La Vanguardia 16 maig 2015
Les bombes no discriminen. Si a Barcelona o a Sabadell o a Tarragona caigués un atemptat tocaria a qui hi passés pel davant, sense preguntar preferències polítiques o la marca del vermut. És per l’elemental naturalesa de l’ona expansiva que la denúncia dels Mossos davant l’Audiència Nacional és un mirall tan net.
Denuncien els Mossos que la Policia nacional va alertar un grup de terroristes que els estaven investigant. Segons Antonio Baquero i Mayka Navarro, d’El Periódico, els missatgers, informants de la Policia, ho van confirmar davant del jutge. També el mosso que es jugava la vida infiltrat a la cèl·lula. Del ministre responsable, Jorge Fernández Díaz, en tenim esforços lakoffians. Mentre el dia de la detenció vinculava sobiranisme i gihadisme, dijous, enmig de la tempesta, va declamar: “La lluita antiterrorista i la política antiterrorista han de ser d’Estat i no es poden deixar en mans dels que no tenen el més mínim sentit d’Estat”. Lluita i política: distingibles.
És una batalla diplomàtica. A fora preocupa esbrinar si l’Estat català seria tan o més efectiu que l’espanyol contra el terrorisme. Barcelona, la quarta ciutat no capital amb més consolats -Nova York, Hong Kong, Hamburg-, és al tauler. El reportatge sobre agents estrangers comprant al Bonpreu, com tantes rugositats del país, no té qui l’escrigui.
Les declaracions del ministre són l’afany de Rajoy. L’Estat que ens guarda les ciutats les tracta com els agents estrangers de la novel·la que encara no s’ha escrit: primer la política. I la claca local o ho amaga o celebra l’oprobi: primer la política.
És recurrent: la prioritat dels governs estatals no ha estat mai, a Barcelona, Sabadell o Tarragona, la més elemental de les raons d’Estat, que és la vida, sinó l’actual mercadeig d’interessos i covardies, a tant la llentia. Encara col·laborem i anem perdent. Mira els ports: tresors geogràfics, abismes geopolítics. Mira l’aeroport, Rodalies, el corredor de mercaderies. Els entorns metropolitans de Tarragona i de Barcelona (la quarta aglomeració urbana del continent i la tercera del Mediterrani) serien turbina logística del sud d’Europa. Però preferim discutir del lèxic d’Ada Colau, en lloc dels silencis dels candidats. La culpa, com la cosa, és nostra.
El món és de ciutats accelerades, vitals, reconciliades amb la seva personalitat, amb marge per trair-se: col·lisions d’electrons i neurones, llum i llibertat. Però una Barcelona així és una amenaça, desplaçaria el centre de poder -també endins- i l’ona expansiva arribaria fins a València, Saragossa i Perpinyà. Ens manca una ambició a l’altura, catalufos.
Les bombes, com la prosperitat, no hi entenen, de preferències ideològiques, però els ministres sí. I els alcaldes també.