NYC21: Traducció del Primer Discurs d’Obama com a President Electe.

05 de Novembre de 2008 5

Traducció definitiva. Agraïments a “el substitut”, Àstrid Bierge i Fèlix Ollé.

Pronunciat a Chicago el dia 4 de Novembre del 2008

obama_shep_print_final2.jpg

Si hi ha algú allà a fora que encara dubta que Amèrica és el lloc on tot és possible; que encara es pregunta si el somni dels nostres fundadors és viu entre nosaltres, que encara qüestiona el poder de la nostra democràcia: aquesta nit és la seva resposta.

És la resposta que han donat les cues al voltant de les escoles i les esglésies en quantitats que aquesta nació mai no havia vist; la resposta que ha donat la gent que ha esperat tres i quatre hores -molts d’ells per primera vegada a la seva vida- perquè han cregut que aquest cop havia de ser diferent i que la seva veu podia fer la diferència.

És una resposta pronunciada per joves i vells, rics i pobres, Demòcrates i Republicans, negres, blancs, llatins, asiàtics, nadius-americans, gais, heterosexuals, discapacitats i no-discapacitats; americans que han enviat un missatge al món: mai no hem estat una col·lecció d’estats vermells i d’estats blaus: nosaltres som, i sempre serem, els Estats Units d’Amèrica.

És la resposta que ha fet que aquells que s’havien sentit dir porucs i cínics per tanta gent i durant tant de temps, que estaven plens de dubtes sobre el que som capaços d’aconseguir, hagin posat les seves mans a l’arc de la història per a corbar-lo un cop més cap a l’esperança d’un dia millor.
Hem esperat molt de temps, però aquesta nit, gràcies a això que hem fet avui, en aquesta elecció i en aquest moment decisiu, el canvi ha arribat a Amèrica.

Acabo de rebre ara mateix una trucada molt cordial del Senador McCain. Ell ha lluitat llargament i durament en aquesta campanya, i ha lluitat encara més llargament i més durament pel país que estima. Ha sofert per Amèrica sacrificis que molts de nosaltres no podríem ni imaginar, i nosaltres som avui millors gràcies al servei que ens ha ofert aquest coratjós i generós líder. El felicito a ell i a la Governadora Palin per tot el que han aconseguit, i miraré de treballar amb ells per renovar la promesa d’aquesta nació en els propers mesos.
En aquest dia vull donar les gràcies al meu company, un home que ha fet campanya des del cor i que ha parlat pels homes i les dones amb els que va créixer als carrer de Scranton i amb els que agafava el tren cada dia per anar a casa, a Delaware: el Vice President electe dels Estats Units, Joe Biden.

No estaria d’empeus davant de vosaltres aquesta nit sense l’indefallent suport de la que ha estat la meva millor amiga en els darrers setze anys, el pilar de la nostra família i l’amor de la meva vida, la propera Primera Dama de la nostra nació, Michelle Obama. Sasha i Malia, us estimo a les dues moltíssim, i us heu guanyat un nou gosset que vindrà amb nosaltres a la Casa Blanca. I tot i que que ja no és amb nosaltres, sé que la meva àvia ens està mirant juntament amb la família que ha fet possible que sigui qui sóc. Els enyoro aquesta nit, sobretot ara que el meu deute amb ells va més enllà de tota mesura.

Al meu director de campanya David Plouffe, l’heroi silenciós d’aquesta campanya, que ha construït la millor campanya política, crec, de la història dels Estats Units d’Amèrica, al meu cap d’estratègia David Axelrod, que ha estat el meu soci a cada passa del camí, i al millor equip de campanya mai reunit en la història de la política: això ha pogut passar gràcies a vosaltres, sempre us estaré agraït per tot el que heu sacrificat per fer-ho possible.

Però per sobre de tot, mai no oblidaré a qui pertany de veritat aquesta victòria: us pertany a vosaltres.
Jo mai no vaig ser el candidat amb més possibilitats per obtenir aquest càrrec. No vam començar ni amb gaires diners ni amb gaires suports públics. La nostra campanya no va veure la llum als halls de Washington sinó que va començar als patis del darrere de Des Moines, a les sales d’estar de Concord i als porxos de Charleston.

Va ser construïda per homes i dones treballadors que, malgrat els pocs estalvis que poguessin tenir, van gratar-se la butxaca per donar-li a aquesta causa cinc dòlars i deu dòlars i vint dòlars. Una campanya que va créixer enfortida per gent jove que va rebutjar el mite sobre l’apatia de la seva generació; que van deixar les seves llars i les seves famílies per feines poc pagades i cansades; per la gent no tan jove que va combatre el fred sever i la calor abrasadora per picar a la porta de perfectes estranys; per milions d’americans que van fer-se voluntaris, es van organitzar i van demostrar que més de dos-cents anys després, un govern del poble, pel poble i per al poble no s’ha extingit en aquesta Terra. Aquesta és la vostra victòria.

Sé que no heu fet això només per guanyar unes eleccions. I sé que no ho heu fet per mi. Ho heu fet perquè enteneu l’enorme embalum de la tasca que ens espera. Perquè encara que avui ho celebrem, sabem que els reptes que vindran demà són els més grans de la nostra vida -dues guerres, el planeta en perill, la pitjor crisi financera del segle. Fins i tot avui, mentre som aquí, sabem que a hores d’ara hi ha americans valents avançant pels deserts d’Iraq i per les muntanyes de l’Afganistan arriscant les seves vides per nosaltres. Hi ha pares i mares que avui romandran desperts mentre els seus fills dormen i es preguntaran com s’ho faran per pagar la hipoteca, o per pagar les factures del metge o per estalviar prou per poder-los pagar la universitat. Hi ha noves energies per explotar i nous llocs de feina per crear, noves escoles per construir, noves amenaces que encarar i aliances que cal arreglar.

El camí que ve serà llarg. La pujada serà costeruda. Potser no hi arribarem en un any i fins i tot tampoc en una legislatura, però tot i així, Amèrica: jo mai no he estat més esperançat de poder arribar-hi com ho estic aquesta nit. Us ho prometo: nosaltres com a poble hi arribarem.
Hi haurà retrocessos i sortides fallides. Molta gent no estarà d’acord amb totes les decisions i les polítiques que emprengui com a president, i a més, sabem que el govern no pot solucionar tots els problemes, però sempre seré honest amb vosaltres sobre els reptes que encarem. Us escoltaré, especialment quan estiguem en desacord, i per sobre de tot us demanaré que us uniu a la tasca de refer aquesta nació de l’única manera que s’ha fet a Amèrica durant dos-cents vint-i-un anys – illa a illa, maó a maó, durícia a durícia.

Allò que va començar fa vint-i-un mesos en les profunditats de l’hivern cal que no s’acabi en aquesta nit de tardor. Aquesta victòria sola no és el canvi que perseguim, és només l’oportunitat que tenim per poder fer aquest canvi. I no s’esdevindrà si tornem enrere. No s’esdevindrà sense vosaltres.

Així que deixem-nos convocar per un nou esperit de patriotisme, de servei i de responsabilitat en el que cadascun de nosaltres decideixi sumar-se a la tasca, treballar més dur i preocupar-se no només per ell mateix sinó també pels altres. Recordem que si aquesta crisi financera ens ha ensenyat alguna cosa és que no podem tenir un Wall Sreet pròsper si el Main Street (la gent del carrer) pateix. En aquest país ens alcem i caiem com una sola nació, com un sol poble.

Hem de resistir la temptació de tornar a caure en el mateix partidisme, en la petitesa i en la immaduresa que ha enverinat la nostra política durant tant de temps. Recordem que va ser un home d’aquest estat el primer que va dur l’estendard del partit republicà a la Casa Blanca -un partit fundat sobre els valors de l’autoconfiança, la llibertat individual i la unitat nacional. Aquests són valors que tots nosaltres compartim, i tot i que el partit demòcrata ha aconseguit una gran victòria aquesta nit, la rebem amb la mesura d’humilitat i determinació que cal per curar les divisions que han endarrerit el nostre progrés. Tal com Lincoln va dir a una nació molt més dividida que la nostra, “No som enemics, sinó amics …encara que la passió ens ho pot haver posat difícil, cal que no trenqui els nostres llaços afectius”. I a tots aquells americans dels qui encara he de guanyar-me el seu suport: potser no he obtingut el vostre vot, però sento les vostres veus, necessito la vostra ajuda i també seré el vostre president.

Parlo a tots aquells que aquesta nit ens veuen des de més enllà de les nostres costes, des de parlaments i palaus, a aquells que s’ajunten voltant de les ràdios en els racons més oblidats del món: les nostres històries són diverses, però el nostre destí el compartit, i ara arriba una nova albada per al lideratge d’Amèrica.

I a aquells, a aquells que enfonsarien el món: us vencerem. A aquells que cerquen la pau i la seguretat: us recolzem. I a aquells que es demanen si el far dels Estats Units encara il•lumina tan fort: aquesta nit hem demostrat, una vegada més, que la força autèntica de la nostra nació prové no del poder de les nostres armes, ni de la magnitud de la nostra riquesa, sinó del poder durador dels nostres ideals: la democràcia, la llibertat, l’oportunitat i l’esperança ferma.

Perquè aquest és el veritable esperit d’Amèrica: que Amèrica pot canviar. La nostra unió pot ser perfeccionada. Allò que ja hem assolit ens dóna esperança per tot allò que podem i hem d’aconseguir demà.

Aquesta elecció ha tingut moltes singularitats i moltes històries que seran explicades durant generacions, però una que tinc al cap aquesta nit és la d’una dona que ha posat la seva papereta a Atlanta. Ella s’assembla molt als altres milions que han fet cua perquè la seva veu se sentís en aquestes eleccions. Excepte per una cosa: Ann Nixon Cooper té 106 anys.

Va néixer només una generació després de l’esclavitud, en un temps on no hi havia cotxes a les carreteres ni avions al cel, un temps en què algú com ella no podia votar per dues raons: perquè era dona i pel color de la seva pell.

I aquesta nit penso en tot el que ella ha vist al llarg d’aquest segle a Amèrica: l’angoixa i l’esperança; la lluita per l’alliberament i el progrés; els temps en els quals ens deien que no podíem i els temps en què la gent va tirar endavant amb aquest credo americà: Sí podem.
En un temps en el qual les veus de les dones eren silenciades i les seves esperances acomiadades, ella va viure per veure com es posaven d’empeus, com alçaven la veu i com assolien el vot. Sí podem.

Quan hi havia desesper per la terra polsegosa* i depressió arreu del país, ella va veure una nació que per ella mateixa vencia la por amb un New Deal, amb noves feines i amb un nou sentit del propòsit comú. Sí podem.

Quan les bombes van caure en el nostre port i la tirania amenaçava el món, ella era allí per ser testimoni de l’alçament d’una generació que anava cap a la grandesa, de com la democràcia era salvada. Sí podem.

Ella era allí quan els autobusos a Montgomery, quan les mànegues de Birmingham, quan un pont a Selma i quan un predicador d’Atlanta va dir a la gent que “Ens superarem”. Sí podem.

Un home aterrà a la lluna, un mur va caure a Berlín, el món estava connectat per la nostra pròpia ciència i imaginació. Enguany, en aquestes eleccions, ella ha tocat amb el seu dit una pantalla i ha emès el seu vot, perquè després de 106 anys a Amèrica, a través del millor dels temps i de les hores més obscures, ella sap com Amèrica és capaç de canviar. Sí podem.
Amèrica, hem anat molt lluny. Hem vist moltes coses. Però hi ha molt més a fer. Així que aquesta nit preguntem-nos a nosaltres mateixos: si els nostres fills viuen per veure el proper segle, si les meves filles són tan afortunades de viure tant com l’Ann Nixon Cooper, quin és el canvi que veuran? Quin progrés haurem fet?

Aquesta és la nostra oportunitat de respondre a aquesta crida. Aquest és el nostre moment. Aquest és el nostre temps: posar la nostra gent a treballar una altra vegada i obrir les portes de l’oportunitat per als nostres fills; restablir la prosperitat i promoure la causa de la pau; reclamar el somni americà i reafirmar aquesta veritat fonamental: que d’entre molts, en som un; que mentre respirem, esperem; i que allí on ens trobem amb el cinisme, amb el dubte i amb aquells que ens diuen que no podem, nosaltres respondrem amb aquest credo etern que convoca l’esperit de la gent: Sí podem.

Gràcies, que Déu us beneeixi i que vulgui beneir els Estats Units d’Amèrica.

*terra polsegosa: dust bowl: és terra erma per causa de no cultivar-la. Es refereix a que als anys 30 a les regions de Kansas i el nord de Texas hi va haver una erosió molt acusada de la terra de cultiu a causa de tempestes de vent que va obligar molta gent a emigrar

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca