Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:
«la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal discutir és si la prohibició de fumar es fa o no per criteris de salut pública derivats de la Covid-19, per tal de disminuir el número d’infectats i, per tant, el número de morts.» (https://twitter.com/benettatxo/status/1294567510893879296?s=21)
Les discussions, sobretot les polítiques, mai no són sobre una sola cosa. El motiu és que, vulguem o no, sempre hi ha béns en disputa, en l’espai públic. I la política, tal com jo l’entenc, consistex a equilibrar aquests béns, per perdre’n el mínim, de cada cosa bona i necessària.
Per exemple, tot sabem que si hi hagués un policia a cada cantonada, el número d’assassinats i robatoris disminuiria. O si hi hagués una càmera a dins de cada llar, la violència domèstica podria baixar en picat. Però en aquests casos extrems, i volgudament caricaturescs, veiem clarament que pel camí hi perdríem alguna cosa molt valuosa, prou valuosa per «conviure» amb els riscos que suposa no aplicar aquestes mesures.
Un exemple clàssic són els accidents de trànsit. Sabem que hi hauria mesures que reduirien dràsticament els accidents de trànsit però no ho fem perquè el cost social, econòmic i d’altra mena el trobem massa alt. Sempre tenim béns en disputa. La nostra societat no va d’evitar el màxim número de morts a tot cost, (de fet, pràcticament cap societat va d’això), sinó de saber per quins béns estem disposats a córrer determinats riscos. Tot això no vol dir que aleshores sigui campi qui pugui. Posem normes de circulació, policia de trànsit, controls d’alcoholèmia, examens per tenir carnet, fem campanyes de conscienciació i mirem on són els punts negres i els arreglem. Però no prohibim el transport motor ni obliguem tothom a anar a 20 per hora.
La solució sempre és anar treballant en allò més petit, com qui va posant pesos petitíssims en cada plat de la balança, buscant l’equilibri –ho fem al llarg dels segles. Però la premissa que diu que els arguments no poden ser només d’una mena i basats en un sol principi, és fonamental. Fins i tot, al llarg de la història, hem reflexionat sobre si en casos extrems, com pandèmies i guerres, tota la resta de coses cauen i només es discuteix sobre aquella cosa i prou. I hi ha molt poques cultures que hagin optat per dir tot o res, i quan ho fan, normalment cauen en espirals de deshumanització.
Per exemple, es parla molt que l’Islam és una religió de l’espasa, però la gran aportació bèl·lica de Mahoma fou justament les normes de la guerra, més humanes que les tribals del moment. Sant Tomàs, que és el pare de moltes de les nostres concepcions morals actuals, també va introduir límits al guerrejar, per preservar la nostra humanitat. Kant, que és al cor de la nostra concepció de l’Estat, diu que en una guerra no has de fer mai res que pugui evitar que acabis signant un armistici –no has de fer res imperdonable. La convenció de Ginebra també va d’això. O els judicis de Nuremberg. Mai no discutim sobre una sola cosa i la discussió sempre inclou els grans problemes de l’home, entre els quals hi ha la llibertat.
Si baixem a la crisi actual, és clar que hem de fer el possible per evitar contagis massius i morts, sobretot de cara, en allò immediat, a evitar el col·lapse sanitari, i anar alentint el màxim els contagis fins que hi hagi vacuna i etcètera. Però és evident que no és l’única consideració que hem tingut present: per això fa tants mesos que la gent va a treballar, tot i que sabem que si haguéssim allargat el confinament, encara haguéssim reduït més els contagis. Però hem prioritzat l’economia, per les raons que siguin, i estem enviant la gent a treballar en metro i autobús a feines que fan impossible el teletreball. Això no vol dir que no haguem apostat pel teletreball allà on era més fàcil —de nou, buscant l’equilibri.
La meva sensació és que quan els polítics —de qualsevol país— aconsegueixen imposar la idea que tot és justificable per evitar morts i contagis, aleshores aposten per la mena de mesures que fan responsables els altres i els treuen responsabilitats a ells i a la seva gestió. Si poden fer ús del puny de ferro per controlar les conductes individuals, poden tenir mà de seda amb els sectors influents als quals els deuen el poder o contra els que se senten impotents.
En el cas d’Espanya, que encarna una de les pitjors gestions de tot Occident, hem aconseguit que dels quatre grans béns en disputa, només se n’hagi mig protegit un. Els quatre grans béns són: a) la vida b) l’economia c) les llibertats e) l’estabilitat del règim. L’Estat va entrar a la pandèmia protegint l’estabilitat del règim per davant dels altres —centralització, ordre públic, militars a les rodes de premsa—, després ha protegit la salut i l’economia en una mena d’estira-i-arronsa que ha inclòs protegir el turisme i que ha donat resultats poc falaguers.
El punt que pitjor han tractat ha estat el de la protecció de les llibertats personals. Han aprovat mesures que donaven discrecionalitat a la policia, que s’ha fet un fart de posar multes. Van imposar un confinament extra estricte, comparat amb Europa, i els va costar molt entendre que la gent havia de poder sortir a fer una mica d’exercici o els problemes de salut vindrien per una altra banda, incloent psicològics. Van tenir els infants tancats a casa sense sortir ni un minut durant 50 dies, que és una barbaritat que jo no perdonaré mai. I ara vindrà una tardor també sense escoles, cosa que afectarà sobretot la gent de famílies amb pocs recursos, que correlaciona amb pisos petits sense gaires opcions i amb pares i mares que treballen en feines ‘essencials’ que no podran conciliar.
Jo ja vaig criticar la norma de la mascareta en tot espai d’aire lliure excepte platges i terrasses perquè tota l’evidència que tenim és que els contagis es donen en espais tancats, sobretot centres de treball, com s’ha vist en plantes càrniques i els espais on dormen els temporers del camp. L’evidència del contagi en espais oberts en relacions de pocs segons és pràcticament nul·la arreu del món. En canvi, quan hi ha converses llargues, a una distància breu, aleshores sí, que és justament el que està permès, a terrasses i platges. Tot això penso que està pensat en part per posar el focus en la gent, de tal manera que ens convertim en policies els uns dels altres, en lloc de fiscalitzar el govern. És una manera típica de fer. En vaig parlar amb el filòsof Omri Boehm en aquesta entrevista, per si t’interessa: https://www.youtube.com/watch?v=liFd8IYjCbE&t=1668s
Pel que fa a la normativa del tabac, el meu problema no és amb dir que la gent ha de fumar a 2m de distància dels altres. Això de fet ho trobo implícit en la normativa existent. I de fet, ho trobo una norma de comportament que val per tots els moments en què creus que molestes algú. Tampoc penso que sigui el motiu pel qual hi ha contagis, ni tan sols tenint present que diuen que el fum del tabac reté les partícules del virus una mica més que el propi alè, perquè les circumstàncies en les que es dona són les de menys evidència de contagi. En realitat el que em preocupa és que dona a la policia un altre marge d’arbitrarietat. O no sabem que la policia actua molt sovint de manera arbitrària contra immigrants, pobres, i etcètera, i ara té un altre instrument per fer-ho? Em preocupa que el govern hagi dit que està d’acord amb prohibir fumar al carrer per aquest motiu —perquè només es pot discutir de la vida i dels contagis i de res més— i em preocupa que la gent hagi sortit a dir que visca, que aviam si això es definitiu i que el tabac és un vici privat que la gent hauria de fer a casa.
Em preocupa perquè crec que és l’enèsima mesura per defugir responsabilitats, perquè denota un tarannà sobre com es prenen decisions que va sempre en contra de l’esfera d’autonomia personal, perquè normativitza l’espai públic fins a l’extrem, com a ha dit el Raül Garrigasait, i perquè inclou una manera de comprendre l’espai comú que a mi em sembla del tot totalitària, encara que sigui només en un detall i estiguem lluny de ser una societat que mereixi un adjectiu tan gros. Veig a tothom acceptant coses que han costat generacions d’assentar i que perdre-les mai no és de franc. Potser és la meva obsessió i en aquest cas puc estar equivocat i exagerant. No passa res, equivocar-se és part del joc. Però en la meva experiència, les coses temporals es tornen definitives, i quan tens un marc mental que permet prohibir impunement, sempre es prohibeix més i pitjor.
L’espai públic és un lloc bastard on les coses es barregen i on hi ha el xoc de les preferències de tots plegats. La molèstia no és una cosa que hom tingui dret a prohibir, i aquests dies molta gent parla de com el fum del tabac molesta i que tenen dret a viure sense aquesta molèstia. No és cert. Tots patim molèsties i també perjudicis per la vida en comunitat i l’espai públic és on les negociem. Elaborem normes que busquen l’equilibri. Però no tens dret a treure les olors, sorolls, imatges o paraules que et molesten o et perjudiquen de l’espai públic. Busquem equilibris. Acceptes el soroll de les obres del veí a les 9am, però no a les 10pm. Acceptes l’olor de peix fregit del veí però no el fum d’una petroquímica paret per paret amb casa teva —per això també hi ha molts llocs on no es poden fer graellades, tot i que molta gent en fa. Acceptes la llibertat d’expressió, però no un discurs que incita a l’odi directe cap a tu i demana que et tallin el cap amb la teva adreça en un cartell al mig de la plaça de la vila.
Quan envies un vici a l’espai 100% privat estàs convertint l’espai públic en un espai despersonalitzat, on tots els comportament són previsibles i estan endreçats per una llei que en realitat busca esculpir la naturalesa humana. Sempre acaba malament.
El que jo veig ara és una pendent pronunciada cap a acceptar tota mena de prohibicions i vulneracions de les llibertats personals, en nom de protegir la vida, que són bàsicament inútils, que desvien la responsabilitat on és, que posa el pes sobre la gent, que fa que ens vigilem els uns als altres i que promou una idea d’espai públic asèptica i higienitzada. Tot símptomes d’una societat que tindrà problemes per recuperar espais genuïns d’espontanietat i llibertat plenes.
El pitjor de tot, per mi, és que això s’està fent per pura frivolitat. No hi ha una idea clara de cap a on anem i amb quines prioritats ni per què aquestes i no unes altres. Tenim els polítics competint pel moment. Amb una direcció clara i uns fins, podries posar els mitjans en ordre, i demanar conservar certes coses i sacrificar-ne d’altres. Podries acceptar dosis de disciplina difícils perquè sabries cap a on vas. Però el que veiem és que s’usa la por a la mort per afiançar formes de poder i control polític de fireta sense ni tan sols obtenir el que se’ns promet, que és una gestió radical en favor de la protecció de la vida.
L’ambient que es respira a la premsa internacional és d’onada conservadora, il·liberal, i nacionalcèntrica. Vull dir d’enduriment general. I la batalla es lliurarà entre les llibertats i aquesta nova duresa. Qui pugui omplir la nova duresa d’una aspiració profunda de llibertat, tindrà una oportunitat en el món que ve. Qui només sàpiga fer numerets i notes de premsa, serà escombrat en nom dels mateixos discursos suposadament progressistes que promociona per guanyar un titular o un punt en una enquesta. Però m’enredo. Ja en parlarem un altre dia, si trobo el temps.
Per últim, jo ja no fumo, però per la gent que fuma, per molta gent que fuma, fumar és un espai d’oci i esbarjo barat, que es fa en l’espai públic perquè no tenen cap altre espai prou gran per aïllar-se del món i de les seves necessitats. Només algú que no vulgui mirar la naturalesa humana a la cara menysprearia un acte tant atàvic com encarna el vici de fumar. Tancar-los a casa a fumar, com vol fer molta gent, a banda de ser un molt mal negoci per als seus fills fumadors passius, és també una forma de prendre’ls un espai de llibertat dels més naturals i humans. Cert que molta gent és incívica amb el tabac com molta gent ho és amb d’altres coses. Però si tractes tothom com a potencial incívic o delinqüent, com diu el Josep Asensio, lluny de tenir una societat més endreçada, acabem convertint tothom en incívic i potencialment delinqüent perquè s’entén que la vida de veritat passa sempre fora de la norma i no hi ha cap responsabilitat en una vida millor per tothom. És una qüestió d’espectatives: de què esperem els uns dels altres. Però el problema per mi no és el tabac. He viscut una dècada en una ciutat que prohibeix fumar en terrasses, parcs, platges i a menys de 50m de la porta de molts edificis. El problema per mi és el valor polític de fons, que ens posa a tots en perill i ens treu les eines que ens caldran per fer una vida millor.
Disculpa la llargària. M’he permès fer servir el teu tuit de pretext per explicar les coses que em passen pel cap aquests dies sobre les llibertats.
Una abraçada,
J.