La biblioteca de la Universitat de Nova York és a Washington Square Park. Quan hi entreu teniu la sensació d’estar contemplant un panòptic invertit. Si el panòptic permet veure-ho tot, vigilant; la biblioteca permet ser vist des de qualsevol punt. L’interior em recorda a una torre d’homenatge buidada. 12 nivells formats per sales d’estudi i passadissos plens de llibres envoltant el quadrat buit de l’interior. Cada costat del quadrat és un gran balcó a l’extens terra del vestíbul, cobert de rajoles polièdriques de marbre dels colors del blanc i dels colors del negre, que formen geometries psicodèliques, de difícil enfoc. Si sou a la vuitena planta, que és on jo acostumo a ser, i mireu avall podeu relaxar la vista com si miressiu l’horitzó des d’una platja.
Però si esteu en aquest estat és que ja dueu unes hores tancats a la sala de recerca de la vuitena planta. En una de les seves taules de fusta, asseguts en una de les cadires a l’alçada precisa per a poder abocar-se sobre els llibres sense encorbar-se ni estar rígid, deixeu passar la tarda. Un llibre és el cadàver d’una idea; descoberta, catalogada i inflexible per sempre més. La crònica d’una cacera. En el relat reviu de nou l’incognoscible, l’inefable. És un gran soroll interior.
La sala és molt silenciosa. Sempre plena, costa trobar lloc a mitja tarda. Ordinadors oberts, blackberries sobre la taula, llibres i ipods. A primera hora, havent dinat, i quan el sol entra pels grans finestrals com si comencés el seu esclatant comiat -molta més tardor- les habitants de la vuitena planta són majoritàriament noies joves, de llicenciatura, fent els seus deures i enviant missatges compulsivament.
A mida que la llum de préssec de la tarda va deixant pas al blau elèctric del vespre, els edificis semblen treure el cap i llegir per sobre de la vostra espatlla. Els més joves van caient. Els calbs i els barbuts es multipliquen. Hi ha més homes, més cares d’última hora, més actituds de marató i menys sistema: els fulls tenen les puntes doblegades, les llibretes de notes comparteixen bibliografies amb llistes de la compra o aquell número de telèfon i hi ha moltes sabates descordades. Entre les taules hi ha unes butaques perfectes: baixes, amples i flonges. S’hi pot llegir i s’hi pot dormir. Tothom s’hi asseu amb les més bones intencions, un llapis i uns pòstits. L’habitual és veure-hi algú dormint amb un llibre sobre el pit. Hi ha una intensitat en la manera com dormiu al cap de deu minuts: és un dormir de trinxera.
L’esperit de treball s’intensifica, però el silenci roman; preval. Atureu-vos cinc minuts a contemplar el vostre voltant. Tothom està fent coses importantíssimes. Podeu sentir el Producte Interior Brut creixent, i el so de les tecles i el xiuxiueig dels llapissos subratllant els textos com si una munió de serps fessin la seva.
La nit duu amb ella els llums de les finestres de tots els edificis del centre. L’Empire State com un colós ocupa el punt de fuga de la postal que mostren els finestrals. Sabeu que fa fred a fora. No el fred que fa pensar en la supervivència, sinó el que ventós fred de novembre, l’espasme dels arbres, el cos encongit, el caminar accel·lerat.
A la sala de la vuitena planta els asiàtics ja són majoria. Incansables, militars, immmutables. Baixets, esprimatxats, morals. Sembla l’oficina per al domini del món, organitzada segons la llei de la divisió del treball. Tothom fa la part que li toca. És bellíssim veure aquesta determinació, aquest compromís. Hi ha gana. Hi ha possibilitats. El món tancat en una biblioteca és un món a l’altura de les seves forces i carismes.
Dormiu un parell d’hores a la butaca, i baixeu encabat al sòtan, on hi ha les màquines de cafè, porqueries i fruita. Les taules del refrectori són plenes de converses urgents. Les aules del voltant plenes de grups d’alumnes explicant-se; els ordinadors públics fan el soroll apressat de les màquines d’escriure. L’explosió de la parla després del silenci total de la lectura. Soroll i soroll.