Odio els indiferents. La frase és de Gramsci, però davant del cas d’Eulana Englaro s’imposa una sensatesa silenciosa. Més valdria callar, com davant d’un misteri. Hi ha una primera discussió possible: si importa el cas concret. Importen els 16 anys en coma irreversible? Que no tingui voluntat? Importa que fos una noia vital? Importa la vida del seu pare, que la cuida? Hi ha una segona discussió possible: tenim dret a morir? És a dir: cal que l’estat protegeixi aquest dret? Hi ha una tercera discussió possible: quina és la naturalesa de la dignitat de la vida humana? Hi ha, a més, la nova ciència mèdica: poderosa i contranatura. Fins on ens pot dur la seva potència? Més enllà de la nostra voluntat? De la consciència? Aquest cas obliga a pensar en un mateix. De què va la teva realitat o la teva vida. La sentència és èticament racional, sí. I tothom ha deixat de patir. Si és justa o no, no hi ha ningú que ho pugui saber amb contundència. Parlar d’això és parlar amb un mateix. A mi, per si de cas, que no em desconectin.