Pas de vianants

29 de desembre de 2007 2

article de l’avui

Sempre anava pet de rom, i mai no defallia. “A la nit se’m refreden els peus i estrenyo els dits, però no s’escalfen. Al matí són cogombrets”. Quan alguna noia que hi passava la nit xerrant i deixant-se convidar li deia que això és de beure massa, ell es posava seriós, serè: “Que ja tinc 50 anys, què t’has cregut”. Era destre amb la guitarra. Destre i tenia fotos d’èpoques que auguraven un futur brillant si també l’haguessin tingut el tango, les sevillanes i els boleros més enllà de les fusions i les asèpsies del nou refinament burgès. Dalt d’un tamboret alt, després d’unes ratlles de cocaïna, la guitarra recolzada sobre la cama esquerra i amb la cigala marcant bossa als pantalons de franel·la, alguns diumenges a la nit, cap a les dues, encara tocava, desganat i cínic. El públic, els quatre d’última hora, es dividia en astorats i morts de riure. Els de sempre, que es resistien a veure en ell un mirall, l’ignoraven o s’abandonaven al seu escepticisme, per ensordir-se. Una tecnologia mínima, primitiva com ho puguin ser les cordes o la fusta bombada. L’instrument de sèrie, fet a no se sap on, quasi foradat allí on la ungla colpeja entre pal i pal. Argentí, de pares malaguenys, sense família propera. “No crec en la democràcia”, va dir-me un dia. “Amb el Franco la gent estimava els boleros i era un fill de puta. Ara, o tens unes bones mamelles o vius a la misèria. No em compadeixis: sóc un desgraciat. A mi ja m’és igual cantar al Che que a Hitler, si la cançó és bona”. Esperava més gent al seu enterrament, i més sent Nadal; però no es pot negar que n’hi havia més de la que ell hauria dit, i volgut. “Deixar rastre? De què parles?”.

Publicat al diari AVUI, pàgina 24. Dissabte, 29 de desembre del 2007

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca