(article publicat a La Vanguardia del dia 29 d’Octubre del 2011)
De tant en tant a Espanya hi ha episodis que situen cadascú al seu lloc amb gran eficàcia i passen per sobre de la comèdia quotidiana d’uns i altres. L’acudit de Peces-Barba és un d’aquests episodis. La frase literal és: “Sempre em pregunto mig en broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor”.
La bellesa d’aquesta pregunta és que pressuposa un nosaltres. Qui és aquest “nosaltres”? Per força ha d’excloure catalans i portuguesos, i ha d’incloure al propi Peces-Barba i a qui segons ell va prendre la decisió de quedar-se amb els catalans i deixar els portuguesos, el Comte-Duc d’Olivares, favorit de Felip IV. Nosaltres/ells. No tinc molt clar si el “nosaltres” es refereix als espanyols, als castellans o a l’estat. Però en la tria, sens dubte, aquest “nosaltres” es queda amb els catalans en el sentit de posseir-los i treure’n un benefici. El cost sostingut de la tensió amb els irreductibles catalans, però, comença a ser massa alt. PecesBarba creu que el problema és la naturalesa de la possessió –Catalunya– i no la naturalesa del propietari –“nosaltres”–. Si la possessió hagués estat una altra –Portugal– al propietari li hauria anat millor. Hem d’agraïr-li al Sr. Peces-Barba la claredat amb què expressa el conflicte: és un conflicte entre propietari i propietat i la culpa és de la propietat.
La reacció catalana a les declaracions també és transparent. Ens passem el dia denunciant el tracte colonial, i quan ens donen la raó ens ofenem. Fins i tot la referència als bombardejos (“aquest cop –el conflicte– es resoldrà sense necessitat de bombardejar Barcelona”) és pertinent: expressa perfectament la via d’adquisició i manteniment de la propietat, així com la realitat del nou temps polític a Europa. La UE no posaria facilitats a un procés independentista, però evitaria un bombardeig. Una altra cosa és que juguem a ignorar-ho perquè ens creiem dèbils i aleshores ens fem els ofesos quan ens diuen la veritat. Curiosament, si Peces-Barba s’identificava amb el Comte-Duc, la reacció catalana també s’assembla a la de la guerra dels Segadors. Una de les diferències entre Portugal i Catalunya al 1640 és que l’elit burgesa i aristocràtica portuguesa es va posar al servei del projecte independentista i el va liderar –per això van declarar la independència aprofitant la revolta catalana. A Catalunya va passar tot el contrari: l’elit urbana i l’aristocràcia defensaven els seus interessos amb posicions més moderades, d’entesa amb la corona, i van jugar en contra del procés fins que va ser massa tard. També per a ells. No és l’única, però és una de les causes de la independència d’uns i de la dependència dels altres. L’actual deute portuguès amb els bancs espanyols i la situació financera i d’infraestructures catalana demostren que l’apel·lació a la responsabilitat de l’elit política i econòmica val tant per ahir com per avui.