NYC18: Especial Eleccions Americanes (II)

03 de novembre de 2008 1

2. Merxandatge:

Nova York és un país estranger. Buscar el pols dels Estats Units a NY és trobar el seu buit. Nova York és la possibilitat d’una illa. Diferent, un contrapoder cultural, una forma molt americana de lideratge; un mirall concau -o convex, tan se val- on molts americans s’hi veuen deformats, criticats, enlletgits, negats. Nova York és un dels extrems del que és possible sota les lleis d’un país lliure. Si Nova York no és la capital dels EUA és perquè és massa al nord, i perquè, en el seu moment, no va recolzar la revolució amb entusiasme: massa negocis amb la Gran Bretanya. Un port com el de Nova York, tan perfecte, sembla que el creés Déu per a posar-hi Wall Street. Negocis, pragmatisme, laxitud moral, cinisme, extravagància i idealisme selvàtic. La jungla. Un eixam de monedes. Però Nova York també vol i sap jugar la seva caricatura de ciutat-port. Deia Kant -l’home més important del Segle XIX (i això que va morir al 1804), que mai no va sortir de la seva Köningsberg natal més que per anar als aiguamolls dels suburbis- deia, doncs, que per veure món n’hi havia prou de baixar al port comercial de Köningsberg i veure venir i anar el pols d’Europa.

Doncs això, Nova York es vol port, diu que es pot veure el món passar assegut en una terrassa de Gotham -i potser això ja només és veritat a Shangai. I és per això també que és una ciutat demòcrata quan vota a les eleccions presidencials, quan juga el paper de segona capital progre de la Unió; però és -com sempre- pragmàtica quan vota el seu alcalde o el seu governador. Giuliani, l’alcalde republicà: encara tothom en parla bé. Bloomberg, l’actual alcalde: algú sap què pensa, el milionari?

No ho sé, però penso i dic que ho és, de demòcrata, quan parla cap a la resta del país, perquè és una ciutat liberal en la moral, i els republicans són endimoniadament intervencionistes en la bragueta- perquè té molts treballadors i molts solitaris que viuen la duresa de la ciutat, la seva aridesa, les columnes de ferro roent que són els gratacels i els cementiris de suor que són les estacions de metro. I per a aquests viure a la ciutat on un assalariat de Wall Street genera 8 o 9 llocs de treball al seu voltant és tenir ja prou fe en el lliure mercat. I perquè Manhatan deu ser la illa amb més universitats del món. I amb més bars nocturn. I amb més botigues. I amb més debilitat per l’estètica. Als fanals hi ha banderoles que diuen que Nova York és la capital mundial de la bellesa. Per això són demòcrates.

Al carrer, doncs, hi ha tota mena de merxandatge. Al Seven Eleven, quan demanes un cafè, pots triar entre un got blau, amb els noms d’Obama i Biden, o un got vermell amb els noms de McCain i Palin. A la sortida de l’estació Grand Central, cada dia des de fa un mes i mig, hi ha un individu rere una tauleta de càmping, oferint 30 o 40 menes de xapes diferents: una foto de l’Obama, una cara de l’Obama, una foto de família de l’Obama, una foto del Biden, una foto de l’Obama i el Biden. Etcètera. Al metro, enllaunats, és fàcil trobar-se una enganxina arran de nas que et demana que el dia 4 recordis que has de fer història. I anar a votar. Fa algunes setmanes, les estacions més concorregudes eren un anar i venir de voluntaris demanant que et registressis per votar, al costat dels jueus ortodoxos que -deu ser per la barba i el nas- sempre em demanen que torni a la casa del pare.

Però el millor és Harlem. Viure a Harlem aquesta tardor és potser viure al centre de la religió obamiana. Per a ells, és haver-ho aconseguit, segons diuen. Una agent immobiliària negra em diu quan li pregunto per les eleccions: “Vols saber si votaré Obama només perquè és negre? Doncs, honestament, sí. Entenc que hi hagi gent que no el votarà per la mateixa raó. Però jo el votaré. Quan aquest home va néixer, quan jo vaig néixer, encara hi havia segregació. I encara n’hi ha, si t’hi fixes.”. Un home que passa el dia assegut parant la fresca -el fred, ja- venent baratel·les al carrer, la majoria dels dies de la setmana duu una samarreta amb una fotografia de Martin L. King a sobre de la qual hi ha dues paraules: “The dreamer”. A la part de sota de la samarreta la fotografia és de Barack Obama, i les paraules: “The dream”. Un carrer més enllà, camí del metro que afago cada dia, una senyora que regenta una mena de “tot a un dòlar” ja fa dies que té posada una paradeta al carrer amb marcs de fotografia de baix cost, amb fotografies de l’Obama i de la seva família impreses de l’Internet. Si Obama guanya, Harlem serà una festa. Una festa històrica. No descartaria ni la sang. Però val a dir que la qüestió racial té més importància per als negres en sí, que per saber si hi haurà gent que no votarà Obama perquè és negre. Els negres -sobretot si no són advocats rics- no voten gaire: la cosa aquesta de registrar-se fa desconfiar si tens alguna raó per no acostar-te al govern. I, a més, si penses que guanyi qui guanyi seràs un desgraciat, ignorat i manipulat, doncs no vas a votar, on vas a parar. Però si pots votar un negre, que a més no fa del complexe de negre un argument, doncs et registres i vas a votar. Harlem, per primer cop en dècades, segons em diuen, sembla un barri polititzat. Vet-ho aquí. Ara bé, ja es llegeixen columnes als diaris que diuen que si guanya “that one”, l’Obama, doncs que els negres descobriran que moltes de les seves desgràcies no vénen per raó de la seva raça. Obama serà una raó simbòlica, però no els traurà de la classe baixa si ells no se’n treuen sols. No ho sé: tot és més complicat que no sembla. Al Daily News, l’altre diari sensacionalista de la ciutat, un periodista de la secció de política fa un article dient que ell també va anar a Harvard, com l’Obama, un anys abans que ell, i que la seva generació de negres és una generació que se n’ha sortit fins a les darreres conseqüències, i que han assumit responsabilitats al país més enllà de l’escàs tant per cent que representen al cens. Molt més enllà que els llatins. L’Obama és, per a ell, l’escuma de l’onada d’una generació brillant, alliberada, fruit de les reformes polítiques de fa 40 anys. Harlem, Harlem. El rei de Harlem és orgullós i va vestit de frac. El rei de Harlem desperta i el seu barri, setanta anys després que hi visqués Lorca, és familiar, net, segur i pròsper. Ja no hi ha paral·lelismes possibles amb els gitanos del Romancero. Ni amb els gitanos del país de Zapatero.

I McCain? L’home que m’atén al Chase Bank, un llatí que viu a New Jersey, em diu que ell va votar Bush, i que votarà McCain “però això no es pot dir a Nova York”. El New York Post, el diari de Murdoch a NY, populatxer i demagog, és pro-republicà, i cada fa portades hil·larants a 50 cèntims el periòdic. I la gent el llegeix al metro. I per Hallowin, més d’una i de dues i de tres i deu disfresses de Sarah Palin es veuen pel carrer, amb un fusell d’assalt a les mans. Només la imitadora de Saturday Night Live que fa de Palin és una autèntica estrella, així com els reportatges d’investigació que proven d’escatir a quines botigues de Manhattan s’ha comprat els 150 mil dòlars en roba la candidata a vicepresidenta. En una revista, no sé ara quina, llegeixo una mini-entrevista a una jubilada-pro-McCain que fa campanya pels carrers de Nova York: “aquí no tenim res a pelar, però a NY vénen molts turistes d’arreu del país, cal aprofitar l’aparador de la ciutat”. Nova York i la seva caricatura. Al capdavall, El New York Times i el Wall Street Journal són dos dels diaris més influents del país, i deuen ser el paradigma de diari que pot fer l’esquerra culta enfront del paradigma de diari que pot fer la dreta individualista no-conservadora. “Y un huracán de negras palomas”.

Darrers articles

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

  • Cerca