La Vanguardia 13 febrer 2015
El dia 29 de novembre -fa 76 dies- vaig deixar-me el mòbil en un taxi i no me n’he comprat un altre. En aquell moment no tenia pressupost, després la companyia telefònica no disposava del model que jo volia i de mica en mica vaig començar a sentir-me més i més còmode amb el fet de no tenir-ne. És el període més llarg que he estat sense mòbil en 14 anys.
El primer que vull desmentir és que la tecnologia ens deshumanitzi. Fem servir la paraula deshumanitzar per referir-nos sobretot a l’absència de sentiments, especialment quan aquests sentiments es refereixen als altres, i, en particular, quan aquests sentiments són capaços de transformar les incomoditats del contacte humà en expressions de sentit. En curt: ser humà, en aquest context, vol dir ser empàtic. I ser empàtic vol dir pagar el preu del fàstic i de la manca de llibertat que la presència dels altres ens imposa.
La tesi dominant sobre la tecnologia és que ens deshumanitza perquè substitueix el contacte humà pel contacte amb la màquina. En lloc d’haver de sentir la fortor metàl·lica de l’alè del teu interlocutor, en lloc d’aguantar la mirada violenta, el to de veu sardònic o el gest invasiu, en lloc d’haver de respondre segons el seu ritme i voluntat, en lloc -en fi- d’un ésser humà, tens un watsap, un tuit, un like, una freda i distant solitud mediada per la màquina. Un marge per no haver de sentir.
Doncs no. Perdoneu-me aquesta distinció d’estar per casa, però la conseqüència més intensa d’aquests 76 dies de guaret és justament que he pogut sentir menys i pensar més. He estat més tranquil, menys a mercè del desig aliè. Els primers dies és cert que patia uns nervis intermitents, però eren nervis de ionqui: anava pel carrer i el frec del texà amb els calçotets produïa un esclat d’electricitat estàtica que jo percebia com una vibració i ràpidament posava la mà a la butxaca esperant trobar-hi un missatge. O m’arribava l’eco d’un bip, el fragment perdut d’una melodia, i tombava el coll buscant el mòbil. O em descobria amb ànsia d’alguna cosa que no sabia què era, tenia una absència indescriptible, i era la dopamina del contacte constant.
Però a mesura que han anat passant els dies m’he alliberat d’haver de compartir sentiments contra la meva voluntat. Els missatges, els comentaris, les trucades, els e-mails se m’imposaven com estats d’ànim que no eren meus i m’obligaven a ser empàtic o a odiar molt més que amb la presència del cos llardós de l’altre. He descobert que l’absència física, la mediació de l’andròmina, m’empenyia a una cascada de sentiments perquè no havia de pagar cap preu per sentir-los.
Ara que estic desconnectat sóc més reflexiu perquè cada intercanvi emocional és a flor de pell i se’m fa més vertiginós i car. Miro els que passen el dia amb el coll tort, enganxats a la pantalla, i veig addictes a la humanitat, al sentiment permanent, buscant dosis d’amor i odi a qualsevol preu. Esfereïdors humans massa humans, maquillatge de fira sense doble intenció.