[Magnífica il·lustració de l’Oriol Malet. www.oriolmalet.com]
La professora Heller també fa menys de metre i mig, com la meva àvia Tresina, i també és molt eixerida, sobretot tenint present que té 80 anys. La setmana passada va acabar el seu seminari sobre l’ètica de Kant. Diuen que és la seva darrera classe.
Malgrat el seu passat, les seves mans no són de proletària, són de remenar llibres: joves, de pell tersa i amb petites marques al tou dels dits, sota l’ombra de les ungles: minúsculs talls que fan les pàgines dels llibres quan són nous i es passen ràpid. Té els ulls d’avellana, enfonsats i severs, i la boca ample, amb una dentadura adolescent que la fa humana. Es mou i parla ràpidament, amb l’agilitat d’una cuca.
Va néixer a Hongria, en una família jueva de classe mitjana. Em sembla que el seu pare era una mica pengim penjam, fins que la guerra el va fer un heroi primer i un executat d’Auschwitz després. Tota la ciència política de la segona meitat del segle XX és una gran crosta sobre una gran ferida. Li va caure el comunisme sobre, a la meva mestra. No només perquè va quedar-se, miraculosament estàlvia, a Hongria, sinó perquè, passada la guerra, es va deixar engatussar per Lukács, i el seu marxisme reformista. El centre d’Europa és ple d’ingenus.
Amb el temps i l’edat, que són dues coses diferents, va anar distanciant-se del règim comunista: primer per qüestions formals -és una dona amb més caràcter que la canya de bambú- i després per qüestions materials. Lukács va passar de ser Ministre de Cultura a un home “absolutament privat”, com diria ella anys després en una entrevista. Absolutament privat de tot. Així que cap als anys 50 els seus acòlits van passar de tenir una carrera possible a la Universitat a una vida impossible fora de tot paraigües. Va haver-hi de més i de meys, perquè una cosa és la Unió Soviètica com a idea terrorífica i una altra la vida: al capdavall quan tens un grup d’intel·lectuals discutint si l’armari ha d’anar a la dreta i el llit a l’esquerra o viceversa, vol dir que els tens dins l’habitació, i que s’hi volen quedar a viure.
Però al final va ser menys: als anys 70 ella, el seu marit, i d’altres membres de l’anomenada Escola Hongaresa (“No existia res anomenat així, en aquella època”) i la seva teoria crítica marxista van exiliar-se a Austràlia. Com que no hi ha res millor per a la filosofia que tenir temps per pensar i cap urgència social, als voltants de la Universitat de Melbourne l’Agnes Heller va veure la seva obra créixer, i el seu marxisme morir. “Jo no era Marxista (a Hongria) perquè no tenia ni idea de què és el Marxisme; però si m’ho haguessis preguntat aleshores t’hagués dit “sí, sóc Marxista”. El més interessant és que el partit mai no va creure que jo fos Marxista. Ells sempre van creure que jo no era ni comunista ni marxista, i després vaig adonar-me que en un cert sentit ells tenien raó i jo estava equivocada”. Hi ha penediments que ho són. I el comunisme era un sistema amb moltes característiques, entre les quals no hi entrava la ingenuitat. Em recorda a les memòries de Gadamer: com pot ser que a un dels cervell més potents del segle li passés el nazisme pel davant i només fos capaç de veure-hi la pallassada de la salutació imperial? La vida, la vida. Sobretot la dels companys de facultat jueus que van ser expulsats. Com els anys de la guerra civil de Gabriel Ferrater, aquells devien de ser anys feliços: prosperar a l’eterna universitat que no sap res de contextos polítics, ser moderadament crític, i tancar-se en l’hermenèutica. Fa molt que tinc la impressió que la filosofia com a pràctica professional molt sovint el que vol és trobar una forma de vida per sobre del problema de la justícia. Hi ha dies que, efectivament, surto de la biblioteca absolutament eufòric.
Als anys 80, l’Agnes Heller es va traslladar a NY, i va ocupar la càtedra Hanna Arendt de la New School durant una vintena d’anys. Va evolucionar cap a la socialdemocràcia, i d’allí al liberalisme. Els alumnes i els periodistes diuen que després de l’11 de Setembre s’ha tornat neoconservadora. Seria la primera vegada que és “neo”. Penso que senzillament és una dona que sap el preu de les coses: l’holocaust, l’Hongria comunista, dona i metre cinquanta. La seva obra sobre la modernitat i la posmodernitat és una referència que mira als dogmàtics a la cara, i els canvia el tema de conversa.
És una extraordinària professora. La seva còpia de La Crítica de la Raó Pràctica, en alemany, que he vist tantes vegades des de la meva cantonada de la taula, al seminari, no té cap frase sense subratllar com a mínim una vegada. A mi també em passa: quan parla Kant no sé què triar, i a més, m’he de forçar a continuar llegint amb l’ajuda d’un llapis. Les cobertes cauen a trossos, les pàgines estan esgrogueïdes i el cosit interior tret de polleguera. Sembla l’edició escolar d’un poemari romàntic. Imagino a Heidegger llegint Hölderlin en un llibre de la mateixa col·lecció.
[Parèntesi sobre la metodologia de la classe, a benefici d’inventari: Cada alumne té assignat un tema. Cal escriure un article de 10 planes, sense fer ús -si més no explícit- de cap mena de literatura secundària. Cal passar l’article a tots els altres alumnes una setmana abans de la classe que el tractarà. Cal llegir els articles dels demés. Cal presentar el tema sense llegir. Cal criticar els articles dels demés. I cal respondre les preguntes que els altres et fan. L’èxit del mètode és considerable, però el compliment dels requisits relatiu. Jo no ho he llegit tot, i els meus companys tampoc. Quan vaig presentar el meu article gairebé no vaig rebre cap crítica. En fi, que la gent critica només si en pot treure alguna cosa. Sobretot si són coneixements útils. Les anàlisis dels meus companys -amb algunes excepcions- a mi també em semblen inútils. He après més sobre el mètode seguint el mètode que sobre Kant. No fa destorb.]
La classe és ella. Ella fent surf entre les nostres aproximacions pàrvules, provant d’extreure’n les preguntes pertinents. Si dius una bajanada no et castiga, t’ignora. Si dius alguna cosa brillant no et premia, en fa ús. I de sobte, prèn la paraula durant 20 minuts. El seu accent hongarès és tan bèstia que fins i tot jo, que no hi ha manera de treure’m el deix llaitinitzant, puc imitar-lo. Ai sinc vat ai sinc. Quan la marea ens duu aquests vint minuts d’oratge intens, -sense pressa, ni petulància, ni sorpresa- descabdella les inacabables ressonàncies de l’ètica kantiana. Quan acaba, els nostres dubtes són cadàvers sobre la sorra, i el cel té el color de l’anestèssia. A vegades no tinc ni idea de què ha volgut dir, com si ella estigués mantenint una altra conversa, amb d’altre gent, en un altre lloc, però guardo els seus discursos com llavors. És com si jo fos un llancer del paleolític, i ella m’ensenyés el poder de l’arc i la segeta. No sé com es fa servir, però és magnífic.
La seva lectura de Kant té tres grans característiques. No li compra la meitat dels conceptes (“el lliure albir, la raó pràctica, la voluntat: tot això no existeix, són els noms dels personatges que Kant crea per a poder presentar el seu drama”). Es prèn molt seriosament la qüestió de l’autonomia individual (“Vet aquí el fonament de la política liberal i del pluralisme”). I manifesta la seva més apassionada admiració per la relació entre llibertat i deure que Kant tan bellament va donar-nos (“sabem que som lliures perquè coneixem el nostre deure”). Potser n’he après com cap altra cosa l’aproximació kantiana a la imperfecció (“Kant mai no diu que poguem saber si complim el nostre deure amb puritat, o si els interessos i les inclinacions ens perverteixen. Només diu que és el nostre dure, i que, per tant, és possible acomplir-lo”). L’admira, el reverencia, se’l sap de memòria, li coneix els descosits i no el deixa mai a mercè dels beneits.
La seva tragèdia se sustenta en una tensió purament kantiana: per una banda s’incorpora, alça el coll i posa l’esquena recta quan diu que l’home ha de ser tractat com un fi en si mateix, no només com un mitjà. M’agradaria escriure que la mirada se li omple de records quan diu això. El marxisme és exactament el contrari d’això: la humanitat present com un mitjà. La resta és secundari. Però no sé què diuen els seus ulls; tot m’ho dic jo. Però després, amb l’esquena corba, els ulls sobre el llibre i les mans passant pàgines atzarosament convoca un silenci i diu: “La societat és una lluita per causa de la recerca de la felicitat”. El sentit del deure ve a trencar aquest conflicte.
He parlat massa en aquest seminari. De tant en tant, em posa la mà al genoll i em diu: “espera, de seguida, deixa als demés”. I jo em disculpo maldestrement i callo llarga estona. Encabat, al passadís, m’agafa del braç i em fa ajupir-me “Very interesting. Tu, parla, parla”.
El darrer dia duu unes ampolles de vi italià i un bol amb bocins de formatge. “Doneu-li l’ampolla al de Barcelona –George, et puc dir George, oi?- ell sabrà com obrir-la millor que els altres. Els de Barcelona en saben molt d’obrir ampolles de vi. Va, i mentrestant m’ensenyes a dir el teu nom.”
-”jordi”
-”jorr-dí”.
Acabada la darrera classe, gira cua dins les seves sabatetes de fals espart, els seus mitjons d’un verd tènue, la seva faldilla de camperola alemanya camí de l’envelat, la seva camisa florida de coll amplíssim, el seu collaret de bijuteria colorida i la seva jaqueta snow proof. El dring dels braçalets segueix el ritme del seu caminar eixerit.