NYC25: La petita mansana

14 de maig de 2009 5

Ara que el clima convida a passejar, he pogut deambular pel meu barri sense dur el cap cot, tapat amb la jaqueta i encongint les espatlles per conservar la calor. Torno a caminar dret, amb el coll girat amunt. Mirant. 

He estat enfeinat darrerament, i passo massa hores davant de la pantalla de l’ordinador. Així que per airejar-me, faig voltes a la illa de cases on hi ha el meu apartament. Surto de la porteria i giro a l’esquerra i el primer que em topo és la botiga de queviures, que fa cantonada. Un pèl més cara que el súpermercat, però infinitament més amable: un parell de cops vaig fer notar al propietari que trobava a faltar un parell de productes -una beguda i alguna fruita més enllà del plàtan-, i la setmana següent ja hi eren, i ell, sorneguerament, demanant-me si és que ara ja no les volia comprar. A més, és oberta 24 hores al dia, i tenen la delicadesa de notar-me si tinc un dia alegre i comunicatiu, o si hi ha alguna cosa que em té enfosquit l’ànim, i sostinc unes impenetrables ganes de no dir ni una paraula. Les quatre cantonades de l’illa de cases són ocupades per aquesta mena de botigues obertes sempre, que venen des de tabac fins a lleixiu, passant per entrepans de pollastre, cerveses, diaris o qualsevol beguda de qualsevol color que vulguis imaginar-te. Són les meves farmàcies de sucre. A tocar d’aquesta primera, però, ara fa un parell de mesos, han obert una lloc de menjar per endur, principalment pollastre fregit a l’estil del sud. És la segona sucursal d’un cuiner que s’ha especialitzat en aquesta mena de pollastre, i que és tan famós, que a banda de sortir a totes les guies, el seu menú està il·lustrat amb fotografies on hi surt ell, somrient, amb personatges coneguts. Des de George W. Bush, fins a Sindney Poitier. La seva planta arriba gairebé als dos metres i ostenta un teixit adipós considerable, que el fa semblar un home perfecte per acompanyar-te a una negociació o a una baralla a puny descobert. 

Just a tocar, hi ha la licoreria. La duen uns portorriquenys no massa simpàtics, i la base del negoci més que l’alcohol, que és car i no massa bo, si més no pel que fa al vi, semblen ser les màquines expenedores de tiquets de loteria instantània. Fa un parell de setmanes, a una dona d’uns quaranta anys, amb cara de pansa prematura, li van tocar 50 dòlars, ja em diràs, i tan contenta com estava, s’ho va gastar tot en alcohol. 

Des de la licoreria fins a la cantonada, on hi ha l’altre botiga de queviures, s’hi estén durant set o vuit metres de façana la “primera església coríntia baptista”. Fa mesos que provo de descriure’m la fila d’aquesta façana, que només puc qualificar d’hortera. Però em sembla que això diu més dels meus prejudicis que de l’estètica de la parròquia en qüestió. Amb una alçada d’uns tres pisos, l’edifici és un cub de maons de color torrada. La façana, però, la recobreix un estol de rajoles del color del marbre, quadrades, posades de forma que recorden diamants. De la primer planta, tocant a terra, s’eleven 6 columnes d’estil clàssic, coronades per un capitell amb fulles d’acant. És a dir, columnes corínties, que fan joc amb el nom de l’església. Aquestes columnes aguanten uns arcs de mig punt, d’uns dos metres de diàmetre. N’hi ha tres a cada banda de la porta principal, enreixada, que té al capdamunt un altre arc, aquest d’uns dos metres de radi, decorat amb miniatures del que suposo que són sants. Als segon i tercer pis de la façana hi han finestres rectanguars, alguns arcs petits i una coberta a tocar del terrat, pintada d’un blau cel i recoberta d’uns relleus decoratius d’aire modernista. El conjunt central, sobre l’arc predominant, el presideix una estructura com si emulés el perfil d’una altra façana. Recorda a  el cos central d’una església del barroc espanyol, amb una estàtua al mig d’un Sant predicador, diria que Sant Pau. Totes els elements decoratius, però, estan superposats a l’estructura de maó, de tal manera que els arcs, en realitat, no aguanten res, i les finestres no donen enlloc. En un dels laterals de l’església això sí, unes finestres reals, sense cap decoracio i exactament iguals que les dels edificis civils del voltant, marquen el recorregut de l’escala d’incendis. Del bell mig de la façana, per si fos poc, en penja una immensa creu posada de perfil, encarada als vianants, com una banderola comercial. És d’una mena de plàstic dur, i tot i que ara està mig trencada, fa la fila de contenir bombetes, i és fàcil d’imaginar que a les nits, la tal creu il·luminada faria una impressió de cine.    

Els diumenges una cua llarguíssima de turistes esperen per ser acomodats als seients reservats per a ells, mentre una mena de servei d’ordre dirigit per les famílies de la comunitat els respon pacientment les preguntes. Jo sento com canten el gospel des de la taula de la meva habitació, i és sovint la senyal per sortir a passejar, tot i que em perdo els ramats de turistes, que ja són dins, ben asseguts. Quan la celebració és enllestida, al carrer els nens vestits amb minúsculs trajos i petites corbates fan la seva cua, aquest cop davant d’un camió de gelats i batuts que fa dringar una melodia de campanes d’Hamelí. Els nens compren els gelats de dos en dos, i corren cap a les seves àvies, que paguen el caprici i llepen tranquil·lament la seva dosi de sucre i crema. Diuen que el reclam musical dels camions de gelats està prohibit, però no sé si és que aquí no s’aplica la norma -jo no ho he sentit enlloc més de la ciutat- o se la passen per l’entrecuix.

Girant la cantonada, s’estén el carrer 116, ample, cotxes en els dos sentits, edificis de 4 i 5 plantes, escales d’incendis i una corrúa de petits negocis ètnics: queviures del Senegal, adrogueries, 5 o 6 perruqueries de senyora, barberies, un supermercat, una oficina de correus, un consultori privat amb cinc metges anunciats al tendal de l’entrada (internistes, medicina familiar, podòlegs), un centre de repartiment de menjar per a indigents, un restaurant de menjar “africà” i a la cantonada, una altra botiga de queviures. 

Les zones que volten casa meva són plenes d’africans. Negres nascuts a l’Àfrica, que conviuen amb els Afro-americans de moltes generacions, nascuts als EUA. Mantenen relacions tibants, es diu. L’únic referent que jo tinc són els taxistes dels anomenats “Gipsy Taxis”, cotxes amb xofer, sense cap color distintiu, que legalment no poden recollir gent del carrer. Cal trucar a la central i envien un cotxe. Però si alçes al braç a qualsevol cantonada, s’aturen igualment, i si es negocia prèviament el preu del trajecte, com que van a preufet, trien la ruta més ràpida. Si a més, ets blanc, i fas la fila d’un estranger, només que badis en una cantonada, per encendre’t una cigarreta, o col·locar-te les ulleres de sol, un parell d’aquests taxis faran sonar el clàxon al teu costat, per oferir-te una carrera. La meva tendència a badar fa que sigui relativament sezill seguir-me pel barri, si es para l’orella als clàxons. 

Aquest taxistes són generalment africans o llatins. Els llatins em parlen dels seus fills, i els africans de tant en tant em comenten com de malcarats són els afroamericans comparats amb ells. “Vénen de l’esclavitud” -em va dir un xofer de Guinea Conacri- “i això els ha marcat. Ho protesten tot. Però tots som africans i tots som americans”. 

El tercer costat del rectangle que forma la meva illa de cases és el carrer Frederick Douglass. El nom del carrer es deu a un escriptor del segle XIX. Un dels primers i més importants autors de raça negra de la literatura americana. Frederick Douglass és famós per la seva autobiografia, però també pel seu lideratge entre els abolicionistes. Esclau fugit, autodidacte, va acabar d’embaixador, líder social molt influent. Especialment en la política del President Grant en la lluita contra el Klu Klux Klan. Entremig, va ser l’home que negocià amb Lincoln el tracte que els negres rebrien en participar en l’exèrcit unionista de la guerra civil. I consta com el primer candidat negre a vicepresident dels EUA, però va ser inclòs al ticket electoral sense ser consultat. 

El tros d’aquest carrer que envolta la meva illa de cases acull una mesquita. El tendal allargassat, de color blanc i verd, arriba fins al paviment, com l’avancé d’una caravana, i deu ser útil per sortir d’un cotxe si plou i no mullar-se caminant cap a la pregària. És exactament igual que el dels hotels luxosos i les cases amb porter de la 5a Avinguda. Normalment, però, al seu recer s’hi instal·len dones musulmanes, amb la cara descoberta, venent pastissets casolans i empanades de carn. El tendal, que té alguna degolladura, va a petar a l’entrada dels homes, mentre que la de les dones queda a un costat, fora del redós, un pèl desamparada. Com que no tinc interioritzats els seus horaris, sempre em sorprèn en girar la cantonada, sentir-los pregar, i veure per la portella, els seus cossos plegats sobre sí mateixos; o bé acabada la pregària, xarlotejant amb els nens i menjant pastissets o fumant. Vesteixen una barreja de colors africans, rigor islàmic i complements americans. 

Just a tocar de la mesquita, un home vestit com si visqués al Marroc, i amb una barba afganesa, trafega peces de roba de l’interior del seu minúscul establiment -es diria que és només un gran armari- i les col·loca sobre una taula de càmping al carrer. Són jaquetes de tall occidental, camises blanques, cinturons. El seu negoci queda atrapat entre la mesquita i un lloc de menjar ràpid que ofereix “halal”, el menjar permès per la llei islàmica.

Un parell de negocis més, la botiga de queviures del darrer vértex del rectangle, i passada la cantonada, el meu carrer. Tots els edificis són vivendes. Alguns, cases antigues, de principis del XX, amb les seves escales que enfatitzen la porta principal, d’altres edificis més moderns, pensats d’inici per contenir apartaments, com el meu. 

Els arbres, ara ja d’un verd intens, em fan un camí d’ombra fins a casa, emmig d’un silenci inesperat, de ciutat petita. Alguns nens juguen al carrer, hi ha grups d’adeloscents davant de la biblioteca pública, i a la meva porteria, l’etern jubilat donant-me el “com estàs”. I enfilo cap a casa. 

Etiquetes

Darrers articles

La confessió

(capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020) Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

  • Cerca