Peces-Barba feia broma

31 d'octubre de 2011 1

(article publicat a La Vanguardia del dia 29 d’Octubre del 2011)

De tant en tant a Espanya hi ha episodis que situen cadascú al seu lloc amb gran eficàcia i passen per sobre de la comèdia quotidiana d’uns i altres. L’acudit de Peces-Barba és un d’aquests episodis. La frase literal és: “Sempre em pregunto mig en broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor”.

La bellesa d’aquesta pregunta és que pressuposa un nosaltres. Qui és aquest “nosaltres”? Per força ha d’excloure catalans i portuguesos, i ha d’incloure al propi Peces-Barba i a qui segons ell va prendre la decisió de quedar-se amb els catalans i deixar els portuguesos, el Comte-Duc d’Olivares, favorit de Felip IV. Nosaltres/ells. No tinc molt clar si el “nosaltres” es refereix als espanyols, als castellans o a l’estat. Però en la tria, sens dubte, aquest “nosaltres” es queda amb els catalans en el sentit de posseir-los i treure’n un benefici. El cost sostingut de la tensió amb els irreductibles catalans, però, comença a ser massa alt. PecesBarba creu que el problema és la naturalesa de la possessió –Catalunya– i no la naturalesa del propietari –“nosaltres”–. Si la possessió hagués estat una altra –Portugal– al propietari li hauria anat millor. Hem d’agraïr-li al Sr. Peces-Barba la claredat amb què expressa el conflicte: és un conflicte entre propietari i propietat i la culpa és de la propietat.

La reacció catalana a les declaracions també és transparent. Ens passem el dia denunciant el tracte colonial, i quan ens donen la raó ens ofenem. Fins i tot la referència als bombardejos (“aquest cop –el conflicte– es resoldrà sense necessitat de bombardejar Barcelona”) és pertinent: expressa perfectament la via d’adquisició i manteniment de la propietat, així com la realitat del nou temps polític a Europa. La UE no posaria facilitats a un procés independentista, però evitaria un bombardeig. Una altra cosa és que juguem a ignorar-ho perquè ens creiem dèbils i aleshores ens fem els ofesos quan ens diuen la veritat. Curiosament, si Peces-Barba s’identificava amb el Comte-Duc, la reacció catalana també s’assembla a la de la guerra dels Segadors. Una de les diferències entre Portugal i Catalunya al 1640 és que l’elit burgesa i aristocràtica portuguesa es va posar al servei del projecte independentista i el va liderar –per això van declarar la independència aprofitant la revolta catalana. A Catalunya va passar tot el contrari: l’elit urbana i l’aristocràcia defensaven els seus interessos amb posicions més moderades, d’entesa amb la corona, i van jugar en contra del procés fins que va ser massa tard. També per a ells. No és l’única, però és una de les causes de la independència d’uns i de la dependència dels altres. L’actual deute portuguès amb els bancs espanyols i la situació financera i d’infraestructures catalana demostren que l’apel·lació a la responsabilitat de l’elit política i econòmica val tant per ahir com per avui.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca