Pablemos

21 de novembre de 2014 0

La Vanguardia 21 Novembre 2014

Ahir el diari ABC va publicar un article sobre Pablo Bustinduy Amador, titulat “Un hijo de la casta en el círculo de poder del partido de Pablo Iglesias”. L’argument de fons: és fill de l’exministra de Sanitat del darrer govern de Felipe González, Ángeles Amador. I un context: té una de les millors educacions que pot tenir un espanyol en aquest segle.

Ho diré ràpid: no crec que aquest fet desmereixi ni un pèl la seva incipient carrera política ni la seva trajectòria ideològica –més aviat, diria que la reforça–. I tampoc no crec que ni ell mateix –que és un marxista de cap a peus– discuteixi l’indiscutible; que el seu origen social, cultural i polític –la família– ha tingut un impacte determinant en el seu èxit com a ésser humà i la seva voluntat de poder. No crec que discuteixi tampoc que aquest és un problema estructural.

Però aquest no és un article de política. Vaig conèixer el Pablo Bustinduy poc després d’arribar a Nova York. Ell hi havia arribat un any abans amb la mateixa beca que jo (de la Caixa), per fer el mateix màster i doctorat (en filosofia), a la mateixa universitat (la New School for Social Research). Ens tenim calats. Venia de l’Institut d’Estudis Polítics de París, parla francès, italià, anglès i es defensa en català. I també va guanyar la beca de Caja Madrid –jo no–.

Competim pels mateixos recursos, per l’atenció dels mateixos professors i en el mateix mercat laboral. Compartim els mateixos rituals de pas, tenim el deure de llegir els mateixos llibres, i la mateixa ambició d’escriure’n. No estem d’acord en res, excepte en les ganes de discutir-ho, i l’única vegada que hem necessitat una mica d’aire entre nosaltres va ser després de la tempesta de clàssics Mourinho-Guardiola. Ara que hi penso, és el nostre únic tema tabú. (El miedo, ahí, sí cambió de bando, Pablo).

Durant 5 anys hem parlat pràcticament cada dia, fins que Podemos va esclatar. Quan ens vam conèixer, em va explicar que estava travessant una etapa de suspensió ideològica. Venia del marxisme més ortodox i francès, i estava obert a que Nova York li canviés les idees. Quan en va sortir, el seu discurs incorporava traces d’anarquisme radical americà; articles escrits sobre els immigrants il·legals que treballen a presons privatitzades per quatre rals; mercadotècnia obamiana, un viatge en cotxe per la frontera amb Mèxic; una trucada de la policia de Nova York per haver-se destacat tant al 15-M de Madrid com al Occuppy Wall Street; la traducció de llibres de l’esquerra combativa-pop del periodisme ianqui i d’assajos del filòsof francès Jacques Rancière; anys de precarietat laboral fent de traductor industrial per a organitzacions i de professor adjunt (a una universitat de batalla i a una de prestigi); i diversos capítols d’una tesi sobre la conquesta de l’espai públic.

Bustinduy partia amb avantatge, però el que té s’ho ha guanyat treballant. Llàstima que estigui equivocat en tot. Ara viu a Brussel·les, on fa de coordinador del grup parlamentari de Podemos: Pablo, la tesi.

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca