La Vanguardia 17 de gener de 2014
Aquest dimecres vaig fer de traductor del Quim Marcè. És el director del teatre de Bescanó i ha estat convidat a participar en el congrés de la Societat Internacional d’Arts Escèniques a Nova York –el més important del sector, amb assistents de 50 països–. L’han convidat per la protesta contra la pujada de l’IVA cultural: a Bescanó venien pastanagues (IVA del 4%) i regalaven els tiquets del teatre (IVA 21%). La presentació va ser un èxit, el van interrompre diverses vegades aplaudint i rient i fent tota mena de sorolls joiosos.
La resposta posterior, millor encara. A banda que tothom estava al cas de la cosa catalana, i tenien cura de tractar-lo amb normalitat, i de celebrar l’haver pogut sentir una intervenció en català –excel·lentment traduïda, I must say– i de fer-se els entesos sobre “la famosa resistència cultural” del nostre racó del Mediterrani; a banda, en fi, d’haver comprovat que això nostre és viscut com una oportunitat per fer-se el sensible i l’entès, la protesta en ella mateixa, l’enginy de vendre pastanagues en lloc de tiquets, els va semblar una cosa veritablement trencadora.
En el torn de preguntes, una professora de la Universitat de Nova York va explicar que coneixia la història –la va publicar The New York Times– i que l’explica a classe com un exemple de pensament lateral i plàstic contra la inoperància i ineptitud de les polítiques culturals públiques.
Es veu que un estudiant seu, d’un poblet conservador d’un estat conservador del sud conservador dels Estats Units, va copiar la protesta –te amb gel enlloc de pastanagues– quan l’estiu passat els gestors del centre cívic del poble van prohibir-li muntar una versió casolana del musical Rent, per “immoral”. Encabat, ella va acostar-se als camerinos i va dir: “per mi és com ser al davant d’una estrella del rock”. I li va demanar si seria tan amable de participar –via Skype– en una de les seves classes.
Un egipci, que es dedica a posar en contacte gent gran i gent jove per muntar espectacles que preservin la memòria no oficial, va acostar-se-li també per donarli les gràcies i demanar-li permís per copiar la idea. A mesura que jo traduïa, el Quim anava posant uns ulls més i més grossos; no sabia on posar-se i anava dient, “thank you, thank you”. I li responien: “no, no, thank you”. Una noia iraniana que treballa a Libèria i que ha aconseguit que els músics de hip-hop local, autèntiques estrelles allí, liderin un moviment contra les endèmiques violacions de la zona i trenquin el silenci espès que les legitima, se m’acosta i em diu: “el Quim és un autèntic revolucionari”.
Tant a mi com al Quim tot plegat ens semblava una exageració i vam estar provant d’escatir per quins set sous havia tingut tant d’èxit, sense arribar a cap conclusió. Després me’l vaig trobar passejant amb la dona a Times Square, gran com és, l’esquena recta, la cara afable, genuïnament alegre. Deu ser la manca de pedanteria, l’anar fent sense postures, la naturalitat. Si l’Estat t’emprenya, pastanagues.