És impossible saber si la cosa continuarà cap a un estira-i-arronsa retòric, si les accions de cadascú s’acceleraran de manera irreversible, o si apareixerà la solució pactada, és a dir, un referèndum.
L’horitzó de les eleccions generals distorsiona l’escenari perquè per a PP i PSOE l’incentiu és endurir les posicions. Un canvi de posició ara contradiria dècades de discurs i seria desastrós electoralment. Sembla inconcebible. Seguint la norma no escrita segons la qual les decisions més impopulars les ha de prendre el partit menys sospitós de desitjar-les, el PP era el partit que podia, fa mesos, obrir-se a la canadenca o a la britànica. Però ara la presència de C’s l’estreny. El PSOE igual: l’època de l’Estatut li va obrir un flanc que avui Pedro Sánchez intenta tancar amb banderes espanyoles gegants. La deshumanització dels independentistes és el mot d’ordre: permet mesures dràstiques justificades per l’estat d’excepció moral.
Fins i tot Podem s’aboca als discursos patriòtics. Podem no parla mai de discriminació o deshumanització sinó que proposa un pedaç inconcret i empàtic que li queda paternalista i fals. I es desinfla. Això li ha obert un flanc a Barcelona i a València, on les forces amb qui convergeix li reclamen grups parlamentaris propis. Però mentrestant Iglesias predica que la seva estratègia garanteix millor la unitat d’Espanya -no pas la democràcia o la justícia-.
Avui és més plausible l’enduriment que l’obertura.
La declaració de Junts pel Sí i la CUP alimenta aquest estat de coses perquè per primer cop inclou mesures concretes -hisenda, seguretat social i desobediència al TC- i per tant obliga a reaccions concretes. Però com que la CUP no es refia de Mas i el té per un tap -quan és al revés, com es veia en la crònica sobre el Consell Executiu de la M.ª Dolores García de l’altre dia a La Vanguardia-, les posicions han pres un caire tragicòmic. El fantasma atàvic de la divisió ordre/desordre serà explotat pels contraris a l’emancipació mentre Mas no sigui investit. I si és investit la CUP serà qualificada de traïdora a les classes populars. L’únic pacte possible passa per la llei no escrita: la CUP garanteix l’ordre perquè entén Mas com un avantatge instrumental, i Junts pel Sí garanteix un espai de desordre en què totes les ideologies tenen una oportunitat lliure d’estigmes. En canvi, la defenestració de Mas obriria la porta al sector més conservador de Convergència, i la pressió sobre la CUP, al seu sector menys flexible.
El moment és delicat. Si és retòric, s’enforteix l’statu quo. Si vénen accions irreversibles, com la suspensió de l’autonomia, cal un Govern inapel·lable des de tots els fronts, també l’internacional, i això avui passa per Mas. Si després de les eleccions s’obre la possibilitat d’un referèndum, només serà amb una posició catalana creïble, cosa que implica desobediències incrementals, amb calendari, que es compleixin amb gran ordre i concert.
El “procés”, amb tots els seus moments ridículs, posa a prova la qualitat democràtica d’Espanya, Catalunya inclosa.