Sempre anava pet de rom, i mai no defallia. “A la nit se’m refreden els peus i estrenyo els dits, però no s’escalfen. Al matí són cogombrets”. Quan alguna noia que hi passava la nit xerrant i deixant-se convidar li deia que això és de beure massa, ell es posava seriós, serè: “Que ja tinc 50 anys, què t’has cregut”. Era destre amb la guitarra. Destre i tenia fotos d’èpoques que auguraven un futur brillant si també l’haguessin tingut el tango, les sevillanes i els boleros més enllà de les fusions i les asèpsies del nou refinament burgès. Dalt d’un tamboret alt, després d’unes ratlles de cocaïna, la guitarra recolzada sobre la cama esquerra i amb la cigala marcant bossa als pantalons de franel·la, alguns diumenges a la nit, cap a les dues, encara tocava, desganat i cínic. El públic, els quatre d’última hora, es dividia en astorats i morts de riure. Els de sempre, que es resistien a veure en ell un mirall, l’ignoraven o s’abandonaven al seu escepticisme, per ensordir-se. Una tecnologia mínima, primitiva com ho puguin ser les cordes o la fusta bombada. L’instrument de sèrie, fet a no se sap on, quasi foradat allí on la ungla colpeja entre pal i pal. Argentí, de pares malaguenys, sense família propera. “No crec en la democràcia”, va dir-me un dia. “Amb el Franco la gent estimava els boleros i era un fill de puta. Ara, o tens unes bones mamelles o vius a la misèria. No em compadeixis: sóc un desgraciat. A mi ja m’és igual cantar al Che que a Hitler, si la cançó és bona”. Esperava més gent al seu enterrament, i més sent Nadal; però no es pot negar que n’hi havia més de la que ell hauria dit, i volgut. “Deixar rastre? De què parles?”.
Publicat al diari AVUI, pàgina 24. Dissabte, 29 de desembre del 2007