encara que a molts europeus i a molts fans del candidat, els sembli incomprensible.