(article publicat a la Vanguardia de dissabte 19 de novembre del 2011)
Veig molta gent excitada per l’ascens del PP a Catalunya, assajant somriures de conill per poder dir que això del sobiranisme era un bluf.
Posats a fer números mirin l’evolució del vot total als partits que volen governar Espanya, PPC i PSC, que rondarà el 60%, i el vot dels partits pro dret a l’autodeterminació, CiU, ERC i ICV, que rondarà el 40%. I comparin-ho amb d’altres anys i d’altres regions rebels del món. Els resultats, ja els ho avanço, són molt sòlids per al sobiranisme i completament normals per als dos partits amb presidenciables. El PPC puja i el PSC baixa perquè les justificacions per votar-los són intercanviables. De la mateixa manera el límit de la capacitat de CiU per absorbir votants del PSC és el seu gradualisme. CiU no ofereix poder, només influència.
Però tot això és jugar a la Teoria del Poder Espanyol, que és el joc a què juguem els catalans en les generals. Un joc irrellevant avui. El problema central i urgent de Catalunya no es decideix demà, és intern. És l’ensorrament de la cohesió. És la fi d’un paradigma que barrejava cosmopolitisme banal i una gestió del conflicte cultural i polític a partir de l’abundància dels serveis públics: sanitat i educació. El vell paradigma de Pujol, Maragall i Montilla: el patriotisme social cosmopolita a crèdit. I s’ha acabat. Ja no es pot pagar. O renunciem al cost de ser catalans o renunciem al cost de ser espanyols. Les dues coses són un luxe insostenible; i alhora qualsevol de les dues renúncies fractura el país per la meitat. S’està acabant l’anestèsia.
El pacte fiscal del president Mas és una operació de cohesió interna. Busca agrupar el país rere una idea que pugui oferir arguments a tot l’arc parlamentari. Vol ser la Teoria del Poder Català. Del patriotisme social cosmopolita a crèdit, al dret a decidir sobre els nostres calés. D’aquí a voler un contracte laboral català o un tren de mercaderies hi ha un pas conceptual minúscul. No és la possibilitat de fer real el pacte fiscal el que compta, és la possibilitat de pensar-lo com la nova cohesió. Reconèixer-s’hi com ens reconeixem en la sanitat pública. Una majoria absoluta del PP pot ajudar perquè CiU no haurà de salvar Espanya de sí mateixa. Mentre Rajoy conjuga sindicats, bancs i primes de risc per sostenir els drets i les llibertats de la majoria espanyola, Mas pot plantejar honestament als catalans: voleu governar-vos o ser governats? Oblidin la borsa: fins que no responguem aquesta pregunta no començarà la recuperació. Que la majoria de catalans votin demà a partits que volen governar Espanya indica que el poder, en realitat, ens encanta.